Llampecs

LLAMPECS-COBERTA_baixa-214x300Autor: Jean Echenoz

Editorial: Raig Verd

Any de publicació: 2016

Pàgines: 156

Traducció: Anna Casassas

ISBN: 9788416689125

Preu: 14 euros

Llampecs és la tercera entrega de les biografies novel·lades que Jean Echenoz va publicar entre 2006 i 2010, iniciades amb la personalitat del músic i compositor Maurice Ravel i continuades amb les vides de Emil Zatopec i la que ens ocupa, Nikola Tesla. L’edició que tenim entre mans és la traducció al català feta per Anna Casassas i publicada per Raig Verd.

A Llampecs, Echenoz es centra en la vida de Nikola Tesla, a qui dibuixa a través d’un personatge que respon al nom de Gregor i vestit amb les característiques pròpies del gran inventor que va ser Tesla. Un home actiu, bulliciós, amb una ment prodigiosa que el porta a enginyar l’alternativa al corrent continu d’Edison, que vol ser generós, però que al mateix temps és egoista, egocèntric, altiu i que per aquesta necessitat de compartir i deixar petja entre els seus conciutadans, no és capaç de viure més enllà del present, cosa que li comporta més d’un i de dos problemes financers. En definitiva, en Gregor és representat com aquells personatges bipolars, capaços del millor i del pitjor, sent conscient i -al mateix temps- també ignorant de les conseqüències dels seus actes i decisions preses.

I és que aquesta ambigüitat en la seva personalitat, aquest navegar entre un i altre extrem el pinta Echenoz des del moment en què explica el naixement de l’enginyer a mitjans del segle XIX, entre la foscor d’una tempesta nocturna, però il·luminat sobtadament per un llampec i que determinarà la seva vida per sempre:

Naixement fora del temps, per tant, i fora de la llum perquè en aquesta època per il·luminar-se només hi ha la cera o l’oli, encara no es coneix el corrent elèctric.

Llampecs recorre la vida d’en Gregor des del seu naixement fins els seus últims dies que, com la resta de la seva vida, vindrà marcada per una soledat provocada, pròpia d’un home que no ha deixat que les persones que l’envoltaven entressin en la seva intimitat.

L’estil literari de Llampecs és, igual que a Ravel o Córrer, senzill, sense floritures innecessàries. En tots tres casos novel·la uns fets sense haver de recórrer a grans descripcions, presentant els fets directament, amb frases i capítols curts que demanen al final continuar llegint una mica més. Tres històries curtes de lectura ràpida i per a ments encuriosides no exigents amb els fets reals, no em d’oblidar que Echenoz no ha volgut en cap cas fer una biografia, sinó novel·lar una vida.

De què fuges, qui et persegueix?

portada_de-que-fuges-qui-et-persegueix_empar-moliner_201611111009Autor: Empar Moliner

Editorial: Columna

Any de publicació: 2017

Pàgines: 176

No us passa que com més us aficioneu a un tema, més voleu saber i llegir sobre el mateix? Segurament ens passa a tots, ens agrada fer alguna activitat i a mida que anem aprenent a fer-la, volem conèixer i saber-ne més i busquem informació sobre altres aficionats per veure com els altres enfoquen la nostra mateixa dèria.

A mi em passa amb això del córrer. Vaig començar ara ja fa un temps i mica en mica a mida que anava aconseguint fites -petites, eh?- m’interessava per trobar literatura sobre el tema. Un bon dia, vaig assabentar-me que un tal Murakami a més d’escriure novel·les i vendre-les com a xurros i esperar any rere any que li donin el Nobel de Literatura, era corredor de maratons. I resulta que a més de les novel·les va escriure un llibre anomenat De què parlo quan parlo de córrer.

Amb el temps, han anat caient llibres sobre això del córrer, manuals per preparar curses curtes i llargues, llibres que parlen de la vida d’excepcionals corredors de casa com en Kilian Jornet o la Núria Picas, llibres de corredors populars que han fet més quilòmetres corrent que en cotxe com l’Arcadi Alibés i, ara fa un any, em vaig trobar amb la història del Pucu, el maratonià més entranyable i més nostrat.

