Repte de lectura 2017

a8bqene_700b_v1Aquest any es presenta fort pel que fa a temes relacionats amb els llibres. Tinc un projecte personal al que s’ha d’anar donant forma i a banda, m’he proposat un objectiu bastant ambiciós pel que fa a lectures.

Em proposo llegir ni més ni menys que 60 llibres aquest any! i per donar-li una mica més de varietat a la meva biblioteca personal he anat a buscar propostes de reptes que facilment es poden trobar a la xarxa com Librópatas, Book Riot o Bustle.

I si no en tenia prou, a més ho vull fer amb bona part dels llibres que vaig anar comprant i acumulant als estants de casa i que ja puc anar situant en alguns punts de la llista.

Aquesta és la meva proposta:

  • Un llibre guanyador d’un premi a Espanya el 2016
  • Una biografia o autobiografia
  • Un llibre d’una escriptora dels anys 20
  • Un llibre d’un autor escrit en alguna llengua cooficial a Espanya (no català)
  • Un llibre que hagi estat prohibit
  • Una novel·la d’aventures
  • Un llibre guanyador del premi Pulitzer anterior al 1950
  • Un llibre d’un autor/a que no em caigui bé
  • Una novel·la basada en fets reals
  • Un llibre guanyador d’un premi l’any que vaig néixer
  • Un llibre protagonitzat per algú de la tercera edat
  • Un llibre de literatura nòrdica (no novel·la negra)
  • Un clàssic del segle XIX
  • Un llibre guanyador del National Book Award (entre 1975 i 2000)
  • Un llibre que hagi estat adaptat al cine o la televisió
  • Un llibre d’un autor mort l’any que vaig néixer
  • Un llibre d’un autor africà
  • El llibre d’un autor/a que publica per primer cop el 2017
  • Rellegir un llibre
  • Un llibre escrit per un autor amb pseudònim
  • Un llibre d’un autor asiàtic
  • Un llibre protagonitzat per un professional del món del llibre
  • Un llibre d’un autor guanyador del premi Nobel escrit abans de rebre el premi
  • Una novel·la de ciència ficció
  • El llibre favorit d’algun amic
  • Un llibre d’un autor nascut el mateix any que jo
  • Un llibre de poesia

Per descomptat que per arribar als 60 llibres d’objectiu o hauran d’aparèixer noves categories o hauré de repetir-les, en qualsevol cas, tinc 365 dies per aconseguir-ho.

I vosaltres, ja teniu el vostre propi repte?

Apostes de lectura – Nadal 2016

christmastreeAcaba l’any i com és habitual aviat començarem a veure a la televisió, ràdio i diaris els tradicionals resums de l’any i, aprofitant que és època de dispendi econòmic -i que estem en plena recuperació econòmica…-, ja trobem sobre la taula tot de suggeriments per a fer tota mena de regals, joguines per als més petits, perfums i joies per a la parella, la mare, el pare, el gos… i, amb molta menys atenció mediàtica, llibres.

Com podreu imaginar, jo em quedo amb la part de passar pàgines i, lluny de voler fer recomanacions, us faré un petit resum de les meves apostes per passar aquests dies de descans, família i àpats que no s’acaben mai.

Començo amb el que estic convençuda que és cavall guanyador, una publicació de l’editorial Impedimenta que estic segura que farà les delícies dels que estimem tot el que tingui a veure amb la lletra impresa. L’obra en qüestió és Trazado: un atlas literario, “una sensacional recopilación gráfica de los escenarios en que se desarrollan obras como la Odisea, Cuento de Navidad, Hamlet, Orgullo y prejuicio o Moby Dick”. Us heu imaginat mai passejant pels escenaris d’Elsinor, la illa de Robinson Crusoe o el Mississipi de Huckleberry Finn? Doncs potser aquest també és el vostre llibre d’aquest Nadal.

