Brúixola

portada_bruixola_mathias-enard_201605091914Autor: Mathias Enard

Editorial: Empúries

Any de publicació: 2016

Pàgines: 432

No sé si us passa com a mi, però a l’hora de triar lectures sóc una maniàtica, crec que algun cop ja n’he fet esment d’aquest fet. El cas és que més enllà de les manies i de les llistes dels més venuts -de les que, sincerament, me’n refio poc-, alguns premis literaris em serveixen de molta ajuda per triar què llegir. Els referents que acostumo a seguir amb més interès són el Pullitzer als EEUU, el Goncourt a França i, ja a casa nostra, el premi Llibreter. En general, els guanyadors d’aquests certàmens acostumen a ser cavall guanyador.

La novel·la que avui ens ocupa ve recolzada amb el Goncourt francès que, per si no ho sabeu, atorga l’escandalosa xifra de 10 euros a l’escriptor guardonat, això sí, portar la faixeta d’haver aconseguit el premi acaba significant ser un èxit de vendes. Entre els prestigiosos guanyadors podem trobar autors com Marguerit Duras (L’amant) o Pierre Lemaitre (Ens veurem allà dalt) i des d’aquest any, Mathias Enard pot afegir aquesta fita al seu currículum com a escriptor.

Centrem-nos en la novel·la. Mathias Enard ens presenta a Brúixola en Franz, un musicòleg que viu a Viena i que al llarg d’una nit d’insomni recorda la seva relació amb la Sarah -el seu amor impossible- que representa també la fascinació que sent cap a tot allò que és l’Orient, a través dels records que van apareixent dels seus viatges a Turquia, Síria o Iran. I és que a mida que anem avançant en la lectura ens submergirem en el mar de pensaments d’en Franz, que reflexiona sobre la seva vida i les influències artístiques de l’Orient en l’Occident. Unes reflexions que seran provocades per una notícia terrible, en Franz està malalt.

No us enganyaré. Brúixola no és una novel·la de lectura fàcil. I és que Enard més que seguir una trama el que gairebé fa és escriure una tesi sobre l’Orient, però ho fa d’una forma magistral i amb un estil propi. La fascinació que en Franz té per aquesta part del món és el veritable fil conductor d’aquesta novel·la i és l’excusa per Enard per fer-nos viatjar d’un lloc a un altre sense treva.

Acabo amb una sugerència. Si teniu l’oportunitat i les ganes, llegiu Brúixola amb la tauleta, el mòbil o l’ordinador al costat, perquè és un autèntic plaer anar a buscar-hi les infinites referències que es fan sobre pintura, música o cançons que constantment van apareixent al llarg de la narració. I, si heu viatjat a qualsevol de les localitzacions que hi van sortint, de ben segur que les descripcions us faran tornar a trobar-vos-hi.

El llibre de la senyoreta Buncle

imatge_974Autor: D. E. Stevenson

Editorial: Viena Edicions

Any de publicació: 2015 (1934)

Pàgines: 360

Feia molt de temps que no publicava res al blog. Han estat unes setmanes llargues i difícils en l’àmbit laboral i espero poder recuperar el ritme, tant de lectura com d’escriptura, perquè poder-vos parlar de llibres i, sobretot, llegir-los és una molt i molt bona teràpia pels mals moments.

Així, aquest primer escrit després de tant de temps el dedico a una lectura molt recent i que ja us dic ara que m’ha agradat moltíssim. Us parlo d’El llibre de la senyoreta Buncle, de D. E. Stevenson, on la D i l’E signifiquen Dorothy Emily i on Stevenson és el mateix cognom del conegudíssim Robert Louis que era cosí del pare de la D.E.

