La fada negra

lafadanegraAutor: Xavier Theros

Editorial: Destino

Any de publicació: 2017

Pàgines: 448

ISBN: 9788497102667

Preu: 20,50 euros

Estrenar-se en el món de la literatura amb un premi deu de ser un somni a l’abast de ben poca gent. I estrenar-se amb el Josep Pla que compta amb guanyadors d’anomenada com Terenci Moix (1968), Baltasar Porcel (1969), Maria Mercè Roca (1986) o Carme Riera (1994) deu fer vertigen i tot. En tot cas, això li haurem de preguntar a Xavier Theros, l’autor de La fada negra, la novel·la que avui ens ocupa.

La fada negra és novel·la històrica, però també és una història de crims i misteri, perquè situa a la Barcelona del 1843, en els convulsos anys de regnat de la nena-reina Isabel II i de la regència del general Espartero, el protagonista de la novel·la, el capità Llampades, que es veu empès a investigar uns crims estranys en els que nens de poca edat apareixen morts en circumstàncies poc normals.

I tot això en uns mesos, del juny al novembre del 1843, en què es desenvolupen les bullangues, una revolució dels pobres conegudes com l’episodi de la Jamància, durant els quals Barcelona va patir bombardejos per part del govern de l’Estat Liberal.

No entraré en més detalls d’aquest fil de la història, però sí que us diré que m’ha sorprès molt gratament la força i coherència de la forma en què Theros situa la història en temps i localització. No sóc una experta en el tema, però poques vegades m’he trobat amb una primera novel·la que té una narració tan ben construïda i potent com aquesta. La descripció dels carrers de Barcelona així com dels fets que es narren és forta i consistent i el mateix es pot dir dels personatges que participen de la narrativa -especialment el capità Llampades-, cadascú amb les seves particularitats i amb passats tortuosos que determinen en tot moment les seves decisions.

Llegeixo a la premsa que Xavier Theros està preparant una segona novel·la amb el protagonista Llampades, aquest cop situada en el context de la Segona Guerra Carlina.

Ja l’he apuntat a la llista dels desitjos.

Anuncis

La sega

La segaAutor:  Martí Dominguez

Editorial: Proa

Any de publicació: 2015

Pàgines: 352

La sega podria ben bé ser un recull novel·lat de les històries que els nostres avantpassats van haver de viure en un dels períodes més foscos de la història del nostre país: la Guerra Civil del 1936. Els que ja tenim una edat, de ben segur que hem sentit als avis frases de l’estil “si haguessis passat una guerra”. Frases que de nens no enteníem però que passats uns quants anys van començar a prendre entitat i més endavant vam arribar a comprendre en tota la seva cruesa. Ara, no és que sàpiga realment què devien de sentir, quines pors devien de tenir o què volia dir haver de compartir taula amb algú que ha fet tant de mal que només es pot pensar en revenjar-se, però ser conscient del que passa a zones com Síria o Palestina i llegir molt ajuda una mica més a comprendre-ho. Amb La Sega, Martí Dominguez contribueix a la causa narrant les vivències dels habitants del Maestrat que com molta altra gent es van trobar atrapats en mig d’un conflicte bèlic, entre dos bàndols en guerra, els nacionals i els republicans.

La Sega recull els pensaments d’en Goriet – Gregori-, el fill mitjà d’una família de masovers que viuen els anys de la revolta militar a Espanya i pateixen impotents la detenció i posterior assassinat del seu pare Zacarias en mans de la Guàrdia Civil. En aquest context, la Teresa, la germana gran d’en Goriet, manté una relació amb un dels maquis, a qui posen el malnom de Ferroviari. La Teresa, moguda per la set de venjança per la mort del pare comença un joc perillós per ella però també pels que l’envolten que continuament hauran de vigilar el que fan per no trobar-se acusats de col·laborar amb un bàndol o l’altre.