Com que el Trazado és un llibre il·lustrat, em permetrà fer una lectura paral·lela amb alguna de les altres propostes que tinc ja esperant als estants de casa, són aquests:

  • Somnis en temps de guerra de Ngũgĩ wa Thiong’o, publicat per Raig Verd i traduït per Josefina Caball. Ngügï wa Thiong’o és un habitual de a la llista dels possibles guanyadors del premi Nobel. La seva obra ens trasllada a la Kenya on va néixer i ens dibuixa les dificultats per a sobreviure en un país on la guerra i les dificultats econòmiques són el pa de cada dia. Xavier Serrahima, a Racó de la paraula diu: “Un llibre cru, dolorós, en alguns instants, difícil de pair, que posa de manifest fins a quin punt (i amb quina facilitat) un regim polític (més aviat, policial) pot basar la seva raó d’ésser en la injustícia més flagrant i insostenible.”
  • Historia de los libros perdidos, de Giorgio Van Straten, de l’editorial Pasado y Presente i traduït per Maria Pons. Un assaig de 150 pàgines que fa un repàs dels llibres que per un motiu o per un altre no van arribar mai a ser publicats. Llibres perduts dins d’una maleta en un viatge en tren, manuscrits desapareguts a causa d’incendis o obres que simplement no van arribar a sortir mai del cap dels seus autors. “Historia de los Libros perdidos puede ser un libro casi por completo equivocado en su aproximación a la verdad, o puede ser un testimonio de las complejas relaciones entre la realidad y el arte si de veras no pretende hablarnos de los libros que fueron, ni de los hombres de carne y hueso que había detrás y alrededor de ellos, sino de cómo nuestra memoria se empeña en volver a trazar nuestros viejos pasos para reconquistar nuestro pasado” (Lorenzo Luengo, Zenda Libros)
  • Mi maravillosa librería, de Petra Hartlieb, publicat per l’editorial Perifèrica i traduït per Manolo Laguillo. Aquest, juntament amb els llibres d’excel i un bon pla de negoci ha de convertir-se per moltes raons, en un dels meus referents de capçalera en un futur inmediat. Mi maravillosa librería és la narració de les aventures i desventures d’una dona que es va atrevir a obrir una llibreria a Viena: “Hemos comprado una librería. En Viena. Escribimos un email con unas cifras, ofreciendo una cantidad que no teníamos, y al cabo de unas semanas lle­gó la respuesta: acaba usted de comprar una librería… Hemos pujado con un dinero que no tenemos, y por una librería que está en una ciudad donde no vivimos. Y la hemos conseguido. ¿Y ahora qué? Pues ahora tenemos que apechugar con el asunto.”

En tinc més, la llista no s’acabaria mai, però crec que amb quatre llibres a llegir d’aquí fins a principis de gener, ja tinc prou feina.

Per si de cas, cap d’aquests us cridés l’atenció, us deixo els enllaços a algunes recomanacions de llibreters i experts que de ben segur us ajudaran en la tria de les vostres lectures nadalenques.

I per acabar, una proposta divertida: un carrusel literari que es van currar al programa Anem de tarda de Ràdio 4 el Goyo Prados i el llibreter Xavier Vidal de la No Llegiu i en el que podem escoltar les recomanacions dels llibreters i llibreteres de La Petita (Poblenou), Calders (Sant Antoni), Llibreria Roca de Valls, Documenta (Eixample) i A Peu de Pàgina (Sarrià).

Heu triat ja les vostres lectures per aquests dies? Ens en feu cinc cèntims?

I ara sí, ja acabo…

Bon Nadal i Bon Any Nou si no ens llegim abans!!

L’home que plantava arbres

lhome-que-plantava-arbresAutor: Jean Giono

Editorial: Viena Edicions

Any de publicació: 2008

Pàgines: 73

Aquest serà probablement l’última ressenya de l’any. Miraré de publicar un post més de resum de com ha anat l’any a nivell de lectures -he llegit més del que he publicat- i potser us poso també la llista dels llibres que jo triaria com a candidats a ser llegits/regalats aquestes festes.

