Autor: Paula Hawkins
Any de publicació: 2015
Editorial: La Campana
Pàgines: 464
Sovint, sents a parlar tant d’un llibre – te’l recomanen per tot arreu, reps emails, veus publicitat als diaris, les xarxes socials… – que dius, “alguna cosa haurà de tenir”. Així que, cansada de tantes recomanacions, si és que en parlaven fins i tot al TN!!, em vaig decidir a provar amb aquesta noia del tren i veure si era tant bo com es deia.
La noia del tren és la Rachel, una dona en la trentena, amb un divorci recent a l’esquena, una forta depressió i alcoholitzada fins les celles. Per acabar de rematar-ho, ha perdut la feina i ha de compartir pis perquè la casa on vivia se l’ha quedat el seu ex. I, per si no n’hi havia prou, la Rachel és incapaç de confessar-li a la seva companya de pis que no té feina i, per dissimular, cada dia es lleva al matí i agafa un tren cap a Londres i passa el dia a la ciutat fins a l’hora de tornar a la tarda.
És en aquests viatges en tren que la Rachel veu cada dia les mateixes persones, els mateixos companys de viatge i, a l’altra banda del vidre, en fugaços moments, la gent que viu a les cases properes a les vies del tren, fent-se una imatge de cada un fins el punt que els posa nom i tot.
Fins que un dia, quan veu quelcom que li trenca tots els esquemes la Rachel es veu embolicada en una trama d’intriga amb desaparició i pèrdues de memòria inclosos.
El cert és que el plantejament inicial de la novel·la de la Paula Hawkins té la seva gràcia. Una mica a l’ús de La finestra indiscreta, la Rachel es converteix en un personatge obsessionat amb el que passa a les cases del costat de la via del tren, imaginant com són, de què treballen o com viuen només a partir dels pocs segons que el tren triga a passar per allí, com ho feia James Stewart a la pel·lícula de Hitchcock. Les primeres cent cinquanta pàgines de la història enganxen com poques novel·les saben fer-ho i creen una atmosfera d’intriga i suspens que fan que el lector tingui moltes ganes de saber com evolucionarà la trama.
El problema és que la brillantor que exhibeix Paula Hawkins amb la idea principal de la novel·la es va diluint mica en mica així que es va resolent el misteri fins acabar convertint-se en una trama més pròpia d’un telefilm de diumenge a la tarda i deixa un gust de boca una mica estrany. El suspens inicial que es planteja de veu bàsicament de la Rachel, dóna lloc a una narració a tres veus entre els personatges femenins, jugant a despistar, però sense aconseguir-ho realment.
Penso que La noia del tren serà un d’aquells llibres que o agraden molt o no agraden gens, sense grisos. Això sí, té mèrit haver aconseguit el ritme de vendes que porta, tractant-se d’una escriptora desconeguda. Ara només ens queda esperar la pel·lícula.