I és que això del córrer dóna per a molt i enganxa molt fort i això és el que una altra corredora popular com l’Empar Moliner ens explica en aquest De què fuges, qui et persegueix?.

Amb el seu estil inconfusible, l’Empar s’endinsa en la quotidianitat habitual de les seves històries però aquest cop ho fa des de la seva pròpia perspectiva per explicar-nos què és això de córrer, el perquè de córrer i perquè als que comencem a córrer tard o d’hora ens pica el cuc de fer una marató -més enllà del famós “a que no hi ha pebrots?”.

M’ho he passat molt bé llegint aquest recull d’experiències i com a corredora m’hi he vist reflectida en moltes de les frases que anava llegint. L’Empar no es presenta com una experta en fer maratons, simplement és una dona que ha trobat que fer quilòmetres és una forma fantàstica de cremar energia negativa i de viure més positivament. I, ves per on, té gràcia explicant-ho i els que compartim aquesta afició ens hi veiem representats.

Algú dirà (i amb raó) que tot això que explico, aquestes èpiques nicieses, podria explicar-les si només passegés. És cert. Però mentre pugui correré, perquè córrer m’apropa de manera diferent a les coses. Quan torno de passejar estic contenta, però quan torno de córrer estic eufòrica. M’agrada anar de pressa. De què fujo? De tot. Qui em persegueix? Tots els altres. Per què? Per si de cas.

Empar, gràcies! Ens veiem a la sortida!

L’home que plantava arbres

lhome-que-plantava-arbresAutor: Jean Giono

Editorial: Viena Edicions

Any de publicació: 2008

Pàgines: 73

Aquest serà probablement l’última ressenya de l’any. Miraré de publicar un post més de resum de com ha anat l’any a nivell de lectures -he llegit més del que he publicat- i potser us poso també la llista dels llibres que jo triaria com a candidats a ser llegits/regalats aquestes festes.

Així, acabo amb un llibre bonic on els hi hagi. No és una història grandiloqüent o d’una riquesa literària digne d’un estudi literari, si no que és una narració curta, senzilla, humil que entra molt i molt bé.

L’home que plantava arbres és un relat sense floritures però amb una forta càrrega ideològica que explica la història d’Elzéard Bouffier, un pastor de la Provença que escull viure a la muntanya, en un espai erm, sec i despoblat, però amb una intenció clara; plantar tants arbres com sigui possible per aconseguir que aquesta vall deixi de ser erma i es converteixi en una vall plena de vida. La vida d’Elzéard Bouffier doncs té una finalitat, un objectiu clar; cada un dels aglans plantats que aconsegueixin sobreviure i convertir-se en un roure fort contribuiran a millorar la seva pròpia vida i també dels animals dels contorns.

Jean Giono va escriure un relat molt curt que ens fa pensar en com podem contribuir a fer que aquest món sigui una mica millor. L’exemple d’Elzéard Bouffier ens ha de servir per fer-nos veure que amb paciència, perseverança i sense necessitat de grans accions podem posar el nostre gla per aconseguir una terra o unes relacions fructíferes i de gran valor.

Perquè el caràcter d’un ésser humà reveli qualitats realment excepcionals, cal tenir l’oportunitat de poder observar com actua al llarg de molts anys. Si els seus actes estan desproveïts de qualsevol mena d’egoisme, si el principi que els dirigeix és una generositat sense comparació, si no els inspira l’afany d’obtenir recompenses d’enlloc i si, a més, ha deixat una empremta visible en el món, és que ens trobem, sense cap marge d’error, davant d’un caràcter inoblidable.

A destacar l’edició que va preparar Viena amb les il·lustracions de Francesc Viladot, la traducció d’Isabel-Clara Simó i un epíleg de Martí Boada.

