Aquesta casa està embruixada

CasaEmbruixadaAutor: John Boyne

Editorial: Empúries

Any de publicació: 2014

Pàgines: 304

Sovint, quan ens plantem davant d’un gènere literari del que no som lectors habituals, ens passa que en intentar fer una llista d’escriptors, ens trobem que amb prou feines som capaços d’anomenar ben pocs autors i, generalment, són els més coneguts. En el cas de la literatura de gènere terrorífic, surten noms com Edgar Allan Poe, H.P. Lovecraft i, per descomptat, l’inevitable Stephen King. Ara que, després de publicar-se,  Aquesta casa està encantada, potser d’aquí uns quants anys també podrem afegir John Boyne a la llista. Veurem cap a on es decanta aquest escriptor que, ara com ara, presenta una bibliografia força variada i extensa, tot i ser un escriptor relativament jove.

En aquesta novel·la, ens trobem amb l’Eliza Cayne, una jove mestra de 21 anys que en pocs dies pateix la mort del seu pare. Davant un futur en què es veu sense família ni amics que puguin ajudar-la, es decideix a abandonar Londres per anar a treballar com a institutriu de dos nens a Gaudlin Hall, al comtat de Norfolk. A la casa on va a treballar es trobarà amb uns nens que aparentment viuen sols, tot i que estan tutelats i vigilats pels treballadors de la casa, un jardiner, una cuinera i ella mateixa. Davant d’una sèrie de fets esfereidors, L’Eliza haurà de lluitar per ella i els nens a qui ha de protegir, encarant-se als habitants d’un poble ofegat pels costums i unes normes socials que només busquen mantenir les aparences.

Si espereu una novel·la amb un assassí que va deixant morts pàgina rere pàgina, no llegiu Aquesta casa està encantada, perquè la història és d’aquelles de les d’abans, a l’estil victorià, que ens porta a viure la narració envoltats per una boira espessa en un dia d’hivern atapeït de núvols. Ara, si el que us agrada són les històries intrigants, que mica en mica van revelant el misteri i on els personatges poden veure’s arrossegats per ànimes tormentades,  amb aquella sensació d’intranquil·litat que sovint tant agrada, aquesta nova publicació de Boyne pot ser un bon entreteniment.

Per donar-vos alguna referència cinematogràfica i literària,  podriem dir que Aquesta casa està encantada és una barreja entre Rebecca i Jane Eyre, tot amanit amb referències a Dickens i les seves obres, salvant les diferències, evidentment, perquè, amb tots els respectes cap a John Boyne, és molt difícil fer viure al públic de la manera que ho aconseguiren Daphne du Maurier, Charlotte Brontë o el mateix Charles Dickens.

Anuncis

The Shining (El resplandor)

el-resplandorAutor: Stephen King

Any de publicació: 1977

Editorial: Plaza & Janés (De Bolsillo)

Stephen King és considerat un dels millors escriptors moderns d’històries de terror. En la seva extensa bibliografia té reconegudes novel-les com Tommyknockers, Carrie o Misery, entre moltes altres (publica pràcticament un llibre cada any) i potser The Shining, juntament amb It han estat les dues que més m’han impactat per la forma en què King aconsegueix atrapar el lector en una atmosfera angoixant i terrorífica, de tal manera que és molt difícil deixar de llegir.

The Shining s’inicia amb una introducció a la família protagonista, formada per en Jack Torrance, un escriptor poc afortunat que fa temps que no publica cap novel-la, la seva dona Wendy i en Danny, el fill de cinc anys. En Jack, desesperat per no poder aportar ingressos i atrapat pels deutes es veu obligat a acceptar una feina una mica especial: vigilar un hotel de luxe a Colorado, distanciat a 65 km del poble més proper i que, en arribar l’hivern, quedarà colgat per la neu fins a l’arribada de la primavera. El que en Jack i la seva família no saben és que a l’hotel Overlook temps enrera van succeir una sèrie d’esdeveniments que formen part de l’hotel fins a extrems insospitats.

De la novel-la en destaca el tractament que es fa de la problemàtica d’aquesta família de classe mitja. El motiu pel qual en Jack està a l’atur és pels repetitius problemes amb l’alcohol que ha tingut i que afecten a la seva relació amb la Wendy, però sobretot amb en Danny. Un Danny que estima bojament el seu pare i que ha rebut un do especial, una “resplandor” que li permet percebre amb força la psique dels altres.

Se n’han fet dues adaptacions cinematogràfiques. La més coneguda, dirigida per Stanley Kubrick i protagonitzada per Jack Nicholson, de l’any 1980, i una minisèrie televisiva, amb guió del propi King, gravada l’any 1997 i rodada a l’hotel Stanley, de Colorado, font d’inspiració directa per a Stephen King durant unes vacances familiars.

La literatura de terror no m’agrada especialment, però he de reconéixer que The Shining em porta molts bons records. Aquella sensació de no poder deixar de llegir, tot i saber que el que llegiràs no és una història amable i molt menys simpàtica. És com quan veus una pel-lícula de por i et tapes els ulls, però deixes una petita escletxa per continuar mirant tot i saber del cert que un moment o altre t’emportaràs un ensurt.

El ángel perdido

Júlia Álvarez, restauradora de la decoració del Pòrtic de la Glòria a la Catedral de Santiago de Compostela, rep la notícia que el seu marit ha estat segrestat durant un viatge que feia a Turquia. A partir d’aquest moment, es desenvolupa una carrera contrarellotge per aconseguir unes relíquies amb poders místics i sobrenaturals i rescatar el marit de la Júlia.

Fa un temps, gairebé per casualitat, vaig llegir La Cena Secreta, del mateix Javier Sierra. Sempre m’han agradat les novel-les de contingut històric i La Cena Secreta complia amb els requisits: documentació més aviat sòlida, algun apunt de misteri, però amb mesura i el ritme de la novel-la que l’escriptor imposa és més que acceptable. Per això, fa un parell d’anys, quan per Sant Jordi vaig trobar El ángel perdido, no m’ho vaig pensar dues vegades.

El resum molt resumit… M’ha resultat bastant decebedor. M’esperava molt més, certament. La història es pinta inicialment a l’estil dels codis da vinci de torn, es deixa llegir i sembla que hagi de ser com la típica pel-lícula de diumenge a migdia, de la que no esperes res més que sigui entretinguda i que al final deixi un gust de boca agradable, però no. La primera meitat del llibre s’aguanta. Ja es perfila com una història sense massa pretensions, però quan entra en la segona meitat, perd força per moments fins arribar al punt de demanar-li el temps a l’àrbitre o, en versió llibre, mirar quantes pàgines queden per què s’acabi.

En definitiva, que m’ho pensaré dues vegades amb el proper llibre de Javier Sierra.