La fada negra

lafadanegraAutor: Xavier Theros

Editorial: Destino

Any de publicació: 2017

Pàgines: 448

ISBN: 9788497102667

Preu: 20,50 euros

Estrenar-se en el món de la literatura amb un premi deu de ser un somni a l’abast de ben poca gent. I estrenar-se amb el Josep Pla que compta amb guanyadors d’anomenada com Terenci Moix (1968), Baltasar Porcel (1969), Maria Mercè Roca (1986) o Carme Riera (1994) deu fer vertigen i tot. En tot cas, això li haurem de preguntar a Xavier Theros, l’autor de La fada negra, la novel·la que avui ens ocupa.

La fada negra és novel·la històrica, però també és una història de crims i misteri, perquè situa a la Barcelona del 1843, en els convulsos anys de regnat de la nena-reina Isabel II i de la regència del general Espartero, el protagonista de la novel·la, el capità Llampades, que es veu empès a investigar uns crims estranys en els que nens de poca edat apareixen morts en circumstàncies poc normals.

I tot això en uns mesos, del juny al novembre del 1843, en què es desenvolupen les bullangues, una revolució dels pobres conegudes com l’episodi de la Jamància, durant els quals Barcelona va patir bombardejos per part del govern de l’Estat Liberal.

No entraré en més detalls d’aquest fil de la història, però sí que us diré que m’ha sorprès molt gratament la força i coherència de la forma en què Theros situa la història en temps i localització. No sóc una experta en el tema, però poques vegades m’he trobat amb una primera novel·la que té una narració tan ben construïda i potent com aquesta. La descripció dels carrers de Barcelona així com dels fets que es narren és forta i consistent i el mateix es pot dir dels personatges que participen de la narrativa -especialment el capità Llampades-, cadascú amb les seves particularitats i amb passats tortuosos que determinen en tot moment les seves decisions.

Llegeixo a la premsa que Xavier Theros està preparant una segona novel·la amb el protagonista Llampades, aquest cop situada en el context de la Segona Guerra Carlina.

Ja l’he apuntat a la llista dels desitjos.

Anuncis

Llampecs

LLAMPECS-COBERTA_baixa-214x300Autor: Jean Echenoz

Editorial: Raig Verd

Any de publicació: 2016

Pàgines: 156

Traducció: Anna Casassas

ISBN: 9788416689125

Preu: 14 euros

Llampecs és la tercera entrega de les biografies novel·lades que Jean Echenoz va publicar entre 2006 i 2010, iniciades amb la personalitat del músic i compositor Maurice Ravel i continuades amb les vides de Emil Zatopec i la que ens ocupa, Nikola Tesla. L’edició que tenim entre mans és la traducció al català feta per Anna Casassas i publicada per Raig Verd.

A Llampecs, Echenoz es centra en la vida de Nikola Tesla, a qui dibuixa a través d’un personatge que respon al nom de Gregor i vestit amb les característiques pròpies del gran inventor que va ser Tesla. Un home actiu, bulliciós, amb una ment prodigiosa que el porta a enginyar l’alternativa al corrent continu d’Edison, que vol ser generós, però que al mateix temps és egoista, egocèntric, altiu i que per aquesta necessitat de compartir i deixar petja entre els seus conciutadans, no és capaç de viure més enllà del present, cosa que li comporta més d’un i de dos problemes financers. En definitiva, en Gregor és representat com aquells personatges bipolars, capaços del millor i del pitjor, sent conscient i -al mateix temps- també ignorant de les conseqüències dels seus actes i decisions preses.

I és que aquesta ambigüitat en la seva personalitat, aquest navegar entre un i altre extrem el pinta Echenoz des del moment en què explica el naixement de l’enginyer a mitjans del segle XIX, entre la foscor d’una tempesta nocturna, però il·luminat sobtadament per un llampec i que determinarà la seva vida per sempre:

Naixement fora del temps, per tant, i fora de la llum perquè en aquesta època per il·luminar-se només hi ha la cera o l’oli, encara no es coneix el corrent elèctric.

Llampecs recorre la vida d’en Gregor des del seu naixement fins els seus últims dies que, com la resta de la seva vida, vindrà marcada per una soledat provocada, pròpia d’un home que no ha deixat que les persones que l’envoltaven entressin en la seva intimitat.