Hem sentit i llegit mil històries com aquestes. A dia d’avui es compten per centenars les famílies que passats més de quaranta anys encara lluiten per trobar els cossos de familiars seus que van desaparèixer durant els anys de la guerra i la posguerra, tant en un bàndol com en l’altre. No és un tema nou, abans que Martí Dominguez l’han narrat amb gran talent escriptors com Jaume Cabré a Les veus del Pamano o en castellà i més recentment, Almudena Grandes amb els Episodios de una guerra interminable, entre d’altres. Cadascún d’ells a la seva manera han explicat com vivien els afectats pel conflicte i les conseqüències que van arrossegar durant anys.

Martí Dominguez teixeix, al voltant d’en Goriet i la seva família un entramat de personatges que ens ajudaran a conèixer una mica més el conflicte. Són interessants les figures dels maquis que s’amaguen al mas -el Matemàtic o el Francès-, que ens donen una visió més idealista i fora muralla de la guerra. O don Arcadi, el mestre de l’escola, el tio Miquelo i la del capità Maximino Mata o d’alguns dels soldats que l’acompanyen; tots ells moguts per uns sentiments i unes idees que retraten amb detall els fets; tots ells exemples dels comportaments més habituals en una guerra, amb les coses bones, però també les més denunciables i cruentes.

L’edat dels homes

edathomesAutor: Hèctor Bofill

Any de publicació: 2015

Editorial: Edicions 62

Pàgines: 128

Comencem avui amb un avís per a navegants: L’edat dels homes és una història sobre la vida. En aquest cas, sobre la vida dels homes, dones i nens que van haver de viure períodes tan terribles com poden ser les guerres. I parlem de guerres molt properes geogràficament, en concret la Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial, conflictes en els que els soldats espanyols van tenir una participació activa en més o menys mesura.

Segon avís: si voleu un llibre amb les típiques moralines sobre els conflictes bèlics, aquest no és una història per a vosaltres, perquè Hèctor Bofill el que fa precisament és allunyar-se d’aquest estil per centrar-se més en explicar d’una forma propera, neta i transparent el que molts homes i les seves famílies van viure i veure al llarg d’aquells anys. Aquí no trobareu herois que salven pobles ni dolents molt dolents moguts per ves a saber quins dimonis interiors, només trobareu persones normals que independentment de les seves idees polítiques, ètiques o morals es veuen lluitant i matant altres persones igual de normals que elles.

A l’edat dels homes, (…) haver assassinat no era obstacle per col·laborar només uns mesos després amb els companys dels que havies exterminat”.

L’edat dels homes és una d’aquelles històries que val la pena, ho dic molt seriosament. A mi m’agrada molt llegir novel·la històrica, però reconec que és un tipus de narrativa que, tot i que a vegades està ben documentada, és fàcil trobar personatges poc realistes, ja que o els passa de tot o ho viuen amb una intensitat que els converteix en herois o en autèntics vilans. En canvi, amb aquesta novel·la/assaig d’Hèctor Bofill he pogut veure els mateixos conflictes que podria narrar en Ken Follet però des d’una perspectiva bastant més neutra perquè la narrativa de Bofill fuig dels adornaments i les dramatitzacions i, en canvi, explica els fets de la mateixa manera que un avi podria explicar-los als seus nets. I, com deia al principi, és una història sobre la vida i, com sabeu, igual que els protagonistes de L’edat dels homes, amb guerra o sense, no deixem de riure, ballar o estimar, en definitiva, viure.

Fidelitats

portada_fidelitats_diane-brasseur_201506021117Autor: Diane Brasseur

Any de publicació: 2015

Editorial: Edicions 62

Pàgines: 144

L’amor ha estat des de sempre un dels temes més recurrents al llarg de la història literària. Shakespeare, Neruda o Vicent Andrés Estellés, per posar algun exemple, el van tractar en magnífics poemes i obres de teatre. De vegades eren amors apassionats, d’altres tràgics i prohibits ben embolcallats en contextos ensucrats. El cert, però, és que l’amor és molt més que un enamorament més o menys ardent i això és el que la Diane Brasseur ens mostra a la seva primera novel·la, Fidelitats.