Així, acabo amb un llibre bonic on els hi hagi. No és una història grandiloqüent o d’una riquesa literària digne d’un estudi literari, si no que és una narració curta, senzilla, humil que entra molt i molt bé.

L’home que plantava arbres és un relat sense floritures però amb una forta càrrega ideològica que explica la història d’Elzéard Bouffier, un pastor de la Provença que escull viure a la muntanya, en un espai erm, sec i despoblat, però amb una intenció clara; plantar tants arbres com sigui possible per aconseguir que aquesta vall deixi de ser erma i es converteixi en una vall plena de vida. La vida d’Elzéard Bouffier doncs té una finalitat, un objectiu clar; cada un dels aglans plantats que aconsegueixin sobreviure i convertir-se en un roure fort contribuiran a millorar la seva pròpia vida i també dels animals dels contorns.

Jean Giono va escriure un relat molt curt que ens fa pensar en com podem contribuir a fer que aquest món sigui una mica millor. L’exemple d’Elzéard Bouffier ens ha de servir per fer-nos veure que amb paciència, perseverança i sense necessitat de grans accions podem posar el nostre gla per aconseguir una terra o unes relacions fructíferes i de gran valor.

Perquè el caràcter d’un ésser humà reveli qualitats realment excepcionals, cal tenir l’oportunitat de poder observar com actua al llarg de molts anys. Si els seus actes estan desproveïts de qualsevol mena d’egoisme, si el principi que els dirigeix és una generositat sense comparació, si no els inspira l’afany d’obtenir recompenses d’enlloc i si, a més, ha deixat una empremta visible en el món, és que ens trobem, sense cap marge d’error, davant d’un caràcter inoblidable.

A destacar l’edició que va preparar Viena amb les il·lustracions de Francesc Viladot, la traducció d’Isabel-Clara Simó i un epíleg de Martí Boada.

Lesbos, a cor obert

portada_lesbos-a-cor-obert_arantza-diez-garcia_201610260940Autor: Arantza Diez

Editorial: Columna

Any de publicació: 2016

Pàgines: 200

10 quilòmetres. La distància que milers de corredors fan gairebé cada cap de setmana en una cursa homologada en qualsevol ciutat o poble de Catalunya, menys d’una quarta part d’una marató, la distància que té la Diagonal de Barcelona des del Parc de Cervantes fins al centre comercial Diagonal Mar. Una distància que corrent a ritme mig es pot fer en poc menys d’una hora o caminant en una mica més de dues hores o en cotxe en uns 15 minuts.

10.000 metres. Aquesta és la distància que separa la costa de Turquia de l’illa de Lesbos pel seu punt més estret, el pas de Mitilene. Aquesta és la distància que han de recórrer milers de persones cada dia per salvar les seves vides, abandonant cases i famílies per fugir d’uns països on la paraula seguretat no existeix, on la probabilitat de morir per l’explosió d’una bomba és tan alta que la fugida a través del mar dalt d’una barca pneumàtica, sobrecarregada i amb mal temps és veu com l’única manera de sobreviure.

4 socorristes, un cotxe llogat, tres habitacions d’un hostal, uns vestits de neopré. Són tots els mitjans que Oscar Camps i Proactiva Open Arms van poder utilitzar durant mesos en la seva aventura a Lesbos, on hi van arribar empesos per la increïble falta de resposta de les institucions europees que veien com centenars de persones, homes, dones, nens, ancians, es jugaven la vida en un viatge i que no van fer -i segueixen sense fer- res per evitar una tragèdia que és a dia d’avui la pitjor crisi d’humanitat de la història des de la Segona Guerra Mundial.

Lesbos, a cor obert és la versió en paper del documental To Kyma, rescat al mar Egeu que TV3 i La Kaset Ideas Factory van produir conjuntament i es va emetre per la cadena pública, primer, i La Sexta un temps després i que mostrava les condicions en què l’equip de Proactiva havia de treballar per intentar salvar tants refugiats com fos possible a les platges de l’illa de Lesbos.