L’estil literari de Llampecs és, igual que a Ravel o Córrer, senzill, sense floritures innecessàries. En tots tres casos novel·la uns fets sense haver de recórrer a grans descripcions, presentant els fets directament, amb frases i capítols curts que demanen al final continuar llegint una mica més. Tres històries curtes de lectura ràpida i per a ments encuriosides no exigents amb els fets reals, no em d’oblidar que Echenoz no ha volgut en cap cas fer una biografia, sinó novel·lar una vida.

De què fuges, qui et persegueix?

portada_de-que-fuges-qui-et-persegueix_empar-moliner_201611111009Autor: Empar Moliner

Editorial: Columna

Any de publicació: 2017

Pàgines: 176

No us passa que com més us aficioneu a un tema, més voleu saber i llegir sobre el mateix? Segurament ens passa a tots, ens agrada fer alguna activitat i a mida que anem aprenent a fer-la, volem conèixer i saber-ne més i busquem informació sobre altres aficionats per veure com els altres enfoquen la nostra mateixa dèria.

A mi em passa amb això del córrer. Vaig començar ara ja fa un temps i mica en mica a mida que anava aconseguint fites -petites, eh?- m’interessava per trobar literatura sobre el tema. Un bon dia, vaig assabentar-me que un tal Murakami a més d’escriure novel·les i vendre-les com a xurros i esperar any rere any que li donin el Nobel de Literatura, era corredor de maratons. I resulta que a més de les novel·les va escriure un llibre anomenat De què parlo quan parlo de córrer.

Amb el temps, han anat caient llibres sobre això del córrer, manuals per preparar curses curtes i llargues, llibres que parlen de la vida d’excepcionals corredors de casa com en Kilian Jornet o la Núria Picas, llibres de corredors populars que han fet més quilòmetres corrent que en cotxe com l’Arcadi Alibés i, ara fa un any, em vaig trobar amb la història del Pucu, el maratonià més entranyable i més nostrat.

I és que això del córrer dóna per a molt i enganxa molt fort i això és el que una altra corredora popular com l’Empar Moliner ens explica en aquest De què fuges, qui et persegueix?.

Amb el seu estil inconfusible, l’Empar s’endinsa en la quotidianitat habitual de les seves històries però aquest cop ho fa des de la seva pròpia perspectiva per explicar-nos què és això de córrer, el perquè de córrer i perquè als que comencem a córrer tard o d’hora ens pica el cuc de fer una marató -més enllà del famós “a que no hi ha pebrots?”.

M’ho he passat molt bé llegint aquest recull d’experiències i com a corredora m’hi he vist reflectida en moltes de les frases que anava llegint. L’Empar no es presenta com una experta en fer maratons, simplement és una dona que ha trobat que fer quilòmetres és una forma fantàstica de cremar energia negativa i de viure més positivament. I, ves per on, té gràcia explicant-ho i els que compartim aquesta afició ens hi veiem representats.

Algú dirà (i amb raó) que tot això que explico, aquestes èpiques nicieses, podria explicar-les si només passegés. És cert. Però mentre pugui correré, perquè córrer m’apropa de manera diferent a les coses. Quan torno de passejar estic contenta, però quan torno de córrer estic eufòrica. M’agrada anar de pressa. De què fujo? De tot. Qui em persegueix? Tots els altres. Per què? Per si de cas.

Empar, gràcies! Ens veiem a la sortida!

Repte de lectura 2017

a8bqene_700b_v1Aquest any es presenta fort pel que fa a temes relacionats amb els llibres. Tinc un projecte personal al que s’ha d’anar donant forma i a banda, m’he proposat un objectiu bastant ambiciós pel que fa a lectures.

Em proposo llegir ni més ni menys que 60 llibres aquest any! i per donar-li una mica més de varietat a la meva biblioteca personal he anat a buscar propostes de reptes que facilment es poden trobar a la xarxa com Librópatas, Book Riot o Bustle.

I si no en tenia prou, a més ho vull fer amb bona part dels llibres que vaig anar comprant i acumulant als estants de casa i que ja puc anar situant en alguns punts de la llista.