Fidelitats parla sobre l’amor, però des d’un punt de vista al que no estem acostumats. Per començar, el narrador és un home ja entrat en la cinquantena i que des de fa uns mesos ha iniciat una relació extra-matrimonial. La novel·la -curta, per llegir d’una sentada- entra en la ment del nostre protagonista i ens deixa veure l’embolic mental d’aquest pare de família que no pot decidir-se entre un matrimoni que ja dura quinze anys o una intensa aventura amb una noia bastant més jove amb qui ha recuperat l’energia i l’entusiasme.

La Diane Brasseur no ens planteja un tema nou. El veiem gairebé cada dia, ja sigui entre les nostres amistats, a les revistes del cor o perquè hem viscut una experiència semblant participant en un triangle com aquest en els papers de l’amant, l’infidel o l’enganyat/da. La perícia de la narració està en fer-nos-ho viure des d’un punt de vista diferent i a un ritme reposat però tens, ja que ens veiem immersos en una profunda reflexió.

Els que llegim molt sovint ens sorprèn veure històries de dones escrites per homes, per allò que diuen que l’escriptor s’ha sabut posar en la psique femenina. En aquest cas és just al revés, tenim una escriptora que ha intentat posar-se al lloc d’un home tractant un tema complex, però d’una manera senzilla i sense floritures.

La pregunta és: se n’ha sortit?

Amics lectors -els homes, sí- només vosaltres podeu respondre a aquesta pregunta.

L’Àguila Negra

AguilaAutor: Joan Carreras

Any de publicació: 2015

Editorial: Proa

Pàgines: 356

Aquesta és una d’aquelles lectures que van guanyant interès a mida que la vas llegint, a mida que et vas ficant en la pell dels seus protagonistes. El seu argument d’entrada no sembla que hagi de dir massa, però és amb el pas de les pàgines que vas descobrint que aquells personatges tenen molt a dir. Així, ens trobem amb un dentista retirat de Barcelona, en Marià Solvell, que decideix anar a passar un temps a un poble nudista a esperar trobar-se amb algú. En Marià, en realitat, el que vol és fer net, treure’s aquell pes de sobre que ha anat carregant al llarg de la seva vida. I és això el que anirem descobrint, la vida de’n Marià al llarg dels anys, des del 1951 fins el 2012, una vida que no es pot deslligar de Barcelona, la seva ciutat.

Per descomptat, en Marià no està sol en aquesta història, l’acompanyarà el seu company de facultat, el Tomàs, amb qui obrirà el consultori dental, així com la Teresa, la seva companya sentimental amb qui experimentarà una forma de viure l’amor diferent al que se suposava que havia de ser als anys 70. I tot això, acompanyat d’una banda sonora fantàstica, la cançó que dóna títol a la novel·la, L’àguila negra, de Maria del Mar Bonet que a principis de la dècada dels 70 va aconseguir posar-se al capdavant de les llistes dels discos més venuts.

Algú podria dir: “uff, una altra novel·la sobre la Barcelona del franquisme”, però no, no és tant sobre el context en què es mou – que també – sino en les persones que hi van viure, aquells anònims que tots tenim a les nostres famílies, els que van triar adaptar-se per sobreviure enlloc d’enfrontar-se directament a la dictadura. Com diu Joan Carreras en una entrevista:  “La novel·la està lluny d’aquestes mirades més mítiques dels herois o dels militants antifranquistes. Els meus personatges es van adaptant als canvis com la majoria de persones. Són les generacions que van construir un país mancat d’ambició i d’entusiasme”.

L’àguila negra és, per alegria dels seus seguidors, el retorn de Joan Carreras a la primera línia de les lletres catalanes actuals. L’any passat ens va fer gaudir amb Cafè Barcelona, amb la que va guanyar el premi Ciutat de Barcelona i ara es presenta amb L’àguila negra, que just el passat desembre va resultar guanyadora del premi Sant Jordi de novel·la.