Imagineu-vos un poblet del camp a Anglaterra. Tranquil, amb les seves cases familiars amb jardí, un carrer principal on els veïns es troben al llarg de les seves passejades o mentre arreglen les plantes als jardins. Un poblet d’aquells amb un negoci de cada tipus, un forn de pà, la lleteria i poca cosa més, no gaire lluny de la ciutat, on els habitants troben la resta de negocis menys necessaris pel dia a dia, el banc, la modista… I ara, aneu-hi posant els diferents personatges; el metge i la seva dona, un coronel retirat de l’exèrcit, dues germanes que no han sortit mai del poble, una parella ja gran i retirada i, per descomptat, una dona en la quarentena soltera i sense massa pretensions, la senyoreta Buncle.

Molt bé, doncs ara, fem el combinat i afegim-hi l’ingredient explossiu: la senyoreta Buncle no arriba a finals de mes amb la renda que rep i necessita buscar-se la vida per guanyar més diners. Es planteja dues opcions: criar gallines o escriure un llibre i viure dels beneficis de les vendes. La primera opció queda aviat descartada per ser massa bruta i la segona té una pega; la senyoreta Buncle no té imaginació, així que no li queda una altra que escriure sobre allò que veu cada dia, el seu poble, Silverstream. Això sí, per dissimular, canvia els noms dels veïns-personatges, el nom del poble, no fos cas que algú de Silverstream llegís el llibre i se sentís retratat i el publiquen sota el pseudònim de John Smith.

A partir d’aquí ja us poneu anar imaginant què passa. La tranquil·litat a Silverstream es transforma en una bogeria tan bon punt els primers exemplars arriben al poble, perquè tot i els noms inventats, cada un dels habitants es veu perfectament dibuixat al llibre i s’inicia una cacera col·lectiva per descobrir qui és en John Smith i fer-lo publicar una rectificació en tota regla que digui que cap dels que hi apareixen tenen la més mínima similitud amb els personatges reals.

No us podeu fer una idea de com he arribat a gaudir d’aquesta història. Sóc lectora de metro i hi ha hagut moments en què m’ha resultat impossible dissimular el bon moment que estava passant. I és que D. E. Stevenson aconsegueix línia a línia abduir el lector i fer-lo passejar pels carrers de Silverstream o fer-lo partícep de les reunions amb te i pastes a les cases d’uns veïns que, si poguessin, haurien assotat en John Smith com a càstig pel seu atreviment.

Si aquest estiu us decidiu a llegir El llibre de la senyoreta Buncle, que sapigueu que a Viena Edicions estan preparant la publicació de la segona part de cara a l’octubre o novembre.

Ja tinc ganes que arribi!

Haru

HaruAutor: Flavia Company

Editorial: Catedral

Any de publicació: 2016

Pàgines: 385

Com a lectora, cada cop que acabo de llegir un llibre, dedico un minuts a intentar definir amb tres o quatre paraules com és l’escrit que tinc entre mans i després el guardo a la memòria i a la biblioteca de casa d’acord amb aquesta classificació. La meva biblioteca no està ordenada per gèneres literaris si no que els llibres s’ordenen pel valor que cada la lectura ha aportat -manies que una té-.

Crec que algun cop ja ho he dit, no sóc dona de tornar a llegir llibres, podria comptar amb els dits de les mans els llibres que he tornat a llegir més d’un cop i és que amb la quantitat de bones lectures que es publiquen cada any, sovint tinc la sensació de no arribar a descobrir aquella petita joia per dedicar-li temps a quelcom que, tot i que sé que m’agradarà tornar a llegir, ja conec.

El que m’ha passat amb Haru és una altra història. Per què ha resultat que aquesta novel·la de Flavia Company, reclama a crits només acabar-la que la tornis a llegir. O, com a mínim, que dediquis cada dia una estoneta a buscar en la vida de la Haru aquell moment, aquell aprenentatge, aquell pensament que saps que pots aplicar en la teva pròpia vida igual que li passa a la pròpia Haru.