Aquesta és la meva proposta:

  • Un llibre guanyador d’un premi a Espanya el 2016
  • Una biografia o autobiografia
  • Un llibre d’una escriptora dels anys 20
  • Un llibre d’un autor escrit en alguna llengua cooficial a Espanya (no català)
  • Un llibre que hagi estat prohibit
  • Una novel·la d’aventures
  • Un llibre guanyador del premi Pulitzer anterior al 1950
  • Un llibre d’un autor/a que no em caigui bé
  • Una novel·la basada en fets reals
  • Un llibre guanyador d’un premi l’any que vaig néixer
  • Un llibre protagonitzat per algú de la tercera edat
  • Un llibre de literatura nòrdica (no novel·la negra)
  • Un clàssic del segle XIX
  • Un llibre guanyador del National Book Award (entre 1975 i 2000)
  • Un llibre que hagi estat adaptat al cine o la televisió
  • Un llibre d’un autor mort l’any que vaig néixer
  • Un llibre d’un autor africà
  • El llibre d’un autor/a que publica per primer cop el 2017
  • Rellegir un llibre
  • Un llibre escrit per un autor amb pseudònim
  • Un llibre d’un autor asiàtic
  • Un llibre protagonitzat per un professional del món del llibre
  • Un llibre d’un autor guanyador del premi Nobel escrit abans de rebre el premi
  • Una novel·la de ciència ficció
  • El llibre favorit d’algun amic
  • Un llibre d’un autor nascut el mateix any que jo
  • Un llibre de poesia

Per descomptat que per arribar als 60 llibres d’objectiu o hauran d’aparèixer noves categories o hauré de repetir-les, en qualsevol cas, tinc 365 dies per aconseguir-ho.

I vosaltres, ja teniu el vostre propi repte?

Apostes de lectura – Nadal 2016

christmastreeAcaba l’any i com és habitual aviat començarem a veure a la televisió, ràdio i diaris els tradicionals resums de l’any i, aprofitant que és època de dispendi econòmic -i que estem en plena recuperació econòmica…-, ja trobem sobre la taula tot de suggeriments per a fer tota mena de regals, joguines per als més petits, perfums i joies per a la parella, la mare, el pare, el gos… i, amb molta menys atenció mediàtica, llibres.

Com podreu imaginar, jo em quedo amb la part de passar pàgines i, lluny de voler fer recomanacions, us faré un petit resum de les meves apostes per passar aquests dies de descans, família i àpats que no s’acaben mai.

Començo amb el que estic convençuda que és cavall guanyador, una publicació de l’editorial Impedimenta que estic segura que farà les delícies dels que estimem tot el que tingui a veure amb la lletra impresa. L’obra en qüestió és Trazado: un atlas literario, “una sensacional recopilación gráfica de los escenarios en que se desarrollan obras como la Odisea, Cuento de Navidad, Hamlet, Orgullo y prejuicio o Moby Dick”. Us heu imaginat mai passejant pels escenaris d’Elsinor, la illa de Robinson Crusoe o el Mississipi de Huckleberry Finn? Doncs potser aquest també és el vostre llibre d’aquest Nadal.

Com que el Trazado és un llibre il·lustrat, em permetrà fer una lectura paral·lela amb alguna de les altres propostes que tinc ja esperant als estants de casa, són aquests:

  • Somnis en temps de guerra de Ngũgĩ wa Thiong’o, publicat per Raig Verd i traduït per Josefina Caball. Ngügï wa Thiong’o és un habitual de a la llista dels possibles guanyadors del premi Nobel. La seva obra ens trasllada a la Kenya on va néixer i ens dibuixa les dificultats per a sobreviure en un país on la guerra i les dificultats econòmiques són el pa de cada dia. Xavier Serrahima, a Racó de la paraula diu: “Un llibre cru, dolorós, en alguns instants, difícil de pair, que posa de manifest fins a quin punt (i amb quina facilitat) un regim polític (més aviat, policial) pot basar la seva raó d’ésser en la injustícia més flagrant i insostenible.”
  • Historia de los libros perdidos, de Giorgio Van Straten, de l’editorial Pasado y Presente i traduït per Maria Pons. Un assaig de 150 pàgines que fa un repàs dels llibres que per un motiu o per un altre no van arribar mai a ser publicats. Llibres perduts dins d’una maleta en un viatge en tren, manuscrits desapareguts a causa d’incendis o obres que simplement no van arribar a sortir mai del cap dels seus autors. “Historia de los Libros perdidos puede ser un libro casi por completo equivocado en su aproximación a la verdad, o puede ser un testimonio de las complejas relaciones entre la realidad y el arte si de veras no pretende hablarnos de los libros que fueron, ni de los hombres de carne y hueso que había detrás y alrededor de ellos, sino de cómo nuestra memoria se empeña en volver a trazar nuestros viejos pasos para reconquistar nuestro pasado” (Lorenzo Luengo, Zenda Libros)
  • Mi maravillosa librería, de Petra Hartlieb, publicat per l’editorial Perifèrica i traduït per Manolo Laguillo. Aquest, juntament amb els llibres d’excel i un bon pla de negoci ha de convertir-se per moltes raons, en un dels meus referents de capçalera en un futur inmediat. Mi maravillosa librería és la narració de les aventures i desventures d’una dona que es va atrevir a obrir una llibreria a Viena: “Hemos comprado una librería. En Viena. Escribimos un email con unas cifras, ofreciendo una cantidad que no teníamos, y al cabo de unas semanas lle­gó la respuesta: acaba usted de comprar una librería… Hemos pujado con un dinero que no tenemos, y por una librería que está en una ciudad donde no vivimos. Y la hemos conseguido. ¿Y ahora qué? Pues ahora tenemos que apechugar con el asunto.”

En tinc més, la llista no s’acabaria mai, però crec que amb quatre llibres a llegir d’aquí fins a principis de gener, ja tinc prou feina.

Per si de cas, cap d’aquests us cridés l’atenció, us deixo els enllaços a algunes recomanacions de llibreters i experts que de ben segur us ajudaran en la tria de les vostres lectures nadalenques.

I per acabar, una proposta divertida: un carrusel literari que es van currar al programa Anem de tarda de Ràdio 4 el Goyo Prados i el llibreter Xavier Vidal de la No Llegiu i en el que podem escoltar les recomanacions dels llibreters i llibreteres de La Petita (Poblenou), Calders (Sant Antoni), Llibreria Roca de Valls, Documenta (Eixample) i A Peu de Pàgina (Sarrià).

Heu triat ja les vostres lectures per aquests dies? Ens en feu cinc cèntims?

I ara sí, ja acabo…

Bon Nadal i Bon Any Nou si no ens llegim abans!!

L’home que plantava arbres

lhome-que-plantava-arbresAutor: Jean Giono

Editorial: Viena Edicions

Any de publicació: 2008

Pàgines: 73

Aquest serà probablement l’última ressenya de l’any. Miraré de publicar un post més de resum de com ha anat l’any a nivell de lectures -he llegit més del que he publicat- i potser us poso també la llista dels llibres que jo triaria com a candidats a ser llegits/regalats aquestes festes.

Així, acabo amb un llibre bonic on els hi hagi. No és una història grandiloqüent o d’una riquesa literària digne d’un estudi literari, si no que és una narració curta, senzilla, humil que entra molt i molt bé.

L’home que plantava arbres és un relat sense floritures però amb una forta càrrega ideològica que explica la història d’Elzéard Bouffier, un pastor de la Provença que escull viure a la muntanya, en un espai erm, sec i despoblat, però amb una intenció clara; plantar tants arbres com sigui possible per aconseguir que aquesta vall deixi de ser erma i es converteixi en una vall plena de vida. La vida d’Elzéard Bouffier doncs té una finalitat, un objectiu clar; cada un dels aglans plantats que aconsegueixin sobreviure i convertir-se en un roure fort contribuiran a millorar la seva pròpia vida i també dels animals dels contorns.

Jean Giono va escriure un relat molt curt que ens fa pensar en com podem contribuir a fer que aquest món sigui una mica millor. L’exemple d’Elzéard Bouffier ens ha de servir per fer-nos veure que amb paciència, perseverança i sense necessitat de grans accions podem posar el nostre gla per aconseguir una terra o unes relacions fructíferes i de gran valor.