Brúixola

portada_bruixola_mathias-enard_201605091914Autor: Mathias Enard

Editorial: Empúries

Any de publicació: 2016

Pàgines: 432

No sé si us passa com a mi, però a l’hora de triar lectures sóc una maniàtica, crec que algun cop ja n’he fet esment d’aquest fet. El cas és que més enllà de les manies i de les llistes dels més venuts -de les que, sincerament, me’n refio poc-, alguns premis literaris em serveixen de molta ajuda per triar què llegir. Els referents que acostumo a seguir amb més interès són el Pullitzer als EEUU, el Goncourt a França i, ja a casa nostra, el premi Llibreter. En general, els guanyadors d’aquests certàmens acostumen a ser cavall guanyador.

La novel·la que avui ens ocupa ve recolzada amb el Goncourt francès que, per si no ho sabeu, atorga l’escandalosa xifra de 10 euros a l’escriptor guardonat, això sí, portar la faixeta d’haver aconseguit el premi acaba significant ser un èxit de vendes. Entre els prestigiosos guanyadors podem trobar autors com Marguerit Duras (L’amant) o Pierre Lemaitre (Ens veurem allà dalt) i des d’aquest any, Mathias Enard pot afegir aquesta fita al seu currículum com a escriptor.

Centrem-nos en la novel·la. Mathias Enard ens presenta a Brúixola en Franz, un musicòleg que viu a Viena i que al llarg d’una nit d’insomni recorda la seva relació amb la Sarah -el seu amor impossible- que representa també la fascinació que sent cap a tot allò que és l’Orient, a través dels records que van apareixent dels seus viatges a Turquia, Síria o Iran. I és que a mida que anem avançant en la lectura ens submergirem en el mar de pensaments d’en Franz, que reflexiona sobre la seva vida i les influències artístiques de l’Orient en l’Occident. Unes reflexions que seran provocades per una notícia terrible, en Franz està malalt.

No us enganyaré. Brúixola no és una novel·la de lectura fàcil. I és que Enard més que seguir una trama el que gairebé fa és escriure una tesi sobre l’Orient, però ho fa d’una forma magistral i amb un estil propi. La fascinació que en Franz té per aquesta part del món és el veritable fil conductor d’aquesta novel·la i és l’excusa per Enard per fer-nos viatjar d’un lloc a un altre sense treva.

Acabo amb una sugerència. Si teniu l’oportunitat i les ganes, llegiu Brúixola amb la tauleta, el mòbil o l’ordinador al costat, perquè és un autèntic plaer anar a buscar-hi les infinites referències que es fan sobre pintura, música o cançons que constantment van apareixent al llarg de la narració. I, si heu viatjat a qualsevol de les localitzacions que hi van sortint, de ben segur que les descripcions us faran tornar a trobar-vos-hi.

Jardí a l’obaga

portada_jardi-a-lobaga_blanca-busquets-oliu_201510260916Autor: Blanca Busquets

Editorial: Proa

Any de publicació: 2016

Pàgines: 256

Abans de parlar d’aquest llibre, us he de dir que coneixia la Blanca Busquets per la seva carrera periodística i televisiva i poca cosa més. Sabia que havia publicat alguna novel·la -vuit i traduïdes a uns quants idiomes!- i he descobert que està fortament relacionada amb Cantonigrós, tant com que és una de les fundadores del festival de música que es fa allí cada any -això últim m’ho ha dit la Viquipèdia-.

Aquesta vinculació a Cantonigrós és palesa a La nevada del cucut (2010) on Cantoni es converteix en la Carena, localització que torna a utilitzar a Jardí a l’obaga, la novel·la que ens ocupa. Aquí, ens parla de la visió oposada entre els que viuen al món rural i els que viuen a ciutat, entre la burgesia i la classe rural però ens explica, sobretot, una història de secrets teixits al voltant d’un jardí i del seu encarregat, l’Aniol.

