L’home que plantava arbres

lhome-que-plantava-arbresAutor: Jean Giono

Editorial: Viena Edicions

Any de publicació: 2008

Pàgines: 73

Aquest serà probablement l’última ressenya de l’any. Miraré de publicar un post més de resum de com ha anat l’any a nivell de lectures -he llegit més del que he publicat- i potser us poso també la llista dels llibres que jo triaria com a candidats a ser llegits/regalats aquestes festes.

Així, acabo amb un llibre bonic on els hi hagi. No és una història grandiloqüent o d’una riquesa literària digne d’un estudi literari, si no que és una narració curta, senzilla, humil que entra molt i molt bé.

L’home que plantava arbres és un relat sense floritures però amb una forta càrrega ideològica que explica la història d’Elzéard Bouffier, un pastor de la Provença que escull viure a la muntanya, en un espai erm, sec i despoblat, però amb una intenció clara; plantar tants arbres com sigui possible per aconseguir que aquesta vall deixi de ser erma i es converteixi en una vall plena de vida. La vida d’Elzéard Bouffier doncs té una finalitat, un objectiu clar; cada un dels aglans plantats que aconsegueixin sobreviure i convertir-se en un roure fort contribuiran a millorar la seva pròpia vida i també dels animals dels contorns.

Jean Giono va escriure un relat molt curt que ens fa pensar en com podem contribuir a fer que aquest món sigui una mica millor. L’exemple d’Elzéard Bouffier ens ha de servir per fer-nos veure que amb paciència, perseverança i sense necessitat de grans accions podem posar el nostre gla per aconseguir una terra o unes relacions fructíferes i de gran valor.

Perquè el caràcter d’un ésser humà reveli qualitats realment excepcionals, cal tenir l’oportunitat de poder observar com actua al llarg de molts anys. Si els seus actes estan desproveïts de qualsevol mena d’egoisme, si el principi que els dirigeix és una generositat sense comparació, si no els inspira l’afany d’obtenir recompenses d’enlloc i si, a més, ha deixat una empremta visible en el món, és que ens trobem, sense cap marge d’error, davant d’un caràcter inoblidable.

A destacar l’edició que va preparar Viena amb les il·lustracions de Francesc Viladot, la traducció d’Isabel-Clara Simó i un epíleg de Martí Boada.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s