La senyoreta Keaton i altres bèsties

KeatonAutor: Teresa Colom i Pich

Any de publicació: 2015

Editorial: Empúries

Pàgines: 176

La senyoreta Keaton i altres bèsties és ja des del seu nom una declaració d’intencions. Des del principi ja podem veure que el recull de relats que Teresa Colom ha escrit retratarà uns personatges amb característiques especials.

Cada un dels relats narra la història del naixement d’un nen o nena especial, amb una particularitat que el fa viure la vida d’una manera extraordinària. Coneixerem a la senyoreta Clock, una nena que veu com tota una vida es concentra en quatre estacions mal contades, que neix, parla, i s’enamora però que no deixa mai de transmetre un missatge d’alegria pels dies que ha viscut. És la inversa del regressiu que va deixar-nos Manuel de Pedrolo a Trajecte Final o més actual, com un Benjamin Button que enlloc de rejovenir, envelleix. També viurem la història de la Caterina, una nena que viu entre les balenes; del Roc, un nen amb una ungla de porc enlloc de la mà dreta; o del fill de l’enterramorts, un nen que viu gràcies a La Mort.

Els cinc relats de La senyoreta Keaton i altres bèsties estan enllaçats entre ells, els personatges principals d’un relat apareixen fugaçment com a secundaris a les altres narracions i converteixen la individualitat en un conjunt sòlid que es veu reforçat pel tema de fons de totes les històries. Per què Teresa Colom no s’oblida d’una cosa, el naixement de cada criatura és un principi i al mateix temps, un final; un naixement extraordinari és també una mort fora del normal. A totes les històries trobem un missatge d’alegria pel naixement de les criatures i al mateix temps, un aire trist però tendre que va deixant el lector amb un sabor dolç i agre simultàniament.

Divergent

divergentAutor: Veronica Roth

Editorial: Estrella Polar

Any de publicació: 2011

Pàgines: 416

Als que em coneixeu en persona i als que pogueu anar seguir el blog, segurament us pot estranyar que publiqui una ressenya d’un bestseller juvenil i amb aires d’aprofitar l’estela de Cançó de gel i de foc (George R. R. Martin) o Els Jocs de la Fam (Suzanne Collins) com és la sèrie que inicia Divergent. I sí, és que fins i tot a mi em sorprèn haver caigut en mans d’aquest fenomen literari.

I què té Divergent? Doncs és sobretot una història que enganxa (molt, moltíssim), tant que quan te n’has adonat, fa hores que estàs llegint i se t’ha passat l’hora del berenar, del sopar i fa estona que hauries d’haver-te ficat al llit a dormir. I perquè? Doncs perquè d’alguna manera Veronica Roth aconsegueix crear una trama, uns personatges i un context social que tot i la fantasia i la irrealitat fa que a mida que vas avançant en la lectura tinguis moltes ganes de saber què pot passar quatre pàgines més enllà.

Ens trobarem amb una societat distòpica (parauleta de moda per parlar de societats on ningú no voldria viure), fictícia, apocalíptica i dividida en cinc grups oposats caracteritzats per uns valors que han de seguir sí o sí aquells que hi pertanyen. La Beatrice, la protagonista, ha de triar a quin grup vol entrar (Amistat, Honestedat, Abnegació, Intrepidesa o Erudició) en una mena de cerimònia que recorda una mica la cerimònia del barret del Harry Potter i a partir d’aquí viurem el procés de la Tris i els seus companys per ser reconeguts i acceptats en el grup.

Val, no ens enganyem, Divergent no és El joc d’Ender de Orson Scott Card ni el 1984 de George Orwell, però té un no-se-què que aconsegueix que un cop acabada la lectura et deixa una bona sensació. Això sí, has d’estar disposat a llegir-la amb mentalitat d’adolescent (la seva protagonista té setze anys), amb ganes de passar una estona lluny de la vida real i deixant-te dur per l’acció. Així segur que la gaudeixes molt més.

Per cert, després de Divergent, trobareu Insurgent i Lleial, no s’acaba aquí la història 🙂