La història de Jardí a l’obaga ens la narra el seu jardiner, un Aniol ja gran, envellit i vidu que al llarg de la novel·la va fent memòria del que li ha passat a la vida. Les seves memòries les fa començar en la seva joventut quan, enamorat de la Mireia, una noia del poble a la que no s’atreveix a confessar-li el seu amor, veu com l’oportunitat perduda serà aprofitada per l’Emili Torralba, un burgès estiuejant de Barcelona que s’enamora de la Mireia i s’hi casa. L’Emili i la Mireia, aniran a viure a Barcelona, però cada any, per Setmana Santa i durant l’estiu passaran per la Carena. I aquí entra n’Aniol, que es converteix, a petició dels Torralba en el masover que al llarg de l’any cuidarà les terres dels senyors i viurà al mas, a l’altra banda del mur del jardí des d’on compartirà la vida amb ells i la seva família.

No us explico gaire més, perquè val molt la pena que hi entreu tot sols en aquesta història i que a mida que aneu llegint-la us feu amb els personatges. Sí que us diré que la novel·la està dividida en tres parts, cadascuna d’elles amb el nom d’un arbre, un desmai, un roser i un àlber. Cada un d’aquests arbres és una part molt important del jardí dels Torralba i de l’Aniol i al voltant de cada un s’articulen els fets rellevants que a cada un dels personatges que hi van apareixent els toca viure. I el més important de tot, al voltant del desmai, del roser i de l’àlber s’amaguen també els secrets dels Torralba, però també del mateix Aniol i de les seves respectives famílies.

Us deixo un fragment de la novel·la,

Les quatre estacions, al nostre jardí a l’obaga, se succeïen canviant el decorat, que a l’estiu era una mena de casa verda ombrívola (…), a la tardor tot un joc de colors calents (…), a l’hivern un indret glaçat però il·luminat pel sol, (…) i a la primavera el verd intens que començava a despuntar per tot arreu.

i un extracte de l’entrevista que li van fer a la Blanca Busquets a El Punt Avui:

Un jardí es un lloc tancat, emmurallat i molt fosc on poden passar moltes coses. Jo volia introduir tot el que em passava pel cap, el que em vingués de gust, així que un lloc així era l’ideal per explicar secrets i per jugar amb el lector.

No puc fer res més que recomanar-vos que us endinseu en aquest jardí, penso que us agradarà molt.

La malcontenta

LamalcontentaAutor: Sebastià Alzamora

Editorial: Proa

Any de publicació: 2015

Pàgines: 240

En Sebastià Alzamora  torna a l’actualitat literària i ho fa -m’atreviria a dir que- per la porta gran de la mà de La Malcontenta, el malnom del personatge principal de la novel·la que porta el mateix títol.

La novel·la comença amb una execució, la d’en Joan Durí, un bandoler que al segle XIX tenia atemorida bona part del sud de l’illa de Mallorca. A en Joan l’executaran a la forca juntament amb tres dels homes que formen part de la seva banda, acusats d’assassinat i dels múltiples robatoris que han anat cometent. Entre la multitud present a la plaça hi ha l’Antònia Suau, la companya d’en Joan Durí, anomenada la Malcontenta, unida al bandoler en un amor pur i incondicional que és capaç de sobreposar-se als fets més terribles que la banda pugui arribar a perpetrar.

Aquesta unió entre la Malcontenta i en Joan serà l’eix de la història, el que ens anirà portant en diferents fils temporals d’un moment a un altre de la vida dels protagonistes, des del dia que es coneixen fins el dia de l’execució -i més enllà- perquè el bandoler, en l’últim moment farà un jurament que l’Antònia assumeix com a propi:

Sí que vaig a l’infern! I allà vos esperaré a tots es que sou aquí! A tots!

I és que abans de tancar porta, l’Antònia ha de preparar una venjança. Algú ha traït en Joan Durí i ha de ser castigat.

Sebastià Alzamora ha optat per inspirar-se en uns fets i personatges reals -hi ha documentació sobre l’existència de Joan Durí- i n’hi introdueix un de ficció -la Malcontenta- que es converteix en l’eix principal de la novel·la i que té una característica especial: l’Antònia és una dona forta, de caràcter, lluitadora, diferent a les dones del segle XIX que vivien a l’ombra dels seus homes. L’Antònia i en Joan van junts, però no es dilueixen l’un en l’altre. Aquests personatges ens faran veure les coses des d’un punt de vista propi: en Joan és brutal, el mouen els instints, les vísceres, mentre que l’Antònia és més racional i tot i que la seva intenció és la mateixa -fugir d’un món injust, sense oportunitats- no perden mai la seva pròpia identitat.