Perquè el caràcter d’un ésser humà reveli qualitats realment excepcionals, cal tenir l’oportunitat de poder observar com actua al llarg de molts anys. Si els seus actes estan desproveïts de qualsevol mena d’egoisme, si el principi que els dirigeix és una generositat sense comparació, si no els inspira l’afany d’obtenir recompenses d’enlloc i si, a més, ha deixat una empremta visible en el món, és que ens trobem, sense cap marge d’error, davant d’un caràcter inoblidable.

A destacar l’edició que va preparar Viena amb les il·lustracions de Francesc Viladot, la traducció d’Isabel-Clara Simó i un epíleg de Martí Boada.

Lesbos, a cor obert

portada_lesbos-a-cor-obert_arantza-diez-garcia_201610260940Autor: Arantza Diez

Editorial: Columna

Any de publicació: 2016

Pàgines: 200

10 quilòmetres. La distància que milers de corredors fan gairebé cada cap de setmana en una cursa homologada en qualsevol ciutat o poble de Catalunya, menys d’una quarta part d’una marató, la distància que té la Diagonal de Barcelona des del Parc de Cervantes fins al centre comercial Diagonal Mar. Una distància que corrent a ritme mig es pot fer en poc menys d’una hora o caminant en una mica més de dues hores o en cotxe en uns 15 minuts.

10.000 metres. Aquesta és la distància que separa la costa de Turquia de l’illa de Lesbos pel seu punt més estret, el pas de Mitilene. Aquesta és la distància que han de recórrer milers de persones cada dia per salvar les seves vides, abandonant cases i famílies per fugir d’uns països on la paraula seguretat no existeix, on la probabilitat de morir per l’explosió d’una bomba és tan alta que la fugida a través del mar dalt d’una barca pneumàtica, sobrecarregada i amb mal temps és veu com l’única manera de sobreviure.

4 socorristes, un cotxe llogat, tres habitacions d’un hostal, uns vestits de neopré. Són tots els mitjans que Oscar Camps i Proactiva Open Arms van poder utilitzar durant mesos en la seva aventura a Lesbos, on hi van arribar empesos per la increïble falta de resposta de les institucions europees que veien com centenars de persones, homes, dones, nens, ancians, es jugaven la vida en un viatge i que no van fer -i segueixen sense fer- res per evitar una tragèdia que és a dia d’avui la pitjor crisi d’humanitat de la història des de la Segona Guerra Mundial.

Lesbos, a cor obert és la versió en paper del documental To Kyma, rescat al mar Egeu que TV3 i La Kaset Ideas Factory van produir conjuntament i es va emetre per la cadena pública, primer, i La Sexta un temps després i que mostrava les condicions en què l’equip de Proactiva havia de treballar per intentar salvar tants refugiats com fos possible a les platges de l’illa de Lesbos.

Aquesta història, traslladada al paper per Arantza Diez -igual que el documental- no ens estalvia cap dels moments més difícils viscuts pels socorristes de Proactiva, si no que fa una narració realista del que aquests voluntaris i molts d’altres anaven trobant-se en cada un dels rescats que feien. I, tot i que és una lectura molt dura -tant com ho va ser el visionat- s’agraeix, perquè els que ho llegim hem de ser conscients que tot i que als telenotícies ja no se’n parla tant, la crisi dels refugiats continua sent un greu problema de consciència d’aquesta societat. Europa no ha sabut reaccionar davant el drama de milers de persones que s’han vist injustament implicades en conflictes bèl·lics que s’han eternitzat i quan ho ha fet, ho ha fet de la pitjor manera possible; aixecant tanques de quatre metres i tancant els ulls enfront de la tragèdia enlloc d’estudiar maneres de solucionar aquests conflictes o de donar socors als fugitius tal i com estableix la convenció de Ginebra o altres normes que es van redactar precisament per evitar nous drames humanitaris.

Lesbos, a cor obert és brutal, colpidor, terriblement dolorós, però al mateix temps deixa la porta oberta a l’esperança. És meravellós poder pensar que encara queda gent al món capaç de fer la motxilla i lluitar per ajudar els que ho necessiten, superant totes les dificultats burocràtiques que convingui i fent una feina que els governs no han estat capaços de fer, no perquè no hagin pogut, si no -encara pitjor- perquè no han volgut.