No recordo quan i com vaig sentir a parlar d’aquesta novel·la. Imagino que seria a les xarxes socials i de la ma d’alguna de les moltes llibreries que segueixo, potser els llibreters de La Impossible o els de Laie o la Documenta en van parlar en algun dels seus perfils. El que sí que recordo és que a mesura que s’acostava Sant Jordi, cada cop veia més referències d’altres llibreters -això no seria massa estrany, tampoc-, però tots i cadascun dels comentaris en parlaven molt i molt bé. I no puc fer altra cosa que afegir-me a les lloances que se li dediquen.

La novel·la ens transporta al Japó més tradicional, al dels dojos on els joves viuen durant uns quants anys la disciplina de l’escola i on aprenen un art ancestral al mateix temps que creixen emocionalment i espiritualment. La Haru és una jove de quinze anys que veu com poc després de la mort de la seva mare és enviada a un d’aquests dojos per aprendre l’art del tir amb arc. La noia arriba a l’escola amb dolor, ja que pensa que ha estat expulsada de casa seva, que el seu pare no l’estima i que se la treuen de sobre. La Haru es rebel·la i amb aquesta rebel·lia actuarà al llarg de la seva vida contra un destí que no és el que ella hauria triat.

Però la història de la Haru va més enllà de la vida al dojo ja que un cop fora, anem descobrint la seva història fins que es converteix en una dona gran que té molt per ensenyar. I és que la Haru ensenya. Per què tot i que el paisatge que envolta la novel·la s’identifica clarament amb el Japó, a la Haru li passen coses que ens poden passar a qualsevol de nosaltres al llarg de la nostra vida i de les quals tots podem treure un aprenentatge. La grandesa d’aquesta narració rau en que les més de tres-centes pàgines que la conformen són un riu de paraules que flueix sense pressa però sense aturador i que arriba al lector fent-se lloc al nostre cor i a la nostra ment.

No puc fer més que recomanar aquesta lectura. Jo me n’hi torno però aquest cop ho faré amb un llapis i tot de marcadors per extreure tot allò que de ben segur m’he perdut en la primera volta.

Al principi de tot, us explicava que els llibres que tenen més valor per a mi tenen un lloc preferent a la biblioteca. Aquí i ara us dic que la Haru no anirà a la biblioteca, es queda a la tauleta de nit.

El dia de Sant Jordi, mentre la Flavia em signava el meu exemplar de Haru, li vaig comentar que era la meva estrena amb algun dels seus llibres, i la Flavia em va dir: “Doncs me n’alegro molt que sigui així, perquè és el millor i et permetrà anar cap als altres si després vols llegir-los”.

IMG_20160507_193802154

No puc estar més d’acord.

Gràcies, Flavia!

A punt d’estrena

portada_a-punt-destrena_maria-carme-roca_201511261008Autor: Maria Carme Roca

Editorial: Columna

Any de publicació: 2016

Pàgines: 576

Maria Carme Roca és una de les escriptores més prolífiques actuals de la literatura catalana. Des dels inicis de la seva carrera com a escriptora fins a dia d’avui ha publicat una cinquantena de llibres, la major part d’ells destinat als infants i el jovent, tot i que en els últims anys, la temàtica de les seves obres ha derivat cap a la novel·la històrica, com L’escollida dels deus (2011), L’enigma Colon (2014) o aquesta que tot just acaba de publicar-se; A punt d’estrena.

Fent un resum molt resumit diríem que A punt d’estrena és una novel·la sobre el que ara anomenem una top model però ens hem de traslladar uns quants anys enrere, cap als anys 40 per situar-nos. Ens explica la vida de l’Eulàlia Rovira, una nena que en la seva infantesa es veu obligada a passar molt de temps tancada a la seva habitació per curar-se una malaltia i que té en les revistes de moda la seva finestra al món. Tant és així que des del llit de casa somnia a convertir-se en una d’aquelles maniquins que surten a les fotografies de les revistes ensenyant els models dels dissenyadors més importants de l’època.

L’Eulàlia pertany a una família més o menys acomodada de Barcelona i relacionada també amb Manresa, ciutat origen de la coneguda família Jorba que van aixecar amb molta feina una de les empreses més importants del panorama tèxtil i que a Barcelona tindria la seva expressió més destacada a Can Jorba, un edifici al Portal de l’Àngel ara ocupat per uns altres grans magatzems.

Com que això surt a la contraportada del llibre, us puc explicar que l’Eulàlia aconsegueix el seu somni i es converteix en una cotitzada maniquí que arriba a treballar amb Manuel Pertegaz i és valorada pels grans dissenyadors de l’època i, compte! que això és tant com que ara siguis model i et demanin a can Valentino o a Chanel, per posar un exemple. Però clar, no serà fàcil. L’Eulàlia haurà de viure experiències difícils i haurà de fer grans sacrificis per aconseguir el seu objectiu, però això no us ho explicaré. 

Maria Carme Roca dibuixa una història personal, però també traça les línies d’una època i d’una ciutat, la Barcelona dels anys posteriors a la guerra civil. Amb A punt d’estrena podrem reviure el ressorgiment de la ciutat després d’una època convulsa i fosca i podrem passejar pels seus carrers i fer-nos una idea de com eren abans de la ciutat turística i mundialment coneguda que és ara.

Jardí a l’obaga

portada_jardi-a-lobaga_blanca-busquets-oliu_201510260916Autor: Blanca Busquets

Editorial: Proa

Any de publicació: 2016

Pàgines: 256

Abans de parlar d’aquest llibre, us he de dir que coneixia la Blanca Busquets per la seva carrera periodística i televisiva i poca cosa més. Sabia que havia publicat alguna novel·la -vuit i traduïdes a uns quants idiomes!- i he descobert que està fortament relacionada amb Cantonigrós, tant com que és una de les fundadores del festival de música que es fa allí cada any -això últim m’ho ha dit la Viquipèdia-.

Aquesta vinculació a Cantonigrós és palesa a La nevada del cucut (2010) on Cantoni es converteix en la Carena, localització que torna a utilitzar a Jardí a l’obaga, la novel·la que ens ocupa. Aquí, ens parla de la visió oposada entre els que viuen al món rural i els que viuen a ciutat, entre la burgesia i la classe rural però ens explica, sobretot, una història de secrets teixits al voltant d’un jardí i del seu encarregat, l’Aniol.

La història de Jardí a l’obaga ens la narra el seu jardiner, un Aniol ja gran, envellit i vidu que al llarg de la novel·la va fent memòria del que li ha passat a la vida. Les seves memòries les fa començar en la seva joventut quan, enamorat de la Mireia, una noia del poble a la que no s’atreveix a confessar-li el seu amor, veu com l’oportunitat perduda serà aprofitada per l’Emili Torralba, un burgès estiuejant de Barcelona que s’enamora de la Mireia i s’hi casa. L’Emili i la Mireia, aniran a viure a Barcelona, però cada any, per Setmana Santa i durant l’estiu passaran per la Carena. I aquí entra n’Aniol, que es converteix, a petició dels Torralba en el masover que al llarg de l’any cuidarà les terres dels senyors i viurà al mas, a l’altra banda del mur del jardí des d’on compartirà la vida amb ells i la seva família.

No us explico gaire més, perquè val molt la pena que hi entreu tot sols en aquesta història i que a mida que aneu llegint-la us feu amb els personatges. Sí que us diré que la novel·la està dividida en tres parts, cadascuna d’elles amb el nom d’un arbre, un desmai, un roser i un àlber. Cada un d’aquests arbres és una part molt important del jardí dels Torralba i de l’Aniol i al voltant de cada un s’articulen els fets rellevants que a cada un dels personatges que hi van apareixent els toca viure. I el més important de tot, al voltant del desmai, del roser i de l’àlber s’amaguen també els secrets dels Torralba, però també del mateix Aniol i de les seves respectives famílies.

Us deixo un fragment de la novel·la,

Les quatre estacions, al nostre jardí a l’obaga, se succeïen canviant el decorat, que a l’estiu era una mena de casa verda ombrívola (…), a la tardor tot un joc de colors calents (…), a l’hivern un indret glaçat però il·luminat pel sol, (…) i a la primavera el verd intens que començava a despuntar per tot arreu.

i un extracte de l’entrevista que li van fer a la Blanca Busquets a El Punt Avui:

Un jardí es un lloc tancat, emmurallat i molt fosc on poden passar moltes coses. Jo volia introduir tot el que em passava pel cap, el que em vingués de gust, així que un lloc així era l’ideal per explicar secrets i per jugar amb el lector.

No puc fer res més que recomanar-vos que us endinseu en aquest jardí, penso que us agradarà molt.

Un gos

portada_un-gos_alejandro-palomas_201510271615Autor: Alejandro Palomas

Any de publicació: 2016

Editorial: Columna

Pàgines: 352

Un gos és l’última novel·la publicada per Alejandro Palomas on l’escriptor recupera alguns dels personatges que va presentar a Una mare editada primer en castellà fa poc més d’un any i que ara Columna també publica en català. Els que hagueu llegit Una mare us retrobareu amb l’Amàlia, en Fer i les seves dues germanes, l’Emma i la Sílvia tres anys després dels fets que succeïen al sopar de Nadal que organitzava l’Amàlia en la novel·la anterior.

Jo no havia llegit Una mare abans d’endinsar-me en aquesta història, però havia sentit i llegit meravelles d’aquell llibre i de l’Amàlia, la seva protagonista. I he de dir que em feia un no-se-què perquè tant la crítica com els lectors en general la qualificaven de surrealista, i em deia: “a veure si ara no t’agradarà això”. Doncs no us podeu arribar a imaginar com n’estava d’equivocada, perquè l’Amàlia és surrealista, sí, però també és encantadora, divertida, carinyosa, que no s’hi veu gairebé, però que en realitat ho veu tot. Un dels millors personatges amb qui m’he trobat en molt de temps, d’aquells que es fan estimar.

A Un gos els fets es desenvolupen entre la tarda i el matí del dia següent, després d’un nou esdeveniment familiar, un berenar a casa de l’Amàlia, amb una convidada especial vinguda de l’altra banda de l’oceà. Un cop acabat el berenar, l’Amàlia, que ha sortit a passejar amb la Shirley, la seva gosseta, es troba en Fer per casualitat en una cafeteria i poc després hi apareixen també l’Emma i la Silvia, les dues germanes. I és aquesta trobada a la cafeteria la que ens permetrà conèixer una mica més d’aquesta peculiar família, amb una mare albina, divorciada i tres fills, cadascun d’ells amb una història personal en ocasions dolorosa, però per als que la família és el pilar que els sustenta i els uneix, encara que no sempre ho veuen tot clar.

M’he enganxat a Un gos com feia temps que no m’enganxava a cap llibre. I és que com el seu títol indica, el personatge al voltant del que es mou tota la història és l’R, el gos de’n Fer. A través de les seves reflexions coneixerem la història de l’R i què representa per a cadascú dels que tenim animalons a casa la presència d’aquests peludets pels que molts donaríem gairebé tot el que tenim. Si teniu gossos o gats a casa no us deixeu perdre aquesta meravella de novel·la i, si no en teniu, tampoc.