Sebastià Alzamora ha escrit entre d’altres els poemaris Mula morta (2001) i La part visible (2008) i ha estat reconegut com a novel·lista amb els premis Josep Pla 2005, perLa pell i la princesa, i el Sant Jordi 2011, per Crim de sang.

El lector del tren de les 6.27 h

9788466419611Autor: Jean-Paul Didierlaurent

Any de publicació: 2015

Editorial: Columna

Pàgines: 218

Els que llegim habitualment sovint ens trobem que després de diversos llibres potents -entenent potent com d’alta literatura, d’aquells que requereixen que llegeixis més d’una pàgina un parell de cops, per exemple- necessitem la lectura d’alguna història que sigui una mica més lleugera (i tan ben escrita), però que ens torni els peus a terra i apaivagui les neurones alterades del cervell.

Necessitem un llibre d’aquells que classifiquem com a “maco, maco”, amb personatges normals, que fan vides normals però que per petits detalls acaben convertint-se en històries extraordinàries. I això és el que m’he trobat a El lector del tren de les 6.27, un llibre per a tothom, d’aquells recomanaràs sí o sí quan algú et pregunti què puc llegir.

Us en faig cinc cèntims. En Guylain Vignoles és un noi en la trentena, amb una feina que a molts ens faria mal de fer; controla la Cosa, una màquina que destrueix llibres retornats i els converteix en pasta de paper per a fer més llibres. En Guylain agafa cada dia el mateix tren de tornada a casa -el de les 6.27- i durant el camí llegeix en veu alta les pàgines dels llibres que s’han salvat dins la Cosa. I és el fet de treballar en aquesta fàbrica i de la lectura diària el que fa que en Guylain estigui envoltat per una sèrie de personatges que fan que aquesta base narrativa acabi sent una meravellosa aventura literària.

No us vull explicar massa coses perquè la gràcia de tot està en anar descobrint els personatges que hi van apareixent, el vigilant de l’entrada de la fàbrica, un company retirat, unes germanes que com en Guylain agafen el tren… Uns personatges que transmeten amor, cadascú a la seva manera i cap a unes aficions diferents, però amor al capdavall.

En Jean-Paul Didierlaurent ha trenat una narració àgil que no es fa gens pesada i que té moments molt i molt divertits, de la mateixa manera que ens retrata realitats grises, però que mirades des d’un altre prisma deixen de ser tristes i queden embolcallades en una aura d’optimisme gens habitual en aquests temps que corren.

Per posar un exemple, a molts ens costaria veure el costat positiu de treballar com a senyora dels urinaris en un centre comercial, però en Didierlaurent ens ho fa veure d’una manera molt i molt diferent i amb una ironia fina, fina que ens treu un somriure mentre anem llegint.

No puc fer res més que recomanar-vos aquesta lectura. Estic convençuda que us encantarà!!

Perquè no et perdis pel barri

perdis_barri_modianoAutor: Patrick Modiano

Any de publicació: 2015

Editorial: Proa

Pàgines: 160

Us he de fer una confessió: fa ben poc que conec les novel·les de Patrick Modiano. De fet, no havia llegit res d’ell fins que l’any passat van decidir premiar-lo amb el premi Nobel de literatura.

I, com que en temes literaris sóc curiosa i penso que si a un autor li donen el Nobel ha de ser per algun motiu, fa uns mesos vaig comprar Carrer de les botigues fosques, una novel·la que a més havia guanyat el 1978 el reconegut premi Goncourt. Ara, com a col·laboradora al Nosaltresllegim, he tingut una nova oportunitat de retrobar-me amb Modiano però aquest cop amb la seva nova publicació, Perquè no et perdis pel barri.