Aquesta història, traslladada al paper per Arantza Diez -igual que el documental- no ens estalvia cap dels moments més difícils viscuts pels socorristes de Proactiva, si no que fa una narració realista del que aquests voluntaris i molts d’altres anaven trobant-se en cada un dels rescats que feien. I, tot i que és una lectura molt dura -tant com ho va ser el visionat- s’agraeix, perquè els que ho llegim hem de ser conscients que tot i que als telenotícies ja no se’n parla tant, la crisi dels refugiats continua sent un greu problema de consciència d’aquesta societat. Europa no ha sabut reaccionar davant el drama de milers de persones que s’han vist injustament implicades en conflictes bèl·lics que s’han eternitzat i quan ho ha fet, ho ha fet de la pitjor manera possible; aixecant tanques de quatre metres i tancant els ulls enfront de la tragèdia enlloc d’estudiar maneres de solucionar aquests conflictes o de donar socors als fugitius tal i com estableix la convenció de Ginebra o altres normes que es van redactar precisament per evitar nous drames humanitaris.

Lesbos, a cor obert és brutal, colpidor, terriblement dolorós, però al mateix temps deixa la porta oberta a l’esperança. És meravellós poder pensar que encara queda gent al món capaç de fer la motxilla i lluitar per ajudar els que ho necessiten, superant totes les dificultats burocràtiques que convingui i fent una feina que els governs no han estat capaços de fer, no perquè no hagin pogut, si no -encara pitjor- perquè no han volgut.

Brúixola

portada_bruixola_mathias-enard_201605091914Autor: Mathias Enard

Editorial: Empúries

Any de publicació: 2016

Pàgines: 432

No sé si us passa com a mi, però a l’hora de triar lectures sóc una maniàtica, crec que algun cop ja n’he fet esment d’aquest fet. El cas és que més enllà de les manies i de les llistes dels més venuts -de les que, sincerament, me’n refio poc-, alguns premis literaris em serveixen de molta ajuda per triar què llegir. Els referents que acostumo a seguir amb més interès són el Pullitzer als EEUU, el Goncourt a França i, ja a casa nostra, el premi Llibreter. En general, els guanyadors d’aquests certàmens acostumen a ser cavall guanyador.

La novel·la que avui ens ocupa ve recolzada amb el Goncourt francès que, per si no ho sabeu, atorga l’escandalosa xifra de 10 euros a l’escriptor guardonat, això sí, portar la faixeta d’haver aconseguit el premi acaba significant ser un èxit de vendes. Entre els prestigiosos guanyadors podem trobar autors com Marguerit Duras (L’amant) o Pierre Lemaitre (Ens veurem allà dalt) i des d’aquest any, Mathias Enard pot afegir aquesta fita al seu currículum com a escriptor.

Centrem-nos en la novel·la. Mathias Enard ens presenta a Brúixola en Franz, un musicòleg que viu a Viena i que al llarg d’una nit d’insomni recorda la seva relació amb la Sarah -el seu amor impossible- que representa també la fascinació que sent cap a tot allò que és l’Orient, a través dels records que van apareixent dels seus viatges a Turquia, Síria o Iran. I és que a mida que anem avançant en la lectura ens submergirem en el mar de pensaments d’en Franz, que reflexiona sobre la seva vida i les influències artístiques de l’Orient en l’Occident. Unes reflexions que seran provocades per una notícia terrible, en Franz està malalt.

No us enganyaré. Brúixola no és una novel·la de lectura fàcil. I és que Enard més que seguir una trama el que gairebé fa és escriure una tesi sobre l’Orient, però ho fa d’una forma magistral i amb un estil propi. La fascinació que en Franz té per aquesta part del món és el veritable fil conductor d’aquesta novel·la i és l’excusa per Enard per fer-nos viatjar d’un lloc a un altre sense treva.