Però no us penseu que tota l’estona estarem llegint sobre com ens podem arribar a estimar un animal els que en tenim a casa, no. Mentre en Fer va repassant esdeveniments viscuts amb les seves germanes i amb la seva mare, se’ns anirà dibuixant davant dels ulls, paraula a paraula, la vida:

L’àvia tenia raó quan deia que la vida està feta de viatges menors units per transicions de descans i que són aquests viatges menors, aquests cops d’intensitat, el que recordaran els qui ens han conegut i ens han compartit

Però també la família, una família peculiar, però que en realitat no és tant diferent de la de qualsevol de nosaltres:

La família és un continuum de naufragis marcats per les morts i els naixements (…). Ser família és ser-ho també dels nostres vius i dels nostres morts, del records, del que hauria pogut ser i no ha estat, i de les converses que han quedat a mitges i que repetim en veu alta quan estem sols

Voldria acabar aquest escrit amb unes paraules d’agraiment. Gràcies a Alejandro Palomas, perquè amb la seva narració ràpida, àgil i sobre tot emocionant m’ha fet riure, pensar i plorar intensament i gràcies, a en Martí el responsable del Nosaltres Llegim, per pensar que aquesta història m’agradaria, l’has ben encertat.

La sega

La segaAutor:  Martí Dominguez

Editorial: Proa

Any de publicació: 2015

Pàgines: 352

La sega podria ben bé ser un recull novel·lat de les històries que els nostres avantpassats van haver de viure en un dels períodes més foscos de la història del nostre país: la Guerra Civil del 1936. Els que ja tenim una edat, de ben segur que hem sentit als avis frases de l’estil “si haguessis passat una guerra”. Frases que de nens no enteníem però que passats uns quants anys van començar a prendre entitat i més endavant vam arribar a comprendre en tota la seva cruesa. Ara, no és que sàpiga realment què devien de sentir, quines pors devien de tenir o què volia dir haver de compartir taula amb algú que ha fet tant de mal que només es pot pensar en revenjar-se, però ser conscient del que passa a zones com Síria o Palestina i llegir molt ajuda una mica més a comprendre-ho. Amb La Sega, Martí Dominguez contribueix a la causa narrant les vivències dels habitants del Maestrat que com molta altra gent es van trobar atrapats en mig d’un conflicte bèlic, entre dos bàndols en guerra, els nacionals i els republicans.

La Sega recull els pensaments d’en Goriet – Gregori-, el fill mitjà d’una família de masovers que viuen els anys de la revolta militar a Espanya i pateixen impotents la detenció i posterior assassinat del seu pare Zacarias en mans de la Guàrdia Civil. En aquest context, la Teresa, la germana gran d’en Goriet, manté una relació amb un dels maquis, a qui posen el malnom de Ferroviari. La Teresa, moguda per la set de venjança per la mort del pare comença un joc perillós per ella però també pels que l’envolten que continuament hauran de vigilar el que fan per no trobar-se acusats de col·laborar amb un bàndol o l’altre.

Hem sentit i llegit mil històries com aquestes. A dia d’avui es compten per centenars les famílies que passats més de quaranta anys encara lluiten per trobar els cossos de familiars seus que van desaparèixer durant els anys de la guerra i la posguerra, tant en un bàndol com en l’altre. No és un tema nou, abans que Martí Dominguez l’han narrat amb gran talent escriptors com Jaume Cabré a Les veus del Pamano o en castellà i més recentment, Almudena Grandes amb els Episodios de una guerra interminable, entre d’altres. Cadascún d’ells a la seva manera han explicat com vivien els afectats pel conflicte i les conseqüències que van arrossegar durant anys.

Martí Dominguez teixeix, al voltant d’en Goriet i la seva família un entramat de personatges que ens ajudaran a conèixer una mica més el conflicte. Són interessants les figures dels maquis que s’amaguen al mas -el Matemàtic o el Francès-, que ens donen una visió més idealista i fora muralla de la guerra. O don Arcadi, el mestre de l’escola, el tio Miquelo i la del capità Maximino Mata o d’alguns dels soldats que l’acompanyen; tots ells moguts per uns sentiments i unes idees que retraten amb detall els fets; tots ells exemples dels comportaments més habituals en una guerra, amb les coses bones, però també les més denunciables i cruentes.