I us he de fer una altra confessió: després de dues de les seves obres, encara no tinc clar si Modiano pot ser un dels meus preferits o d’aquells que dius, mai més. Per un costat, és increïble com descriu la ciutat de Paris, escenari que es repeteix en moltes de les seves històries. Si coneixeu ni que sigui una mica la ciutat, us veureu transportats als carrers, cafès o espais on els personatges es mouen i viuen. En el cas de Perquè no et perdis pel barri el que descobrireu és el Paris de fa cinquanta anys amb uns carrers, uns barris, uns escenaris que no tenen res a veure amb els actuals o que, fins i tot, poden haver desaparegut.

Modiano descriu uns personatges als que mica en mica anem descobrint i que, gairebé contra la seva voluntat, anirem coneixent d’una forma tan íntima que ens farà sentir com si ens haguéssim colat a casa seva i haguéssim descobert els seus secrets més amagats.

Penso que aconseguir aquesta connexió entre lector i personatges no està a l’abast de qualsevol escriptor i Modiano resol amb mestria aquest aspecte, però precisament per això tinc la sensació que Modiano no és un escriptor fàcil. Les seves obres no estan pensades per a passar l’estona i prou, sino que deixen el lector amb un pòsit que s’ha de pair. A Carrer de les Botigues Fosques el protagonista era un detectiu privat que ha d’investigar-se a si mateix per descobrir qui és i a Perquè no et perdis pel barri, en Jean Daragane es veu forçat a recordar un període de la seva vida que s’havia esforçat molt a oblidar.

Si us agraden les lectures amb personatges complexos, d’aquells que amaguen misteris i secrets, feu una passada per les novel·les de Patrick Modiano, no us en penedireu.

L’escriptor més gran del món

LL_monton_escriptor-e1418902216907Autor: Ramon Monton

Any de publicació: 2014

Editorial: Saldonar

Pàgines: 128

Des de que em vaig prendre aquesta faceta de la divulgació de la lectura de forma més seriosa, hi havia una qüestió que no deixava mai de ballar-me pel cap: com podia ser que alguns escriptors, sobretot aquells que publiquen gairebé un llibre cada any, fossin capaços de fer d’una tirada un llibre de tres-centes o quatre-centes pàgines i a més aconseguir un nivell prou alt com per no decebre els seus lectors? No es trobaven mai sense idees? No se’ls acabava mai la inspiració?

Ramon Monton respon a part d’aquestes preguntes amb la seva novel·la L’escriptor més gran del món, ja que es posa en la pell d’un escriptor que durant l’estiu es planteja el repte d’escriure una novel·la, una obra que l’ha de portar a ser el més gran escriptor del món. El problema és que aquest escriptor es trobarà amb allò que en el món es coneix com el síndrome de la pàgina en blanc o el que és el mateix, un bloqueig creatiu del que no sabrà com sortir-se’n.

Així, el centenar i escaig de pàgines que conformen la història es converteixen en un dietari en tercera persona sobre el mateix escriptor a qui veurem desesperar-se en adonar-se que els dies se li escolen en preparatius de l’espai físic, encàrregs que li fa la seva dona, temps de joc amb els seus fills i mil fets que l’impediran trobar tan sols un tema per escriure. A l’estil com el que als estudiants els passa quan s’han de posar a preparar un treball, que entre que es posen, es preparen i comencen a treballar, ha volat el dia i ja és massa tard per a fer res més.

Amb tot, aquest alter ego de Ramon Monton és capaç d’escriure unes històries breus, surrealistes de cap a peus, on els seus personatges – l’àutèntica nòvia de Bin Laden, Heròdot o el maharaja de Babalipur- viuen fets irracionals, inconnexos, hilarants. I mentrestant, el nostre narrador convertirà espais com la biblioteca del ploble en escenaris com Sodoma i Gomorra on hi habiten personatges que són al mateix temps caricatures dels seus propis veïns.