Acabo amb una sugerència. Si teniu l’oportunitat i les ganes, llegiu Brúixola amb la tauleta, el mòbil o l’ordinador al costat, perquè és un autèntic plaer anar a buscar-hi les infinites referències que es fan sobre pintura, música o cançons que constantment van apareixent al llarg de la narració. I, si heu viatjat a qualsevol de les localitzacions que hi van sortint, de ben segur que les descripcions us faran tornar a trobar-vos-hi.

El llibre de la senyoreta Buncle

imatge_974Autor: D. E. Stevenson

Editorial: Viena Edicions

Any de publicació: 2015 (1934)

Pàgines: 360

Feia molt de temps que no publicava res al blog. Han estat unes setmanes llargues i difícils en l’àmbit laboral i espero poder recuperar el ritme, tant de lectura com d’escriptura, perquè poder-vos parlar de llibres i, sobretot, llegir-los és una molt i molt bona teràpia pels mals moments.

Així, aquest primer escrit després de tant de temps el dedico a una lectura molt recent i que ja us dic ara que m’ha agradat moltíssim. Us parlo d’El llibre de la senyoreta Buncle, de D. E. Stevenson, on la D i l’E signifiquen Dorothy Emily i on Stevenson és el mateix cognom del conegudíssim Robert Louis que era cosí del pare de la D.E.

Imagineu-vos un poblet del camp a Anglaterra. Tranquil, amb les seves cases familiars amb jardí, un carrer principal on els veïns es troben al llarg de les seves passejades o mentre arreglen les plantes als jardins. Un poblet d’aquells amb un negoci de cada tipus, un forn de pà, la lleteria i poca cosa més, no gaire lluny de la ciutat, on els habitants troben la resta de negocis menys necessaris pel dia a dia, el banc, la modista… I ara, aneu-hi posant els diferents personatges; el metge i la seva dona, un coronel retirat de l’exèrcit, dues germanes que no han sortit mai del poble, una parella ja gran i retirada i, per descomptat, una dona en la quarentena soltera i sense massa pretensions, la senyoreta Buncle.

Molt bé, doncs ara, fem el combinat i afegim-hi l’ingredient explossiu: la senyoreta Buncle no arriba a finals de mes amb la renda que rep i necessita buscar-se la vida per guanyar més diners. Es planteja dues opcions: criar gallines o escriure un llibre i viure dels beneficis de les vendes. La primera opció queda aviat descartada per ser massa bruta i la segona té una pega; la senyoreta Buncle no té imaginació, així que no li queda una altra que escriure sobre allò que veu cada dia, el seu poble, Silverstream. Això sí, per dissimular, canvia els noms dels veïns-personatges, el nom del poble, no fos cas que algú de Silverstream llegís el llibre i se sentís retratat i el publiquen sota el pseudònim de John Smith.

A partir d’aquí ja us poneu anar imaginant què passa. La tranquil·litat a Silverstream es transforma en una bogeria tan bon punt els primers exemplars arriben al poble, perquè tot i els noms inventats, cada un dels habitants es veu perfectament dibuixat al llibre i s’inicia una cacera col·lectiva per descobrir qui és en John Smith i fer-lo publicar una rectificació en tota regla que digui que cap dels que hi apareixen tenen la més mínima similitud amb els personatges reals.

No us podeu fer una idea de com he arribat a gaudir d’aquesta història. Sóc lectora de metro i hi ha hagut moments en què m’ha resultat impossible dissimular el bon moment que estava passant. I és que D. E. Stevenson aconsegueix línia a línia abduir el lector i fer-lo passejar pels carrers de Silverstream o fer-lo partícep de les reunions amb te i pastes a les cases d’uns veïns que, si poguessin, haurien assotat en John Smith com a càstig pel seu atreviment.

Si aquest estiu us decidiu a llegir El llibre de la senyoreta Buncle, que sapigueu que a Viena Edicions estan preparant la publicació de la segona part de cara a l’octubre o novembre.

Ja tinc ganes que arribi!

