La fada negra

lafadanegraAutor: Xavier Theros

Editorial: Destino

Any de publicació: 2017

Pàgines: 448

ISBN: 9788497102667

Preu: 20,50 euros

Estrenar-se en el món de la literatura amb un premi deu de ser un somni a l’abast de ben poca gent. I estrenar-se amb el Josep Pla que compta amb guanyadors d’anomenada com Terenci Moix (1968), Baltasar Porcel (1969), Maria Mercè Roca (1986) o Carme Riera (1994) deu fer vertigen i tot. En tot cas, això li haurem de preguntar a Xavier Theros, l’autor de La fada negra, la novel·la que avui ens ocupa.

La fada negra és novel·la històrica, però també és una història de crims i misteri, perquè situa a la Barcelona del 1843, en els convulsos anys de regnat de la nena-reina Isabel II i de la regència del general Espartero, el protagonista de la novel·la, el capità Llampades, que es veu empès a investigar uns crims estranys en els que nens de poca edat apareixen morts en circumstàncies poc normals.

I tot això en uns mesos, del juny al novembre del 1843, en què es desenvolupen les bullangues, una revolució dels pobres conegudes com l’episodi de la Jamància, durant els quals Barcelona va patir bombardejos per part del govern de l’Estat Liberal.

No entraré en més detalls d’aquest fil de la història, però sí que us diré que m’ha sorprès molt gratament la força i coherència de la forma en què Theros situa la història en temps i localització. No sóc una experta en el tema, però poques vegades m’he trobat amb una primera novel·la que té una narració tan ben construïda i potent com aquesta. La descripció dels carrers de Barcelona així com dels fets que es narren és forta i consistent i el mateix es pot dir dels personatges que participen de la narrativa -especialment el capità Llampades-, cadascú amb les seves particularitats i amb passats tortuosos que determinen en tot moment les seves decisions.

Llegeixo a la premsa que Xavier Theros està preparant una segona novel·la amb el protagonista Llampades, aquest cop situada en el context de la Segona Guerra Carlina.

Ja l’he apuntat a la llista dels desitjos.

A punt d’estrena

portada_a-punt-destrena_maria-carme-roca_201511261008Autor: Maria Carme Roca

Editorial: Columna

Any de publicació: 2016

Pàgines: 576

Maria Carme Roca és una de les escriptores més prolífiques actuals de la literatura catalana. Des dels inicis de la seva carrera com a escriptora fins a dia d’avui ha publicat una cinquantena de llibres, la major part d’ells destinat als infants i el jovent, tot i que en els últims anys, la temàtica de les seves obres ha derivat cap a la novel·la històrica, com L’escollida dels deus (2011), L’enigma Colon (2014) o aquesta que tot just acaba de publicar-se; A punt d’estrena.

Fent un resum molt resumit diríem que A punt d’estrena és una novel·la sobre el que ara anomenem una top model però ens hem de traslladar uns quants anys enrere, cap als anys 40 per situar-nos. Ens explica la vida de l’Eulàlia Rovira, una nena que en la seva infantesa es veu obligada a passar molt de temps tancada a la seva habitació per curar-se una malaltia i que té en les revistes de moda la seva finestra al món. Tant és així que des del llit de casa somnia a convertir-se en una d’aquelles maniquins que surten a les fotografies de les revistes ensenyant els models dels dissenyadors més importants de l’època.

L’Eulàlia pertany a una família més o menys acomodada de Barcelona i relacionada també amb Manresa, ciutat origen de la coneguda família Jorba que van aixecar amb molta feina una de les empreses més importants del panorama tèxtil i que a Barcelona tindria la seva expressió més destacada a Can Jorba, un edifici al Portal de l’Àngel ara ocupat per uns altres grans magatzems.

Com que això surt a la contraportada del llibre, us puc explicar que l’Eulàlia aconsegueix el seu somni i es converteix en una cotitzada maniquí que arriba a treballar amb Manuel Pertegaz i és valorada pels grans dissenyadors de l’època i, compte! que això és tant com que ara siguis model i et demanin a can Valentino o a Chanel, per posar un exemple. Però clar, no serà fàcil. L’Eulàlia haurà de viure experiències difícils i haurà de fer grans sacrificis per aconseguir el seu objectiu, però això no us ho explicaré. 

Maria Carme Roca dibuixa una història personal, però també traça les línies d’una època i d’una ciutat, la Barcelona dels anys posteriors a la guerra civil. Amb A punt d’estrena podrem reviure el ressorgiment de la ciutat després d’una època convulsa i fosca i podrem passejar pels seus carrers i fer-nos una idea de com eren abans de la ciutat turística i mundialment coneguda que és ara.

La sega

La segaAutor:  Martí Dominguez

Editorial: Proa

Any de publicació: 2015

Pàgines: 352

La sega podria ben bé ser un recull novel·lat de les històries que els nostres avantpassats van haver de viure en un dels períodes més foscos de la història del nostre país: la Guerra Civil del 1936. Els que ja tenim una edat, de ben segur que hem sentit als avis frases de l’estil “si haguessis passat una guerra”. Frases que de nens no enteníem però que passats uns quants anys van començar a prendre entitat i més endavant vam arribar a comprendre en tota la seva cruesa. Ara, no és que sàpiga realment què devien de sentir, quines pors devien de tenir o què volia dir haver de compartir taula amb algú que ha fet tant de mal que només es pot pensar en revenjar-se, però ser conscient del que passa a zones com Síria o Palestina i llegir molt ajuda una mica més a comprendre-ho. Amb La Sega, Martí Dominguez contribueix a la causa narrant les vivències dels habitants del Maestrat que com molta altra gent es van trobar atrapats en mig d’un conflicte bèlic, entre dos bàndols en guerra, els nacionals i els republicans.

La Sega recull els pensaments d’en Goriet – Gregori-, el fill mitjà d’una família de masovers que viuen els anys de la revolta militar a Espanya i pateixen impotents la detenció i posterior assassinat del seu pare Zacarias en mans de la Guàrdia Civil. En aquest context, la Teresa, la germana gran d’en Goriet, manté una relació amb un dels maquis, a qui posen el malnom de Ferroviari. La Teresa, moguda per la set de venjança per la mort del pare comença un joc perillós per ella però també pels que l’envolten que continuament hauran de vigilar el que fan per no trobar-se acusats de col·laborar amb un bàndol o l’altre.

Hem sentit i llegit mil històries com aquestes. A dia d’avui es compten per centenars les famílies que passats més de quaranta anys encara lluiten per trobar els cossos de familiars seus que van desaparèixer durant els anys de la guerra i la posguerra, tant en un bàndol com en l’altre. No és un tema nou, abans que Martí Dominguez l’han narrat amb gran talent escriptors com Jaume Cabré a Les veus del Pamano o en castellà i més recentment, Almudena Grandes amb els Episodios de una guerra interminable, entre d’altres. Cadascún d’ells a la seva manera han explicat com vivien els afectats pel conflicte i les conseqüències que van arrossegar durant anys.

Martí Dominguez teixeix, al voltant d’en Goriet i la seva família un entramat de personatges que ens ajudaran a conèixer una mica més el conflicte. Són interessants les figures dels maquis que s’amaguen al mas -el Matemàtic o el Francès-, que ens donen una visió més idealista i fora muralla de la guerra. O don Arcadi, el mestre de l’escola, el tio Miquelo i la del capità Maximino Mata o d’alguns dels soldats que l’acompanyen; tots ells moguts per uns sentiments i unes idees que retraten amb detall els fets; tots ells exemples dels comportaments més habituals en una guerra, amb les coses bones, però també les més denunciables i cruentes.

La bíblia de pedra

la-biblia-de-pedra_9788429773170Autor: Marc Capdevila

Any de publicació: 2014

Editorial: Edicions 62

Pàgines: 384

 

Marc Capdevila ha triat un important passatge de la història artística de Catalunya com a fil conductor de la seva novel·la, la construcció de la portalada del monestir de Santa Maria de Ripoll.

La Bíblia de Pedra ens situa al segle XII, en ple període romànic, durant el comtat de Ramon Berenguer IV i en ple apogeu de les abadies de Ripoll i Sant Pere de Rodes, clars exponents, juntament amb el conjunt de Boí, del romànic català, però sobretot, de l’escultura religiosa, concentrada a les portalades de les esglésies.

Marc Capdevila no s’ha dedicat només a fer una narració sobre la construcció de la portalada de Ripoll sino que ho ha amanit amb crims i conxorxes on els personatges principals, una guaridora amb un passat que voldria oblidar, la Violant; la seva parella, el pintor Ermengol i l’abat de Santa Maria de Ripoll, Gausfred, es veuen embolicats en mirar de descobrir el perquè de les estranyes morts de tres bagasses, una mica a l’estil d’El Nom de la Rosa, amb el permís d’Umberto Eco.

Però Capdevila no es queda aquí, perquè a través de la lectura podrem veure que darrera de la narració hi ha un gran treball de documentació. Podrem conéixer també l’estil de vida dels diferents estrats socials del segle XII, els costums, les lleis no escrites i aquelles que els més benestants anaven escrivint sobre la marxa, els drets dels més rics i els deures dels més pobres i, com no, les injustícies socials que s’imposaven pel fet d’haver nascut en un lloc o un altre sense tenir en compte el valor real de les persones.

