La fada negra

lafadanegraAutor: Xavier Theros

Editorial: Destino

Any de publicació: 2017

Pàgines: 448

ISBN: 9788497102667

Preu: 20,50 euros

Estrenar-se en el món de la literatura amb un premi deu de ser un somni a l’abast de ben poca gent. I estrenar-se amb el Josep Pla que compta amb guanyadors d’anomenada com Terenci Moix (1968), Baltasar Porcel (1969), Maria Mercè Roca (1986) o Carme Riera (1994) deu fer vertigen i tot. En tot cas, això li haurem de preguntar a Xavier Theros, l’autor de La fada negra, la novel·la que avui ens ocupa.

La fada negra és novel·la històrica, però també és una història de crims i misteri, perquè situa a la Barcelona del 1843, en els convulsos anys de regnat de la nena-reina Isabel II i de la regència del general Espartero, el protagonista de la novel·la, el capità Llampades, que es veu empès a investigar uns crims estranys en els que nens de poca edat apareixen morts en circumstàncies poc normals.

I tot això en uns mesos, del juny al novembre del 1843, en què es desenvolupen les bullangues, una revolució dels pobres conegudes com l’episodi de la Jamància, durant els quals Barcelona va patir bombardejos per part del govern de l’Estat Liberal.

No entraré en més detalls d’aquest fil de la història, però sí que us diré que m’ha sorprès molt gratament la força i coherència de la forma en què Theros situa la història en temps i localització. No sóc una experta en el tema, però poques vegades m’he trobat amb una primera novel·la que té una narració tan ben construïda i potent com aquesta. La descripció dels carrers de Barcelona així com dels fets que es narren és forta i consistent i el mateix es pot dir dels personatges que participen de la narrativa -especialment el capità Llampades-, cadascú amb les seves particularitats i amb passats tortuosos que determinen en tot moment les seves decisions.

Llegeixo a la premsa que Xavier Theros està preparant una segona novel·la amb el protagonista Llampades, aquest cop situada en el context de la Segona Guerra Carlina.

Ja l’he apuntat a la llista dels desitjos.

Llampecs

LLAMPECS-COBERTA_baixa-214x300Autor: Jean Echenoz

Editorial: Raig Verd

Any de publicació: 2016

Pàgines: 156

Traducció: Anna Casassas

ISBN: 9788416689125

Preu: 14 euros

Llampecs és la tercera entrega de les biografies novel·lades que Jean Echenoz va publicar entre 2006 i 2010, iniciades amb la personalitat del músic i compositor Maurice Ravel i continuades amb les vides de Emil Zatopec i la que ens ocupa, Nikola Tesla. L’edició que tenim entre mans és la traducció al català feta per Anna Casassas i publicada per Raig Verd.

A Llampecs, Echenoz es centra en la vida de Nikola Tesla, a qui dibuixa a través d’un personatge que respon al nom de Gregor i vestit amb les característiques pròpies del gran inventor que va ser Tesla. Un home actiu, bulliciós, amb una ment prodigiosa que el porta a enginyar l’alternativa al corrent continu d’Edison, que vol ser generós, però que al mateix temps és egoista, egocèntric, altiu i que per aquesta necessitat de compartir i deixar petja entre els seus conciutadans, no és capaç de viure més enllà del present, cosa que li comporta més d’un i de dos problemes financers. En definitiva, en Gregor és representat com aquells personatges bipolars, capaços del millor i del pitjor, sent conscient i -al mateix temps- també ignorant de les conseqüències dels seus actes i decisions preses.

I és que aquesta ambigüitat en la seva personalitat, aquest navegar entre un i altre extrem el pinta Echenoz des del moment en què explica el naixement de l’enginyer a mitjans del segle XIX, entre la foscor d’una tempesta nocturna, però il·luminat sobtadament per un llampec i que determinarà la seva vida per sempre:

Naixement fora del temps, per tant, i fora de la llum perquè en aquesta època per il·luminar-se només hi ha la cera o l’oli, encara no es coneix el corrent elèctric.

Llampecs recorre la vida d’en Gregor des del seu naixement fins els seus últims dies que, com la resta de la seva vida, vindrà marcada per una soledat provocada, pròpia d’un home que no ha deixat que les persones que l’envoltaven entressin en la seva intimitat.

L’estil literari de Llampecs és, igual que a Ravel o Córrer, senzill, sense floritures innecessàries. En tots tres casos novel·la uns fets sense haver de recórrer a grans descripcions, presentant els fets directament, amb frases i capítols curts que demanen al final continuar llegint una mica més. Tres històries curtes de lectura ràpida i per a ments encuriosides no exigents amb els fets reals, no em d’oblidar que Echenoz no ha volgut en cap cas fer una biografia, sinó novel·lar una vida.

De què fuges, qui et persegueix?

portada_de-que-fuges-qui-et-persegueix_empar-moliner_201611111009Autor: Empar Moliner

Editorial: Columna

Any de publicació: 2017

Pàgines: 176

No us passa que com més us aficioneu a un tema, més voleu saber i llegir sobre el mateix? Segurament ens passa a tots, ens agrada fer alguna activitat i a mida que anem aprenent a fer-la, volem conèixer i saber-ne més i busquem informació sobre altres aficionats per veure com els altres enfoquen la nostra mateixa dèria.

A mi em passa amb això del córrer. Vaig començar ara ja fa un temps i mica en mica a mida que anava aconseguint fites -petites, eh?- m’interessava per trobar literatura sobre el tema. Un bon dia, vaig assabentar-me que un tal Murakami a més d’escriure novel·les i vendre-les com a xurros i esperar any rere any que li donin el Nobel de Literatura, era corredor de maratons. I resulta que a més de les novel·les va escriure un llibre anomenat De què parlo quan parlo de córrer.

Amb el temps, han anat caient llibres sobre això del córrer, manuals per preparar curses curtes i llargues, llibres que parlen de la vida d’excepcionals corredors de casa com en Kilian Jornet o la Núria Picas, llibres de corredors populars que han fet més quilòmetres corrent que en cotxe com l’Arcadi Alibés i, ara fa un any, em vaig trobar amb la història del Pucu, el maratonià més entranyable i més nostrat.

I és que això del córrer dóna per a molt i enganxa molt fort i això és el que una altra corredora popular com l’Empar Moliner ens explica en aquest De què fuges, qui et persegueix?.

Amb el seu estil inconfusible, l’Empar s’endinsa en la quotidianitat habitual de les seves històries però aquest cop ho fa des de la seva pròpia perspectiva per explicar-nos què és això de córrer, el perquè de córrer i perquè als que comencem a córrer tard o d’hora ens pica el cuc de fer una marató -més enllà del famós “a que no hi ha pebrots?”.

M’ho he passat molt bé llegint aquest recull d’experiències i com a corredora m’hi he vist reflectida en moltes de les frases que anava llegint. L’Empar no es presenta com una experta en fer maratons, simplement és una dona que ha trobat que fer quilòmetres és una forma fantàstica de cremar energia negativa i de viure més positivament. I, ves per on, té gràcia explicant-ho i els que compartim aquesta afició ens hi veiem representats.

Algú dirà (i amb raó) que tot això que explico, aquestes èpiques nicieses, podria explicar-les si només passegés. És cert. Però mentre pugui correré, perquè córrer m’apropa de manera diferent a les coses. Quan torno de passejar estic contenta, però quan torno de córrer estic eufòrica. M’agrada anar de pressa. De què fujo? De tot. Qui em persegueix? Tots els altres. Per què? Per si de cas.

Empar, gràcies! Ens veiem a la sortida!

L’home que plantava arbres

lhome-que-plantava-arbresAutor: Jean Giono

Editorial: Viena Edicions

Any de publicació: 2008

Pàgines: 73

Aquest serà probablement l’última ressenya de l’any. Miraré de publicar un post més de resum de com ha anat l’any a nivell de lectures -he llegit més del que he publicat- i potser us poso també la llista dels llibres que jo triaria com a candidats a ser llegits/regalats aquestes festes.

Així, acabo amb un llibre bonic on els hi hagi. No és una història grandiloqüent o d’una riquesa literària digne d’un estudi literari, si no que és una narració curta, senzilla, humil que entra molt i molt bé.

L’home que plantava arbres és un relat sense floritures però amb una forta càrrega ideològica que explica la història d’Elzéard Bouffier, un pastor de la Provença que escull viure a la muntanya, en un espai erm, sec i despoblat, però amb una intenció clara; plantar tants arbres com sigui possible per aconseguir que aquesta vall deixi de ser erma i es converteixi en una vall plena de vida. La vida d’Elzéard Bouffier doncs té una finalitat, un objectiu clar; cada un dels aglans plantats que aconsegueixin sobreviure i convertir-se en un roure fort contribuiran a millorar la seva pròpia vida i també dels animals dels contorns.

Jean Giono va escriure un relat molt curt que ens fa pensar en com podem contribuir a fer que aquest món sigui una mica millor. L’exemple d’Elzéard Bouffier ens ha de servir per fer-nos veure que amb paciència, perseverança i sense necessitat de grans accions podem posar el nostre gla per aconseguir una terra o unes relacions fructíferes i de gran valor.

Perquè el caràcter d’un ésser humà reveli qualitats realment excepcionals, cal tenir l’oportunitat de poder observar com actua al llarg de molts anys. Si els seus actes estan desproveïts de qualsevol mena d’egoisme, si el principi que els dirigeix és una generositat sense comparació, si no els inspira l’afany d’obtenir recompenses d’enlloc i si, a més, ha deixat una empremta visible en el món, és que ens trobem, sense cap marge d’error, davant d’un caràcter inoblidable.

A destacar l’edició que va preparar Viena amb les il·lustracions de Francesc Viladot, la traducció d’Isabel-Clara Simó i un epíleg de Martí Boada.

Lesbos, a cor obert

portada_lesbos-a-cor-obert_arantza-diez-garcia_201610260940Autor: Arantza Diez

Editorial: Columna

Any de publicació: 2016

Pàgines: 200

10 quilòmetres. La distància que milers de corredors fan gairebé cada cap de setmana en una cursa homologada en qualsevol ciutat o poble de Catalunya, menys d’una quarta part d’una marató, la distància que té la Diagonal de Barcelona des del Parc de Cervantes fins al centre comercial Diagonal Mar. Una distància que corrent a ritme mig es pot fer en poc menys d’una hora o caminant en una mica més de dues hores o en cotxe en uns 15 minuts.

10.000 metres. Aquesta és la distància que separa la costa de Turquia de l’illa de Lesbos pel seu punt més estret, el pas de Mitilene. Aquesta és la distància que han de recórrer milers de persones cada dia per salvar les seves vides, abandonant cases i famílies per fugir d’uns països on la paraula seguretat no existeix, on la probabilitat de morir per l’explosió d’una bomba és tan alta que la fugida a través del mar dalt d’una barca pneumàtica, sobrecarregada i amb mal temps és veu com l’única manera de sobreviure.

4 socorristes, un cotxe llogat, tres habitacions d’un hostal, uns vestits de neopré. Són tots els mitjans que Oscar Camps i Proactiva Open Arms van poder utilitzar durant mesos en la seva aventura a Lesbos, on hi van arribar empesos per la increïble falta de resposta de les institucions europees que veien com centenars de persones, homes, dones, nens, ancians, es jugaven la vida en un viatge i que no van fer -i segueixen sense fer- res per evitar una tragèdia que és a dia d’avui la pitjor crisi d’humanitat de la història des de la Segona Guerra Mundial.

Lesbos, a cor obert és la versió en paper del documental To Kyma, rescat al mar Egeu que TV3 i La Kaset Ideas Factory van produir conjuntament i es va emetre per la cadena pública, primer, i La Sexta un temps després i que mostrava les condicions en què l’equip de Proactiva havia de treballar per intentar salvar tants refugiats com fos possible a les platges de l’illa de Lesbos.

Aquesta història, traslladada al paper per Arantza Diez -igual que el documental- no ens estalvia cap dels moments més difícils viscuts pels socorristes de Proactiva, si no que fa una narració realista del que aquests voluntaris i molts d’altres anaven trobant-se en cada un dels rescats que feien. I, tot i que és una lectura molt dura -tant com ho va ser el visionat- s’agraeix, perquè els que ho llegim hem de ser conscients que tot i que als telenotícies ja no se’n parla tant, la crisi dels refugiats continua sent un greu problema de consciència d’aquesta societat. Europa no ha sabut reaccionar davant el drama de milers de persones que s’han vist injustament implicades en conflictes bèl·lics que s’han eternitzat i quan ho ha fet, ho ha fet de la pitjor manera possible; aixecant tanques de quatre metres i tancant els ulls enfront de la tragèdia enlloc d’estudiar maneres de solucionar aquests conflictes o de donar socors als fugitius tal i com estableix la convenció de Ginebra o altres normes que es van redactar precisament per evitar nous drames humanitaris.

Lesbos, a cor obert és brutal, colpidor, terriblement dolorós, però al mateix temps deixa la porta oberta a l’esperança. És meravellós poder pensar que encara queda gent al món capaç de fer la motxilla i lluitar per ajudar els que ho necessiten, superant totes les dificultats burocràtiques que convingui i fent una feina que els governs no han estat capaços de fer, no perquè no hagin pogut, si no -encara pitjor- perquè no han volgut.

Brúixola

portada_bruixola_mathias-enard_201605091914Autor: Mathias Enard

Editorial: Empúries

Any de publicació: 2016

Pàgines: 432

No sé si us passa com a mi, però a l’hora de triar lectures sóc una maniàtica, crec que algun cop ja n’he fet esment d’aquest fet. El cas és que més enllà de les manies i de les llistes dels més venuts -de les que, sincerament, me’n refio poc-, alguns premis literaris em serveixen de molta ajuda per triar què llegir. Els referents que acostumo a seguir amb més interès són el Pullitzer als EEUU, el Goncourt a França i, ja a casa nostra, el premi Llibreter. En general, els guanyadors d’aquests certàmens acostumen a ser cavall guanyador.

La novel·la que avui ens ocupa ve recolzada amb el Goncourt francès que, per si no ho sabeu, atorga l’escandalosa xifra de 10 euros a l’escriptor guardonat, això sí, portar la faixeta d’haver aconseguit el premi acaba significant ser un èxit de vendes. Entre els prestigiosos guanyadors podem trobar autors com Marguerit Duras (L’amant) o Pierre Lemaitre (Ens veurem allà dalt) i des d’aquest any, Mathias Enard pot afegir aquesta fita al seu currículum com a escriptor.

Centrem-nos en la novel·la. Mathias Enard ens presenta a Brúixola en Franz, un musicòleg que viu a Viena i que al llarg d’una nit d’insomni recorda la seva relació amb la Sarah -el seu amor impossible- que representa també la fascinació que sent cap a tot allò que és l’Orient, a través dels records que van apareixent dels seus viatges a Turquia, Síria o Iran. I és que a mida que anem avançant en la lectura ens submergirem en el mar de pensaments d’en Franz, que reflexiona sobre la seva vida i les influències artístiques de l’Orient en l’Occident. Unes reflexions que seran provocades per una notícia terrible, en Franz està malalt.

No us enganyaré. Brúixola no és una novel·la de lectura fàcil. I és que Enard més que seguir una trama el que gairebé fa és escriure una tesi sobre l’Orient, però ho fa d’una forma magistral i amb un estil propi. La fascinació que en Franz té per aquesta part del món és el veritable fil conductor d’aquesta novel·la i és l’excusa per Enard per fer-nos viatjar d’un lloc a un altre sense treva.

Acabo amb una sugerència. Si teniu l’oportunitat i les ganes, llegiu Brúixola amb la tauleta, el mòbil o l’ordinador al costat, perquè és un autèntic plaer anar a buscar-hi les infinites referències que es fan sobre pintura, música o cançons que constantment van apareixent al llarg de la narració. I, si heu viatjat a qualsevol de les localitzacions que hi van sortint, de ben segur que les descripcions us faran tornar a trobar-vos-hi.

El llibre de la senyoreta Buncle

imatge_974Autor: D. E. Stevenson

Editorial: Viena Edicions

Any de publicació: 2015 (1934)

Pàgines: 360

Feia molt de temps que no publicava res al blog. Han estat unes setmanes llargues i difícils en l’àmbit laboral i espero poder recuperar el ritme, tant de lectura com d’escriptura, perquè poder-vos parlar de llibres i, sobretot, llegir-los és una molt i molt bona teràpia pels mals moments.

Així, aquest primer escrit després de tant de temps el dedico a una lectura molt recent i que ja us dic ara que m’ha agradat moltíssim. Us parlo d’El llibre de la senyoreta Buncle, de D. E. Stevenson, on la D i l’E signifiquen Dorothy Emily i on Stevenson és el mateix cognom del conegudíssim Robert Louis que era cosí del pare de la D.E.

Imagineu-vos un poblet del camp a Anglaterra. Tranquil, amb les seves cases familiars amb jardí, un carrer principal on els veïns es troben al llarg de les seves passejades o mentre arreglen les plantes als jardins. Un poblet d’aquells amb un negoci de cada tipus, un forn de pà, la lleteria i poca cosa més, no gaire lluny de la ciutat, on els habitants troben la resta de negocis menys necessaris pel dia a dia, el banc, la modista… I ara, aneu-hi posant els diferents personatges; el metge i la seva dona, un coronel retirat de l’exèrcit, dues germanes que no han sortit mai del poble, una parella ja gran i retirada i, per descomptat, una dona en la quarentena soltera i sense massa pretensions, la senyoreta Buncle.

Molt bé, doncs ara, fem el combinat i afegim-hi l’ingredient explossiu: la senyoreta Buncle no arriba a finals de mes amb la renda que rep i necessita buscar-se la vida per guanyar més diners. Es planteja dues opcions: criar gallines o escriure un llibre i viure dels beneficis de les vendes. La primera opció queda aviat descartada per ser massa bruta i la segona té una pega; la senyoreta Buncle no té imaginació, així que no li queda una altra que escriure sobre allò que veu cada dia, el seu poble, Silverstream. Això sí, per dissimular, canvia els noms dels veïns-personatges, el nom del poble, no fos cas que algú de Silverstream llegís el llibre i se sentís retratat i el publiquen sota el pseudònim de John Smith.

A partir d’aquí ja us poneu anar imaginant què passa. La tranquil·litat a Silverstream es transforma en una bogeria tan bon punt els primers exemplars arriben al poble, perquè tot i els noms inventats, cada un dels habitants es veu perfectament dibuixat al llibre i s’inicia una cacera col·lectiva per descobrir qui és en John Smith i fer-lo publicar una rectificació en tota regla que digui que cap dels que hi apareixen tenen la més mínima similitud amb els personatges reals.

No us podeu fer una idea de com he arribat a gaudir d’aquesta història. Sóc lectora de metro i hi ha hagut moments en què m’ha resultat impossible dissimular el bon moment que estava passant. I és que D. E. Stevenson aconsegueix línia a línia abduir el lector i fer-lo passejar pels carrers de Silverstream o fer-lo partícep de les reunions amb te i pastes a les cases d’uns veïns que, si poguessin, haurien assotat en John Smith com a càstig pel seu atreviment.

Si aquest estiu us decidiu a llegir El llibre de la senyoreta Buncle, que sapigueu que a Viena Edicions estan preparant la publicació de la segona part de cara a l’octubre o novembre.

Ja tinc ganes que arribi!

Haru

HaruAutor: Flavia Company

Editorial: Catedral

Any de publicació: 2016

Pàgines: 385

Com a lectora, cada cop que acabo de llegir un llibre, dedico un minuts a intentar definir amb tres o quatre paraules com és l’escrit que tinc entre mans i després el guardo a la memòria i a la biblioteca de casa d’acord amb aquesta classificació. La meva biblioteca no està ordenada per gèneres literaris si no que els llibres s’ordenen pel valor que cada la lectura ha aportat -manies que una té-.

Crec que algun cop ja ho he dit, no sóc dona de tornar a llegir llibres, podria comptar amb els dits de les mans els llibres que he tornat a llegir més d’un cop i és que amb la quantitat de bones lectures que es publiquen cada any, sovint tinc la sensació de no arribar a descobrir aquella petita joia per dedicar-li temps a quelcom que, tot i que sé que m’agradarà tornar a llegir, ja conec.

El que m’ha passat amb Haru és una altra història. Per què ha resultat que aquesta novel·la de Flavia Company, reclama a crits només acabar-la que la tornis a llegir. O, com a mínim, que dediquis cada dia una estoneta a buscar en la vida de la Haru aquell moment, aquell aprenentatge, aquell pensament que saps que pots aplicar en la teva pròpia vida igual que li passa a la pròpia Haru.

No recordo quan i com vaig sentir a parlar d’aquesta novel·la. Imagino que seria a les xarxes socials i de la ma d’alguna de les moltes llibreries que segueixo, potser els llibreters de La Impossible o els de Laie o la Documenta en van parlar en algun dels seus perfils. El que sí que recordo és que a mesura que s’acostava Sant Jordi, cada cop veia més referències d’altres llibreters -això no seria massa estrany, tampoc-, però tots i cadascun dels comentaris en parlaven molt i molt bé. I no puc fer altra cosa que afegir-me a les lloances que se li dediquen.

La novel·la ens transporta al Japó més tradicional, al dels dojos on els joves viuen durant uns quants anys la disciplina de l’escola i on aprenen un art ancestral al mateix temps que creixen emocionalment i espiritualment. La Haru és una jove de quinze anys que veu com poc després de la mort de la seva mare és enviada a un d’aquests dojos per aprendre l’art del tir amb arc. La noia arriba a l’escola amb dolor, ja que pensa que ha estat expulsada de casa seva, que el seu pare no l’estima i que se la treuen de sobre. La Haru es rebel·la i amb aquesta rebel·lia actuarà al llarg de la seva vida contra un destí que no és el que ella hauria triat.

Però la història de la Haru va més enllà de la vida al dojo ja que un cop fora, anem descobrint la seva història fins que es converteix en una dona gran que té molt per ensenyar. I és que la Haru ensenya. Per què tot i que el paisatge que envolta la novel·la s’identifica clarament amb el Japó, a la Haru li passen coses que ens poden passar a qualsevol de nosaltres al llarg de la nostra vida i de les quals tots podem treure un aprenentatge. La grandesa d’aquesta narració rau en que les més de tres-centes pàgines que la conformen són un riu de paraules que flueix sense pressa però sense aturador i que arriba al lector fent-se lloc al nostre cor i a la nostra ment.

No puc fer més que recomanar aquesta lectura. Jo me n’hi torno però aquest cop ho faré amb un llapis i tot de marcadors per extreure tot allò que de ben segur m’he perdut en la primera volta.

Al principi de tot, us explicava que els llibres que tenen més valor per a mi tenen un lloc preferent a la biblioteca. Aquí i ara us dic que la Haru no anirà a la biblioteca, es queda a la tauleta de nit.

El dia de Sant Jordi, mentre la Flavia em signava el meu exemplar de Haru, li vaig comentar que era la meva estrena amb algun dels seus llibres, i la Flavia em va dir: “Doncs me n’alegro molt que sigui així, perquè és el millor i et permetrà anar cap als altres si després vols llegir-los”.

IMG_20160507_193802154

No puc estar més d’acord.

Gràcies, Flavia!

A punt d’estrena

portada_a-punt-destrena_maria-carme-roca_201511261008Autor: Maria Carme Roca

Editorial: Columna

Any de publicació: 2016

Pàgines: 576

Maria Carme Roca és una de les escriptores més prolífiques actuals de la literatura catalana. Des dels inicis de la seva carrera com a escriptora fins a dia d’avui ha publicat una cinquantena de llibres, la major part d’ells destinat als infants i el jovent, tot i que en els últims anys, la temàtica de les seves obres ha derivat cap a la novel·la històrica, com L’escollida dels deus (2011), L’enigma Colon (2014) o aquesta que tot just acaba de publicar-se; A punt d’estrena.

Fent un resum molt resumit diríem que A punt d’estrena és una novel·la sobre el que ara anomenem una top model però ens hem de traslladar uns quants anys enrere, cap als anys 40 per situar-nos. Ens explica la vida de l’Eulàlia Rovira, una nena que en la seva infantesa es veu obligada a passar molt de temps tancada a la seva habitació per curar-se una malaltia i que té en les revistes de moda la seva finestra al món. Tant és així que des del llit de casa somnia a convertir-se en una d’aquelles maniquins que surten a les fotografies de les revistes ensenyant els models dels dissenyadors més importants de l’època.

L’Eulàlia pertany a una família més o menys acomodada de Barcelona i relacionada també amb Manresa, ciutat origen de la coneguda família Jorba que van aixecar amb molta feina una de les empreses més importants del panorama tèxtil i que a Barcelona tindria la seva expressió més destacada a Can Jorba, un edifici al Portal de l’Àngel ara ocupat per uns altres grans magatzems.

Com que això surt a la contraportada del llibre, us puc explicar que l’Eulàlia aconsegueix el seu somni i es converteix en una cotitzada maniquí que arriba a treballar amb Manuel Pertegaz i és valorada pels grans dissenyadors de l’època i, compte! que això és tant com que ara siguis model i et demanin a can Valentino o a Chanel, per posar un exemple. Però clar, no serà fàcil. L’Eulàlia haurà de viure experiències difícils i haurà de fer grans sacrificis per aconseguir el seu objectiu, però això no us ho explicaré. 

Maria Carme Roca dibuixa una història personal, però també traça les línies d’una època i d’una ciutat, la Barcelona dels anys posteriors a la guerra civil. Amb A punt d’estrena podrem reviure el ressorgiment de la ciutat després d’una època convulsa i fosca i podrem passejar pels seus carrers i fer-nos una idea de com eren abans de la ciutat turística i mundialment coneguda que és ara.

Jardí a l’obaga

portada_jardi-a-lobaga_blanca-busquets-oliu_201510260916Autor: Blanca Busquets

Editorial: Proa

Any de publicació: 2016

Pàgines: 256

Abans de parlar d’aquest llibre, us he de dir que coneixia la Blanca Busquets per la seva carrera periodística i televisiva i poca cosa més. Sabia que havia publicat alguna novel·la -vuit i traduïdes a uns quants idiomes!- i he descobert que està fortament relacionada amb Cantonigrós, tant com que és una de les fundadores del festival de música que es fa allí cada any -això últim m’ho ha dit la Viquipèdia-.

Aquesta vinculació a Cantonigrós és palesa a La nevada del cucut (2010) on Cantoni es converteix en la Carena, localització que torna a utilitzar a Jardí a l’obaga, la novel·la que ens ocupa. Aquí, ens parla de la visió oposada entre els que viuen al món rural i els que viuen a ciutat, entre la burgesia i la classe rural però ens explica, sobretot, una història de secrets teixits al voltant d’un jardí i del seu encarregat, l’Aniol.

La història de Jardí a l’obaga ens la narra el seu jardiner, un Aniol ja gran, envellit i vidu que al llarg de la novel·la va fent memòria del que li ha passat a la vida. Les seves memòries les fa començar en la seva joventut quan, enamorat de la Mireia, una noia del poble a la que no s’atreveix a confessar-li el seu amor, veu com l’oportunitat perduda serà aprofitada per l’Emili Torralba, un burgès estiuejant de Barcelona que s’enamora de la Mireia i s’hi casa. L’Emili i la Mireia, aniran a viure a Barcelona, però cada any, per Setmana Santa i durant l’estiu passaran per la Carena. I aquí entra n’Aniol, que es converteix, a petició dels Torralba en el masover que al llarg de l’any cuidarà les terres dels senyors i viurà al mas, a l’altra banda del mur del jardí des d’on compartirà la vida amb ells i la seva família.

No us explico gaire més, perquè val molt la pena que hi entreu tot sols en aquesta història i que a mida que aneu llegint-la us feu amb els personatges. Sí que us diré que la novel·la està dividida en tres parts, cadascuna d’elles amb el nom d’un arbre, un desmai, un roser i un àlber. Cada un d’aquests arbres és una part molt important del jardí dels Torralba i de l’Aniol i al voltant de cada un s’articulen els fets rellevants que a cada un dels personatges que hi van apareixent els toca viure. I el més important de tot, al voltant del desmai, del roser i de l’àlber s’amaguen també els secrets dels Torralba, però també del mateix Aniol i de les seves respectives famílies.

Us deixo un fragment de la novel·la,

Les quatre estacions, al nostre jardí a l’obaga, se succeïen canviant el decorat, que a l’estiu era una mena de casa verda ombrívola (…), a la tardor tot un joc de colors calents (…), a l’hivern un indret glaçat però il·luminat pel sol, (…) i a la primavera el verd intens que començava a despuntar per tot arreu.

i un extracte de l’entrevista que li van fer a la Blanca Busquets a El Punt Avui:

Un jardí es un lloc tancat, emmurallat i molt fosc on poden passar moltes coses. Jo volia introduir tot el que em passava pel cap, el que em vingués de gust, així que un lloc així era l’ideal per explicar secrets i per jugar amb el lector.

No puc fer res més que recomanar-vos que us endinseu en aquest jardí, penso que us agradarà molt.