Haru

HaruAutor: Flavia Company

Editorial: Catedral

Any de publicació: 2016

Pàgines: 385

Com a lectora, cada cop que acabo de llegir un llibre, dedico un minuts a intentar definir amb tres o quatre paraules com és l’escrit que tinc entre mans i després el guardo a la memòria i a la biblioteca de casa d’acord amb aquesta classificació. La meva biblioteca no està ordenada per gèneres literaris si no que els llibres s’ordenen pel valor que cada la lectura ha aportat -manies que una té-.

Crec que algun cop ja ho he dit, no sóc dona de tornar a llegir llibres, podria comptar amb els dits de les mans els llibres que he tornat a llegir més d’un cop i és que amb la quantitat de bones lectures que es publiquen cada any, sovint tinc la sensació de no arribar a descobrir aquella petita joia per dedicar-li temps a quelcom que, tot i que sé que m’agradarà tornar a llegir, ja conec.

El que m’ha passat amb Haru és una altra història. Per què ha resultat que aquesta novel·la de Flavia Company, reclama a crits només acabar-la que la tornis a llegir. O, com a mínim, que dediquis cada dia una estoneta a buscar en la vida de la Haru aquell moment, aquell aprenentatge, aquell pensament que saps que pots aplicar en la teva pròpia vida igual que li passa a la pròpia Haru.

No recordo quan i com vaig sentir a parlar d’aquesta novel·la. Imagino que seria a les xarxes socials i de la ma d’alguna de les moltes llibreries que segueixo, potser els llibreters de La Impossible o els de Laie o la Documenta en van parlar en algun dels seus perfils. El que sí que recordo és que a mesura que s’acostava Sant Jordi, cada cop veia més referències d’altres llibreters -això no seria massa estrany, tampoc-, però tots i cadascun dels comentaris en parlaven molt i molt bé. I no puc fer altra cosa que afegir-me a les lloances que se li dediquen.

La novel·la ens transporta al Japó més tradicional, al dels dojos on els joves viuen durant uns quants anys la disciplina de l’escola i on aprenen un art ancestral al mateix temps que creixen emocionalment i espiritualment. La Haru és una jove de quinze anys que veu com poc després de la mort de la seva mare és enviada a un d’aquests dojos per aprendre l’art del tir amb arc. La noia arriba a l’escola amb dolor, ja que pensa que ha estat expulsada de casa seva, que el seu pare no l’estima i que se la treuen de sobre. La Haru es rebel·la i amb aquesta rebel·lia actuarà al llarg de la seva vida contra un destí que no és el que ella hauria triat.

Però la història de la Haru va més enllà de la vida al dojo ja que un cop fora, anem descobrint la seva història fins que es converteix en una dona gran que té molt per ensenyar. I és que la Haru ensenya. Per què tot i que el paisatge que envolta la novel·la s’identifica clarament amb el Japó, a la Haru li passen coses que ens poden passar a qualsevol de nosaltres al llarg de la nostra vida i de les quals tots podem treure un aprenentatge. La grandesa d’aquesta narració rau en que les més de tres-centes pàgines que la conformen són un riu de paraules que flueix sense pressa però sense aturador i que arriba al lector fent-se lloc al nostre cor i a la nostra ment.

No puc fer més que recomanar aquesta lectura. Jo me n’hi torno però aquest cop ho faré amb un llapis i tot de marcadors per extreure tot allò que de ben segur m’he perdut en la primera volta.

Al principi de tot, us explicava que els llibres que tenen més valor per a mi tenen un lloc preferent a la biblioteca. Aquí i ara us dic que la Haru no anirà a la biblioteca, es queda a la tauleta de nit.

El dia de Sant Jordi, mentre la Flavia em signava el meu exemplar de Haru, li vaig comentar que era la meva estrena amb algun dels seus llibres, i la Flavia em va dir: “Doncs me n’alegro molt que sigui així, perquè és el millor i et permetrà anar cap als altres si després vols llegir-los”.

IMG_20160507_193802154

No puc estar més d’acord.

Gràcies, Flavia!