Marc Capdevila s’uneix al grup d’escriptors que com Maria Carme Roca o Martí Gironell, entre d’altres, ens ajuden amb les seves obres a fer-nos una idea de com era la vida en aquest nostre país uns quants segles enrera. La Bíblia de Pedra és la seva primera incursió en la novel·la històrica, però el 2007 ja va demostrat el seu potencial com a escriptor amb Aigua pudenta, obra que aquell mateix any va guanyar el premi Sebastià Juan Arbó.

Gabriela, clau i canyella

ScreenShot110Autor: Jorge Amado

Editorial: Proa

Any de publicació: 1958 (2014)

Pàgines: 464

Heu acabat mai un llibre amb la sensació d’estar molt i molt contents amb la lectura? Un llibre d’aquells que dius, si l’hagués de puntuar… a dalt de tot se n’hi anava! Doncs això és amb el que em quedo després de la lectura d’aquesta grandíssima obra de Jorge Amado.

Per aquells que no el conegueu (ha estat per mi una descoberta), Jorge Amado va ser un reconegut escriptor brasiler que va viure entre el 1912 i 2001. És autor, a més de Gabriela, clau i canyella, de 21 novel·les com Doña Flor y sus dos maridoso la segurament més coneguda, Tieta de Agreste, que va ser adaptada al cinema el 1996. Amado és també autor de relats, llibres infantils i un parell de reculls de memòries.

Gabriela, clau i canyella, és una de les novel·les incloses en el grup d’obres que Amado va escriure referents al món del cacau al Brasil. En aquest cas, centrant-se a la zona de Bahia i més concretament a la ciutat costera d’Ilheus, protagonista principal i absoluta de la novel·la. Perquè sí, la Gabriela, la noia mulata que dóna el títol a l’obra, és el personatge principal però Ilheus és l’escenari on tot passa i per on es mouen els múltiples personatges que hi van apareixent.

La història s’inicia amb l’arribada de Gabriela a la ciutat d’Ilheus, bruta i amb un aspecte terrible després d’una llarga emigració des del Sertao, una zona desèrtica del nord-est del Brasil, buscant, com molts d’altres una oportunitat per viure i treballar. Al mercat, coincideix amb Nacib, un àrab d’origen sirià que busca una cuinera per al seu bar. La relació que s’estableix entre ells (laboral i amorosa) serà l’eix al voltant del qual Amado trena la història de la ciutat que està en ple procés de transformació, físic, social i econòmic, ja que ens situa temporalment en l’època en què els terratinents cacauers (antics coronels de l’exèrcit) veuen i pateixen com la democràcia i la voluntat de la societat es van fent lloc en el govern de les ciutats i el país en general.

Els personatges que anirem trobant al llarg de la història representen en sí mateixos les diferents opcions polítiques que mica en mica van apareixent. Així doncs, la personalitat més conservadora queda en mans del coronel Ramiro Bastos i la seva família, on el cap de família és qui pren les decisions i governa la ciutat segons la seva voluntat. D’altra banda, el progrés, el canvi, queda representat per Mundinho Falçao, un jove emprenedor arribat de la capital (Bahia) i idealista que lluita per millorar la vida dels habitants d’Ilheus treient del poder la família Bastos i els seus iguals.

Jorge Amado no oblida un altre dels grans temes que sovint apareixen en aquest tipus de cròniques: el paper de la dona en la societat. El veurem en la mateixa Gabriela, però també en la Malvina, una noia atrapada en una societat que obliga la dona a obeir i repudia la que té aspiracions i vol viure una vida lluny de la influència d’un marit.

Gabriela, clau i canyella és, en definitiva, un gran aparador en el que podem veure el devenir d’una ciutat, però també el d’un país que deixava enrere l’època gloriosa dels terratinents per mica en mica convertir-se en un país modern.

** Ressenya publicada inicialment al blog Nosaltres llegim

La botiga vintage Astor Place

la-botiga-vintage-astor-place_9788429772210Avui us deixo l’escrit que s’ha publicat al blog Nosaltresllegim del Grup 62 on faig la ressenya de La botiga vintage Astor Place.

 

Autor: Stephanie Lehmann

Editorial: Edicions 62 (català) i Maeva Ediciones (castellà)

Any de publicació: 2014

Pàgines: 448

 

Crec que ja ho he comentat algun cop: sóc una gran aficionada a la lectura de novel·les de caire històric i, sovint, cada cop que sento que se’n publica alguna de nova, no m’ho penso gaire… De dret a la llibreria i cap a casa! La botiga vintage Astor Place de Stephanie Lehmann ha estat una repetició d’esdeveniments, lectura intensa i absorbent per acabar amb bon gust de boca. Mireu… Tinc sort. Pocs cops he plegat un llibre d’aquest estil!

Sobre aquesta novel·la, està ambientada en un període que no acaba de ser un dels més utilitzats en aquest gènere, cosa que no entenc massa perquè mira que els inicis del segle XX poden donar de sí! Té dues protagonistes, l’Olive i l’Amanda, separades per un segle, però unides per una vocació i amb una vida que, per aquells jocs del destí, es desenvolupa de forma més o menys paral·lela.

L’Amanda és la propietària d’una botiga de roba vintage que un bon dia, en fer l’inventari d’una dona que vol desprendre’s de la roba que ha guardat durant anys, es troba amb el diari de l’Olive. A l’Amanda, tot i que professionalment, no li va malament del tot, personalment es troba desorientada i eclipsada per una relació amorosa amb dubtós futur. Així doncs, la trobada (a través d’un diari) amb l’Olive, una jove filla d’una adinerada família de Nova York, serà un punt d’inflexió en la seva vida, sobretot quan a mesura que avança en la lectura del diari, l’Amanda vagi descobrint com el món de seguretat que envolta l’Olive s’enfonsa ràpidament després de la mort del seu pare, en veure que unes quantes males decisions inversores l’han deixada arruïnada i sense el suport parental.

Les històries de l’Olive i l’Amanda són històries de dues dones que, cadascuna en el seu moment, decideixen lluitar pel seu futur i sortir endavant de la millor manera possible. A mi em va agradar més la de l’Olive (ho confesso), entre altres coses, perquè m’ha permés fer-me una idea de com de difícil podia ser viure i ser una dona el 1907, sense més ajuda que la que una mateixa podia crear-se. Perquè les lleis estaven pensades per homes i pels homes i una dona sense pare o sense marit no tenia dret a pràcticament res.

Un petit fragment per fer-vos-en una idea:

Qui fa totes aquestes normes sobre com s’han de comportar els homes i les dones? Déu? Parlo de la mateixa classe d’injustícia que permet als homes fumar als restaurants, llogar habitacions d’hotel sense que se’n qüestioni la moralitat, tenir feines més ben pagades i gaudir del dret a vot!

Paris

ParisAutor: Edward Rutherfurd

Editorial: Roca Editorial

Any de publicació:2013

Pàgines: 843

Sovint, davant de llibres de la longitud de Paris,  em pregunto com pot ser que un escriptor sigui capaç de redactar una història de més de 800 pàgines i no morir en l’intent. Si a més hi afegim l’enorme claredat d’idees que ha de tenir quan es proposa explicar la història d’una ciutat com Paris i, per acabar-ho d’arrodonir, que la història la vol explicar utilitzant els membres de sis famílies diferents, la majoria de vegades, acabes admirant la persona, o com a mínim, l’intent.

Paris és això, un intent monstruós d’intentar explicar la història de la ciutat i dic monstruós perquè la línia temporal que Rutherfurd utilitza comença cap el 1207 i acaba a mitjans del segle XX. Podeu imaginar quina barbaritat de documentació pot arribar a ser necessària per donar consistència als personatges, esdeveniments i localitzacions i a més a més aconseguir que la història no sigui ensopida i mantingui l’interés del lector.

I dius… calen 800 pàgines? Doncs en realitat caldrien moltes més, perquè set segles d’història no es resumeixen així com així, el que passa és que també es podria haver agafat un període més curt de temps i així poder-se dedicar a aprofundir en esdeveniments i personatges que realment marquen el devenir de la ciutat. Per posar un exemple, Rutherfurd dedica un bon número de capítols als anys en què es va construir la Torre Eiffel, fa un bon retrat de l’enginyer i descriu amb rigor els anys anteriors i posteriors a l’Exposició Universal del 1889, així com introdueix el lector en el període cultural de l’impressionisme i el post-impressionisme. No obstant, passa molt de refiló per sobre de personatges absolutament vitals com Napoleó o Lluís XIV o fins i tot la revolució del 1789, tot i que estem d’acord que se n’ha escrit molt sobre aquests fets.

Això sí, si coneixeu la ciutat i heu passejat per ella, les descripcions dels carrers i places que es fan al llarg de la novel·la us permetran tornar-hi de ben segur. Rutherfurd fa un recorregut a mode de guia turístic i ens passeja per tots i cadascun dels llocs que ara estan farcits de turistes amb càmeres fotogràfiques, des dels peus de la Torre Eiffel, passant pels Camps Elisis, l’Arc de Triomf, el Moulin Rouge o el conegudíssim cementiri del Père Lachaisse.