La noia del tren

Títol: La noia del tren

Autor: Paula Hawkins

Any de publicació: 2015

Editorial: La Campana

Pàgines: 464

Sovint, sents a parlar tant d’un llibre – te’l recomanen per tot arreu, reps emails, veus publicitat als diaris, les xarxes socials… – que dius, “alguna cosa haurà de tenir”. Així que, cansada de tantes recomanacions, si és que en parlaven fins i tot al TN!!, em vaig decidir a provar amb aquesta noia del tren i veure si era tant bo com es deia.

La noia del tren és la Rachel, una dona en la trentena, amb un divorci recent a l’esquena, una forta depressió i alcoholitzada fins les celles. Per acabar de rematar-ho, ha perdut la feina i ha de compartir pis perquè la casa on vivia se l’ha quedat el seu ex. I, per si no n’hi havia prou, la Rachel és incapaç de confessar-li a la seva companya de pis que no té feina i, per dissimular, cada dia es lleva al matí i agafa un tren cap a Londres i passa el dia a la ciutat fins a l’hora de tornar a la tarda.

És en aquests viatges en tren que la Rachel veu cada dia les mateixes persones, els mateixos companys de viatge i, a l’altra banda del vidre, en fugaços moments, la gent que viu a les cases properes a les vies del tren, fent-se una imatge de cada un fins el punt que els posa nom i tot.

Fins que un dia, quan veu quelcom que li trenca tots els esquemes la Rachel es veu embolicada en una trama d’intriga amb desaparició i pèrdues de memòria inclosos.

El cert és que el plantejament inicial de la novel·la de la Paula Hawkins té la seva gràcia. Una mica a l’ús de La finestra indiscreta, la Rachel es converteix en un personatge obsessionat amb el que passa a les cases del costat de la via del tren, imaginant com són, de què treballen o com viuen només a partir dels pocs segons que el tren triga a passar per allí, com ho feia James Stewart a la pel·lícula de Hitchcock. Les primeres cent cinquanta pàgines de la història enganxen com poques novel·les saben fer-ho i creen una atmosfera d’intriga i suspens que fan que el lector tingui moltes ganes de saber com evolucionarà la trama.

El problema és que la brillantor que exhibeix Paula Hawkins amb la idea principal de la novel·la es va diluint mica en mica així que es va resolent el misteri fins acabar convertint-se en una trama més pròpia d’un telefilm de diumenge a la tarda i deixa un gust de boca una mica estrany. El suspens inicial que es planteja de veu bàsicament de la Rachel, dóna lloc a una narració a tres veus entre els personatges femenins, jugant a despistar, però sense aconseguir-ho realment.

Penso que La noia del tren serà un d’aquells llibres que o agraden molt o no agraden gens, sense grisos. Això sí, té mèrit haver aconseguit el ritme de vendes que porta, tractant-se d’una escriptora desconeguda. Ara només ens queda esperar la pel·lícula.

Anuncis

Trabajos de amor ensangrentados

Autor: Edmund Crispin

Any de publicació: 2014 (1948)

Editorial: Impedimenta

Pàgines: 336

Normalment, quan publico un post sobre una lectura, acostumo a parlar només del llibre, però aquest cop m’agradaria també fer una referència especial a l’editorial, perquè per diversos motius, han aconseguit connectar d’una manera que d’altres, tot i la innegable qualitat del seu catàleg, encara no han fet.

Parlem d’Impedimenta, doncs. Quan anem a la seva pàgina web, trobem un manifest de les clares intencions que com a segell editorial tenen:

Publicar lo más valioso de la literatura clásica y moderna es nuestra más firme intención, en ediciones que nos satisfagan a nosotros en tanto lectores exigentes. Obras inspiradas por el ideal de calidad que queremos que sea nuestro inconfundible distintivo como editorial.

Aclarir que Impedimenta és una editorial molt jove, creada el 2007 per Enrique Redel. Al meu parer, tenir el valor de crear una editorial que pretén tenir un catàleg format per obres literàries clàssiques en aquests temps, mereix com a mínim una atenció especial. Si a més hi afegim que preparen unes edicions amb un gust impecable en el disseny i la qualitat del paper emprat, tant en la coberta com en les pàgines, ja tenim un parell de motius més.

Així que, des d’aquí, felicitats als responsables del projecte, perquè estic segura que tenen ja, amb només set anys d’existència, l’admiració guanyada de molts professionals del món editorial, crítics, escriptors i altres lectors.

Anem pel llibre que ja toca.

La novel·la pren com a excusa un fet literari que a hores d’ara encara no està resolt. Es tracta de l’existència (encara per demostrar) d’un manuscrit de Shakespeare, una obra que complementaria els Treballs d’Amor Perduts (Love Labour’s Lost, 1595-1596) i que el geni anglès hauria escrit abans de 1598, uns Love Labour’s Won pel qual els entesos en literatura i història serien capaços d’assassinar.

L’escenari físic és l’escola per a nois Castrevenford on el dia abans de l’entrega de diplomes de final de curs, es descobreix la desaparició d’una alumna de l’institut femení proper a l’escola i l’assassinat de dos professors. En aquestes circumstàncies retrobem el personatge de Gervase Fen, un professor d’Oxford que, com Miss Marple, ajudarà la policia a descobrir l’assassí dels dos professors.

La història és terriblement consistent, els fets es van desenvolupant amb una coherència digna d’admiració i els personatges que van apareixent, tot i ser secundaris, tenen un paper rellevant i necessari per arribar a la resolució final del misteri. I si creieu que podria faltar humor, no patiu, que també en trobareu.

I perquè dèia que retrobem el professor Fen? Doncs perquè Impedimenta ja havia publicat dues novel·les més d’Edmund Crispin en les que el personatge principal era Gervase Fen, excèntric com ell sol que acostuma a desplaçar-se per Anglaterra conduint un esportiu vermell al que ha anomenat Lily Christine:

Las manecillas del reloj en la repisa de la chimenea acababan de marcar las cuatro cuando un pequeño coche deportivo rojo entró en el recinto con un estruendo desaforado, dio un frenazo espantoso frente al Davenant i se detuvo entre una nube de polvo. Y de él, saliendo a duras penas descendió Gervase Fen, profesor de Lengua y Literatura inglesa de la Universidad de Oxford.

Així, podeu fer com jo i començar per aquests Trabajos de amor ensangrentados o podeu començar pel principi i triar La juguetería errante o El canto del cisne que Impedimenta ja va publicar el 2011 i 2012, respectivament.

Us deixo l’enllaç al primer capítol, per si voleu fer un tastet.

Operació Caramel

Títol: Operació Caramel

Autor: Ian McEwan

Any de publicació: 2013

Editorial: Anagrama / Empúries

Pàgines: 333

La Serena Frome (pronunciat com zoom) és una estudiant jove i molt bonica que en acabar la carrera de matemàtiques a la universitat és reclutada per l’MI5, el servei secret d’intel·ligència britànic. Tot i estar formada i preparada, les seves funcions inicials són molt bàsiques. No obstant un dia les coses canvien i es presenta una oportunitat: l’MI5 està interessat a controlar tant com es pugui les opinions dels ciutadans i per això, ha decidit posar en marxa l’operació Caramel amb la finalitat de fer d’altaveu de les opinions anticomunistes. Per això, la Serena i altres agents hauran de reclutar personatges del món cultural com escriptors o periodistes i assegurar-se que les seves obres o articles serveixen als propòsits de la propaganda capitalista. És aquí quan la Serena, que abans de ser matemàtica, havia estat una grandíssima aficionada a la lectura, coneix en Tom Haley, un escriptor a qui haurà de protegir i assegurar-se que compleix amb l’objectiu de l’operació.

Aquest és el punt de partida de la nova obra d’Ian McEwan, reconegut escriptor britànic autor de lloades novel·les com Expiació, Solar o Dissabte i segons els entesos, el retorn del millor McEwan. Una advertència, però: Operació Caramel no és una novel·la d’espies a l’ús. No ens trobem davant d’un retrat d’espionatge a l’estil Le Carré o Forsyth, sino que McEwan fa ús del contexte per a definir els personatges i la situació social i política que els ha tocat viure.

Efectivament, McEwan no es centra tan sols en el desenvolupament de la trama d’espionatge, sino que fa un retrat dels diferents personatges que van apareixent, el professor que recluta la Serena, el seu superior a l’MI5 i particularment en Tom Haley, objecte de la seva feina, sense deixar de dibuixar-nos un món absolutament masclista que ja recoineixem també a les primeres  aventures de James Bond.

Aquest interés per fer-nos veure més enllà de l’operació es concreta en una història que en ocasions sembla lenta, perquè és també un exercici de literatura dins de la literatura: McEwan es converteix en els seus personatges i escriu relats quan exerceix com a Tom Haley o fa crítica literària quan actua com a Serena. Aquesta sensació de lentitud es nota encara més quan la història es prepara pel final, que es tanca genialment tot i concentrar-se en les últimes vuitanta pàgines de la història.

Personalment, he trobat que el meu primer encontre amb les obres d’Ian McEwan ha resultat més que positiu. Puc dir sense cap mena de dubte que tornaré a repetir, només espero triar-ne una que m’agradi tant o més que aquesta.

Us deixo l’enllaç del primer capítol per a què hi pogueu fer un tastet.

L’espia que tornava del fred

Autor: John Le Carré

Any de publicació: 1963 (2013)

Editorial: Edicions 62

Alec Leamas és un espia del servei britànic destinat a Berlin durant els anys de la Guerra Freda. La seva feina principal en el cos és protegir els agents que actuen sobre el terreny, ajudar-los en les missions de camp i sobretot evitar que siguin descoberts per l’enemic. No obstant, tot i els esforços d’Alec, en els últims temps, alguns dels agents al seu càrreg estan sent descoberts i assassinats per l’enemic, un espia alemany anomenat Mundt. Davant d’aquesta situació Leamas, és obligat a tornar a Londres i retirat del servei, fins que un dia rep una oferta de feina un pèl especial.

L’espia que tornava del fred és una excel·lent novel·la d’espionatge, molt lluny dels James Bond de torn on el protagonista es veu immers en una persecució de ritme trepidant. I no. John le Carré no fa que els seus protagonistes hagin d’enfrontar-se en baralles que no s’acaben mai, en proporció d’un contra cinc o sis i fent ús dels seus alts coneixements d’arts marcials. Ben al contrari, Leamas és un espia de despatx que si controla alguna cosa, sobretot, és l’estratègia, intentant veure cap a on anirà el proper moviment i quines repercusions trindran les decisions preses.

Però aquesta història és més que tot això perquè ens introdueix de ple en una de les etapes més fosques del món de l’espionatge del segle XX, quan els serveis d’intel·ligència soviètics i occidentals valoraven la vida de les persones com un mer pas en l’objectiu de destruir l’enemic, sense pensar gaire en les conseqüències, tot ambientat en el Berlin dividit pel Mur que les grans potències van aixecar en acabar la Segona Guerra Mundial. Un mur que dividia la ciutat en dos mons ben diferents i que es va convertir en testimoni de centenars d’intents de fuga clandestins, instigats pels propis serveis secrets i que sovint acabaven amb la mort dels fugitius.

L’espia que tornava del fred va ser la tercera novel·la de John le Carré i, segons la crítica, una de les millors de la seva carrera. Forma part de la sèrie Smiley, que anys després donaria lloc a capítols tan reconeguts com El talp o Gent d’Smiley, entre d’altres.

Per més temps que passi

Autor: Francesc Santolaria

Any de publicació: 2013

Editorial: Meteora

Pàgines: 236

L’editorial Meteora ens porta un nou exemple de bona literatura publicant la segona novel·la de Francesc Santolaria, Per més temps que passi.

La història es dibuixa a través de dos personatges principals, en Nil Bordàs, un empresari capaç de tot per aconseguir l’èxit i la Berta Delclós, una bonica aspirant a actriu amb la que en Nil està completament obsessionat. Tanta és l’obsessió que farà que un detectiu privat segueixi la Berta per mirar de descobrir alguna taca en el seu passat amb què poder extorsionar la noia.

Partint d’aquesta trama inicial, la novel·la es desenvolupa en dos espais temporals, el present, on veurem fins a quin punt l’obsessió d’en Nil és perillosa, i un passat que transcorre uns seixanta anys enrera, un cop acabada la Guerra Civil a Espanya i en ple apogeu del franquisme, però principalment en un mateix espai físic, Barcelona.

Serà a través d’aquests viatges al passat que podrem veure una mica més com havien de sobreviure els no afiliats al règim i què havien de fer i dir per tal de no acabar en una comissaria de policia acusats de traïció o torturats sense motius de pes.

Per més temps que passi és una novel·la més aviat curta, tenint en compte el joc que dóna escriure sobre la memòria històrica i familiar en la postguerra. Fàcilment, l’autor es podria haver enredat a parlar molt més extensament d’una època fosca que fins i tot en els nostres dies, més de cinquanta anys després, hi ha qui no en vol ni sentir-ne a parlar. I tenint en compte el munt de vegades que s’ha tractat aquest tema, és d’agrair que Santolaria no hagi decidit anar per aquest mateix camí, plantejant finalment una novel·la senzilla, sense més pretensions que explicar una petita part de la història d’una família que podria ser la de qualsevol de nosaltres.

Si voleu llegir un fragment, us enllaço un document que Editorial Meteora ha publicat al seu web.

Perduda (Gone Girl)

Autor: Gillian Flynn

Any de publicació: 2012

Editorial: RBA La Magrana – La Negra

Pàgines: 554

L’Amy i en Nick fan cinc anys de casats i com cada any, l’Amy ha preparat per en Nick un joc de pistes en el que s’aniran revelant els moments més emotius de l’últim any que han passat junts. Però el dia de l’aniversari, en Nick es troba una desagradable sorpresa, la sala d’estar i la cuina estan revoltades, sembla que hi hagi hagut una baralla i, el més preocupant de tot… l’Amy ha desaparegut.

Aquest és el punt de partida de Perduda, una de les novel-les revelació del 2012 que mica en mica ha passat de ser una història de misteri més a encapçalar les llistes dels llibres més recomanats pels lectors i la crítica, que no ha estalviat elogis cap a la seva (relativament) novella autora, ja que aquesta és la seva tercera obra des del 2006, any que va publicar per primer cop.

A partir d’aquest punt, ens anirem endinsant en la investigació que la policia, i el propi Nick, faran per trobar l’Amy. Una investigació que acabarà treient a la vista de tothom que en Nick no és el marit perfecte que tothom pensava, que hi ha un munt de coses que ha anat amagant al llarg del temps i, a mida que van sortint els draps bruts, aniran apareixent uns personatges i un retrat social del que no som totalment aliens, que ens sonarà més del que ens pensem.

Perduda resulta hipnòtica, el seguiment que es fa de la desaparició de l’Amy és fascinant i addictiu. Plantejat des del punt de vista dels dos protagonistes, la pròpia Amy i en Nick, ens anem endinsant en una història on res és el que sembla, amb girs argumentals i amb uns personatges dignes d’una anàlisi psicològica del mestre Freud.

Tot i que tota la novel-la està molt ben construida, opino que és a partir de la segona part de la història on, al més pur estil hitchcocknià, se’ns van revelant mica en mica els detalls de la trama, la planificació dels fets i l’autèntica personalitat dels protagonistes.

Si us agraden els thrillers psicològics i les històries a l’estil de Millenium no us deixeu perdre Perduda, us divertireu llegint-la.

La veritat sobre el cas Harry Quebert

Autor: Joël Dicker

Any de publicació: 2013

Editorial: La Campana

Fa uns dies, vaig presentar un post de recomanacions estiuenques que havia anat veient a d’altres blocs i revistes literàries. Un dels llibres que apareixien al llistat era La veritat sobre el cas Harry Quebert i havia llegit i sentit a dir que era un d’aquells llibres que enganxen i, us puc ben assegurar que és veritat.

La impressió que m’ha quedat al final del llibre és d’haver-m’ho passat molt bé amb una història entretinguda, amb uns personatges una mica increïbles, però amb la personalitat que els correspon.

La història comença amb Marcus Goldman, un escriptor d’èxit en hores baixes que, escanyat pels terminis del seu contracte amb l’editorial, s’adona que té la malaltia dels escriptors, la temuda “pàgina en blanc”, sense idees pel nou llibre que ha d’entregar. Desesperat, marxa cap Aurora, una petita ciutat on a més de buscar la inspiració que li cal haurà de resoldre el misteri de l’acusació d’assassinat que el seu antic professor de literatura, en Harry Quebert, ha d’enfrontar.

L’argument es desenvolupa en tres trames temporals diferents, la més propera als lectors, passa al 2008, en què veiem tota la investigació que en Marcus fa acompanyat principalment d’un polícia rondinaire, el sergent Gahalowood, enfadat amb ell per haver-se “ficat al llit amb la seva dona” que es fan d’en Marcus. Una segona trama, al llarg de l’any 2002, que ens permet entendre la relació entre en Marcus i en Harry Quebert, i la més antiga, però més important, del 1975, en la que podem viure els fets pels quals en Harry Quebert és acusat.

Tot plegat és molt pel·liculero (apostaria per una versió cinematogràfica d’aquí un parell d’anys) perquè és molt fàcil imaginar els personatges movent-se per les diferents escenes, però compte, perquè la trama ens regala pistes falses i girs inesperats tot ben regat amb una bona dosi d’humor i ironia.

La novel-la arriba amb el Gran Premi de Novel·la de l’Acadèmia Francesa, el Premi Goncourt dels Instituts i del Premi de la revista Lire i ha estat traduïda a 33 idiomes.