Ramon Monton és traductor i escriptor, nascut a Sabadell el 1959. Ha publicat la novel·la El nyèbit, guanyadora del Premi de la Crítica Serra d’Or l’any 2004. És també escriptor de vuit llibres de contes, dos d’assaig i un recull de poemes. L’escriptor més gran del món la trobareu al catàleg d’Edicions Saldonar, a la col·lecció Narratives.

Publicat també a Revista Bearn el 27 de març.

El silenci del far

silenci_farAutor: Albert Juvany i Blanch

Editorial: Edicions del Periscopi

Any de publicació: 2014

Pàgines: 238

Feia temps que tenia pendent llegir alguna de les publicacions de Periscopi perquè des de que es va fundar l’editorial que només feia que sentir a parlar de l’alta qualitat literària que tenen les obres que van publicant. Van inaugurar el segell el 2012 amb Terra de caimans, de Karen Russell (finalista del premi Pullitzer) i actualment fan parlar -i molt- amb L’home pla, de Carles Zafon, i L’aigua és això, de David Foster Wallace. Així, davant la quantitat de bons exemplars que sembla que tenen en catàleg, em vaig decidir per El silenci del far, d’Albert Juvany, i ja tinc a la recàmera Ànima i Cada color d’un riu.

L’Anna és la bibliotecària de Húsavík, un petit poble de pescadors d’Islàndia. Quan rep una carta que firma “el teu pare que t’estima”, s’obre dins seu una porta que creia que havia tancat per sempre i que l’obliga a enfrontar-se al passat i a redefinir les certeses sobre les quals ha construït la seva identitat. (…) Al mateix temps arriba a Húsavík en Gísli, un jove biòleg de la capital que ha recorregut tota l’illa amb la intenció de guarir ferides del passat.

Efectivament, aquesta carta provocarà en l’Anna un terratrèmol d’emocions i es veurà obligada a reviure fets que o bé no vol recordar o bé va enterrar tant profundament que serà fins i tot dolorós recuperar-los. L’Anna intentarà esbrinar perquè els seus pares la van abandonar de sent una nena i haurà de recórrer a l’antiga casa on va viure de ben petita amb ells, una casa plena de fantasmes on trobarà la resposta a les seves preguntes, unes preguntes que la família que la va criar no va voler contestar.

Albert Juvany fa servir els dos personatges principals, l’Anna i el Gísli, com a narradors principals de la història i ens fa viure com l’un o l’altra segons avancen els esdeveniments, però a més s’ajuda d’altres personatges secundaris per anar descobrint-nos el passat dels dos nois. Així, l’oncle i la tia de l’Anna i en Gunnar, el professor de música, es revelaran com actors amb una presència molt més important de la que en principi ens podria semblar i les decisions dels quals seran fonamentals en la història.

I, per descomptat, el silenci. Allò que ningú no vol explicar, allò que s’amaga i que tothom pensa que es millor no revelar, però que pot fer més mal que totes les paraules juntes, perquè la vida de l’Anna està plena de silenci, no tant per l’absència de sons, sinó per tot allò que no s’ha dit mai. La vida de l’Anna està plena de secrets, uns secrets que els altres han decidit per ella, sense ser-ne conscient. Un secret que va iniciar la seva mare i que acabarà amb una última decisió, una decisió que tampoc ella prendrà.

Albert Juvany i Blanch (Vic, febrer del 1974). Des del 1997 es dedica professionalment al camp de les ciències de la salut. La seva formació científica no ha impedit que les lletres l’hagin seduït i acompanyat sempre. Durant anys ha escrit i reescrit relats curts. La majoria reposen en una carpeta i alguns d’ells han vist la llum en forma de premi literari. L’escriptura i la música, les considera un estat d’ànim fins al punt que les cançons són habitualment una font d’inspiració a l’hora d’escriure. El 2009, fruit d’una casualitat, inicia la seva formació en el camp de l’escriptura creativa a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Amb l’obra El silenci del far debuta com a novel·lista.

Compartint l’opinió de l’escriptor respecte la música, em permeto el gust d’acompanyar aquesta ressenya de la cançó que m’ha inspirat en la redacció d’aquest post: