La senyoreta Keaton i altres bèsties

KeatonAutor: Teresa Colom i Pich

Any de publicació: 2015

Editorial: Empúries

Pàgines: 176

La senyoreta Keaton i altres bèsties és ja des del seu nom una declaració d’intencions. Des del principi ja podem veure que el recull de relats que Teresa Colom ha escrit retratarà uns personatges amb característiques especials.

Cada un dels relats narra la història del naixement d’un nen o nena especial, amb una particularitat que el fa viure la vida d’una manera extraordinària. Coneixerem a la senyoreta Clock, una nena que veu com tota una vida es concentra en quatre estacions mal contades, que neix, parla, i s’enamora però que no deixa mai de transmetre un missatge d’alegria pels dies que ha viscut. És la inversa del regressiu que va deixar-nos Manuel de Pedrolo a Trajecte Final o més actual, com un Benjamin Button que enlloc de rejovenir, envelleix. També viurem la història de la Caterina, una nena que viu entre les balenes; del Roc, un nen amb una ungla de porc enlloc de la mà dreta; o del fill de l’enterramorts, un nen que viu gràcies a La Mort.

Els cinc relats de La senyoreta Keaton i altres bèsties estan enllaçats entre ells, els personatges principals d’un relat apareixen fugaçment com a secundaris a les altres narracions i converteixen la individualitat en un conjunt sòlid que es veu reforçat pel tema de fons de totes les històries. Per què Teresa Colom no s’oblida d’una cosa, el naixement de cada criatura és un principi i al mateix temps, un final; un naixement extraordinari és també una mort fora del normal. A totes les històries trobem un missatge d’alegria pel naixement de les criatures i al mateix temps, un aire trist però tendre que va deixant el lector amb un sabor dolç i agre simultàniament.

Vint-i-nou contes menys

29contesmenysAutor: Eduard Márquez
Any de publicació: 2014
Editorial: Empúries
Núm. pàgines: 125

Acabo de llegir Vint-i-nou contes menys i no sé ben bé quina impressió em provoca. He de confessar que no sóc lectora de relats curts, tiro més aviat de novel·la i llegir contes em demana un esforç extra que la novel·la no requereix, en novel·la pots anar avançant línies de text i fins i tot pàgines que, sovint, el context no es perd. Però és que els relats d’Eduard Márquez van més enllà de tot això, perquè alguns d’ells sobten per la seva escassa llargària o més aviat sorprenent poca durada. Per posar-vos un exemple, n’hi ha un que té només tres línies de text!.

Tot i això, hi ha algun que altre engany, perquè tot i que els relats tenen tots principi i final, Márquez fa que alguns s’enllacin entre ells, de forma que la lectura de les seves parts facin un tot encara més interessant.

I dius, pot ser? Sí, pot ser i és. El que sí que em queda és l’admiració absoluta cap a un escriptor capaç de sintetitzar en pocs paràgrafs, situacions, espais i personatges de la manera que ell ho fa, creant atmosferes claustrofòbiques, fent que el lector sigui capaç de veure i viure que el personatge sobre el que està llegint té una vida trista, apagada, avorrida sense haver de recórrer a llargues descripcions, amb l’ús de paraules molt concretes, de frases curtes que s’encadenen de forma magistral.

Perquè, això sí, els contes de Vint-i-nou contes menys no són històries alegres, més aviat pinten una realitat dura, freda, trista, però sobretot fosca, amb personatges dominats per fòbies o per uns altres personatges, reals o fins i tot imaginaris, que els fan viure situacions que podríem veure en pel·lícules de terror psicològic, d’aquelles amb dolents molt i molt pertorbats.

El dia de l’incident

Dia_IncidentAutor: Isidre Grau

Any de publicació: 2013

Editorial: Meteora

Pàgines: 188

Fent una repassada per les nostres trajectòries vitals, segurament, podríem trobar un moment d’un dia especial, un espai en el temps en què va ocórrer alguna cosa que va significar un punt d’inflexió en la vida de cadascú. Aquest moment, no necessàriament suposa un canvi radical en la forma de fer o viure la vida, però és un instant que no s’oblidarà mai i que tindrà un significat especial per a qui l’hagi viscut.

Amb aquestes paraules es podria resumir el que és el fil conductor dels tretze relats que composen El dia de l’incident, la nova obra d’Isidre Grau, publicada per Editorial Meteora. Els relats, uns més llargs, uns altres més curts, traslladen les característiques dels seus personatges als que, sense necessitat de moltes línies de text, podem arribar a conèixer; la força i energia del moment que viuen, però sobretot, la intensitat del que suposen els incidents que cada un d’ells viuen i les conseqüències que implicaran.

El passat 19 de setembre, Editorial Meteora i la llibreria La Central del Raval van organitzar un acte per presentar l’obra d’Isidre Grau. En aquest acte hi van ser el propi Isidre Grau, acompanyat de Jordi Fernando, l’editor, i Jordi de Manuel, escriptor i padrí oficial del llibre, com a copresentadors.

Jordi Fernando, en una petita introducció va explicar el motiu pel qual una editorial com Meteora publica llibres de relats, recordant anècdotes de la seva infància i afirmant que els relats són com “l’aventi, una mena de bàlsam que servia per fer passar un mal moment”. Per la seva banda, Jordi de Manuel, escriptor que tot just acaba de publicar La decisió de Manperel, va fer un repàs pels diferents relats que componen El dia de l’incident destacant que “la vida està feta de petits incidents, de petits detalls que fan que siguem el que som”. Durant la tertúlia, Isidre Grau va comentar part del que exposa en les últimes pàgines del llibre i va recordar que “tan sols he procurat unir les històries per un fet que em sembla esperançador: encara que la vida sol discórrer per camins coneguts, sempre ens arriba l’oportunitat de redescobrir-nos sota una altra claror. Llavors tot pot ser diferent, o no”.

El dia de l'incident - Acte de presentació a La Central del Raval

Isidre Grau és autor de dotze novel·les entre les que destaca Els colors de l’aigua amb la que va guanyar el 1985 el Premi Sant Jordi de novel·la. També és autor de diverses obres de narrativa breu i assaig que conformen una carrera literària que va iniciar el 1980 amb la publicació de Fugida en gris.

El libro de los amores ridículos

kundera-ridiculosAutor: Milan Kundera

Any de publicació: 1968 (2005)

Editorial: Tusquets

Amb la quantitat de llibres que llegim al llarg de la vida i cada dia acabes descobrint que hi ha escriptors d’aquells memorables que te’ls havies deixat a la cuneta. Aquest darrer any, m’ha passat ja un parell de vegades i, si totes les experiències han de ser igual de gratificants, espero que em passi unes quantes més.

Avui puc dir que sí, que Milan Kundera ja no és un autor inèdit a la meva llibreria. Potser començar amb El libro de los amores ridículos no és la millor manera o potser sí, ho sabré quan n’agafi algun altre, ara com ara, aquest recull de relats m’ha deixat amb relatiu bon gust de boca.

El libro de los amores ridículos és un llibre repartit en set relats que parlen sobre les relacions amoroses i sobre el que la gent pot arribar a fer o no quan està inmersa en una relació. Us deixo un petit resum de cada relat:

  • Nadie se va a reir. Un profesor d’art, rep un informe que considera pobre i de mala qualitat, però incapaç d’enfrontar-se al seu autor per dir-li la veritat, s’inventa un seguit d’excuses i evasives que implicaran, entre d’altres, la seva parella. Finalment, un cop descobert, acabarà perdent la feina, la casa i la parella.
    La dorada manzana del deseo. Dos amics, un d’ells casat i l’altre solter, queden un cap de setmana i aconsegueixen una cita amb dues noies. El solter, que exerceix de narrador, sent admiració pel Martin, el casat, per la facilitat que té per aconseguir cites amb noies, però se n’adona que el que li passa al Martin és que sent la necessitat de conquerir, però que totes les seves aventures es queden en la conquesta, perquè en realitat, només pot estimar la seva dona.
    El falso autoestop. Una parella d’enamorats inicien un viatge en cotxe. En una parada, inicien un joc de canvi de personalitat, ella, habitualment vergonyosa i poc passional, es converteix en una autoestopista descarada i ell, seguint el joc, la comença a tractar com si d’una prostituta es tractés. Aquest joc, iniciat sense malícia, acabarà invadint la realitat i crearà grans dubtes entre la parella.
    Symposio. Un grup de metges i infermeres comparteixen una nit de guàrdia en un hospital. La  infermera Alzbeta intentarà seduir inútilment el Dr. Havel, que no farà més que humiliar-la i rebutjar-la culpant de la situació un altre metge que és qui realment és l’objecte de l’amor de la infermera. Borratxa, Alzbeta tornarà a la seva habitació d’on, una estona després, la salvaran d’un intent de suicidi que en realitat no será tal.
    Que los muertos viejos dejen sitio a los muertos jóvenes. Un home i una dona que havien estat amics de joventut es retroben molts anys després, quan la dona torna d’una visita al cementiri en la que s’assabenta que la tomba del seu marit ha estat retirada per falta de pagament. L’home, que de jove havia estat enamorat de la dona, intenta convencer-la de reprendre la relació, però la dona pateix per la diferencia d’edat entre ells i perquè és conscient que han passat els anys i el seu cos ja no és el de la joveneta que havia estat.
    El doctor Havel 20 años después. En aquest relat es recupera el personatge del Dr. Havel del quart conte. El Dr. Havel que està passant uns dies en un balneari es lamenta de la pèrdua de les seves capacitats de seducció amb les infermeres del balneari que el veuen com un vell espatllat. En una visita de la seva dona però, una actriu molt coneguda i molt bella, les coses canvien. Les infermeres, veient la bellesa i importància de la dona d’en Havel, se senten atretes pel vell doctor i es deixen seduir sense oferir resistència.
    Eduard y Dios. Eduard aconsegueix feina com a mestre en una petita ciutat txeca. Alice, la núvia d’Eduard, és una noia creient en Déu i no accepta de tenir relacions sexuals fora del matrimoni. Eduard no és creient, però es fa passar per feligrès per poder anar a dormir amb Alice. La directora de l’escola d’ideologia antireligiosa, obliga l’Eduard a fer una mena de curs de reconducció social per conservar el seu lloc de treball i en una d’aquestes trobades acabaran embolicats. Al final i, després de posar en seriós dubte les creences religiones de l’Alice, acabaran fent l’amor, però l’Eduard se n’adonarà que en realitat no ha estat mai enamorat de l’Alice, que tot ho ha fet per una sola raó, el sexe.

Els relats es llegeixen amb relativa rapidesa i, en general, no són feixucs. Potser el que ho sembla més, per la seva llargària, és l’anomenat Symposio. Personalment, em quedo amb el primer i l’últim, m’han resultat divertits i els que he trobat que més bé representen la ridiculesa de la que ens parla el títol de l’obra, que per amor (o pel sexe) els humans som ben capaços de fer les coses més estranyes.

Dublinesos (Dubliners)

20101014-1dublinesosAutor: James Joyce

Any de publicació: 1914 (2006, a Proa Butxaca)

Editorial: Proa

L’obra de Joyce és fonamentalment coneguda per Ulisses, obra cabdal d’aquest escriptor irlandés, nascut a Dublin el 1882, però aviat desplaçat amb la seva família fora d’Irlanda i de Dublin, que tot i la distància, és centre escènic de gran part de les seves obres.

Dublinesos (Dubliners) és la segona de les obres publicades per James Joyce, editada set anys després de Chamber Music i va ser escrita entre el 1904 i el 1914, any que finalment, i després de superar força obstacles va ser publicada. És l’única publicació no novel-lística formant un recull de quinze relats que descriuen amb una naturalesa i realitat sorprenent la vida quotidiana del Dublin de principis de segle XX.

La gràcia de Dublinesos, a més del realisme amb què es descriuen els personatges, les situacions o els escenaris dels relats, és com la pròpia ciutat es converteix en un personatge més essent, de fet, el principal.

Les històries estan aïllades les unes de les altres i cada una té els seus protagonistes, però la forma de fer d’aquests, com s’enfronten a les problemàtiques socials i els escenaris van apareixent en una i altra història, lligant-les subtilment.

Els relats tenen a més un altre vincle, no tan subtil, però igualment genial. Els protagonistes de les diferents històries van creixent a mida que els relats van succeint-se, de forma que en el primer de tots Les germanes, el personatge principal és un nen i, l’últim, Gabriel Conroy d’Els morts és un home en la etapa intermitja de la seva vida que reflexiona sobre la seva vida i les decisions preses.

Els morts, més novel-la curta que relat, és segons els crítics un dels millors relats de la literatura i el 1987 va ser traslladat al cinema per John Huston en la que seria la seva última producció.