A punt d’estrena

portada_a-punt-destrena_maria-carme-roca_201511261008Autor: Maria Carme Roca

Editorial: Columna

Any de publicació: 2016

Pàgines: 576

Maria Carme Roca és una de les escriptores més prolífiques actuals de la literatura catalana. Des dels inicis de la seva carrera com a escriptora fins a dia d’avui ha publicat una cinquantena de llibres, la major part d’ells destinat als infants i el jovent, tot i que en els últims anys, la temàtica de les seves obres ha derivat cap a la novel·la històrica, com L’escollida dels deus (2011), L’enigma Colon (2014) o aquesta que tot just acaba de publicar-se; A punt d’estrena.

Fent un resum molt resumit diríem que A punt d’estrena és una novel·la sobre el que ara anomenem una top model però ens hem de traslladar uns quants anys enrere, cap als anys 40 per situar-nos. Ens explica la vida de l’Eulàlia Rovira, una nena que en la seva infantesa es veu obligada a passar molt de temps tancada a la seva habitació per curar-se una malaltia i que té en les revistes de moda la seva finestra al món. Tant és així que des del llit de casa somnia a convertir-se en una d’aquelles maniquins que surten a les fotografies de les revistes ensenyant els models dels dissenyadors més importants de l’època.

L’Eulàlia pertany a una família més o menys acomodada de Barcelona i relacionada també amb Manresa, ciutat origen de la coneguda família Jorba que van aixecar amb molta feina una de les empreses més importants del panorama tèxtil i que a Barcelona tindria la seva expressió més destacada a Can Jorba, un edifici al Portal de l’Àngel ara ocupat per uns altres grans magatzems.

Com que això surt a la contraportada del llibre, us puc explicar que l’Eulàlia aconsegueix el seu somni i es converteix en una cotitzada maniquí que arriba a treballar amb Manuel Pertegaz i és valorada pels grans dissenyadors de l’època i, compte! que això és tant com que ara siguis model i et demanin a can Valentino o a Chanel, per posar un exemple. Però clar, no serà fàcil. L’Eulàlia haurà de viure experiències difícils i haurà de fer grans sacrificis per aconseguir el seu objectiu, però això no us ho explicaré. 

Maria Carme Roca dibuixa una història personal, però també traça les línies d’una època i d’una ciutat, la Barcelona dels anys posteriors a la guerra civil. Amb A punt d’estrena podrem reviure el ressorgiment de la ciutat després d’una època convulsa i fosca i podrem passejar pels seus carrers i fer-nos una idea de com eren abans de la ciutat turística i mundialment coneguda que és ara.

Anuncis

La noia del tren

la-noia-del-trenTítol: La noia del tren

Autor: Paula Hawkins

Any de publicació: 2015

Editorial: La Campana

Pàgines: 464

Sovint, sents a parlar tant d’un llibre – te’l recomanen per tot arreu, reps emails, veus publicitat als diaris, les xarxes socials… – que dius, “alguna cosa haurà de tenir”. Així que, cansada de tantes recomanacions, si és que en parlaven fins i tot al TN!!, em vaig decidir a provar amb aquesta noia del tren i veure si era tant bo com es deia.

La noia del tren és la Rachel, una dona en la trentena, amb un divorci recent a l’esquena, una forta depressió i alcoholitzada fins les celles. Per acabar de rematar-ho, ha perdut la feina i ha de compartir pis perquè la casa on vivia se l’ha quedat el seu ex. I, per si no n’hi havia prou, la Rachel és incapaç de confessar-li a la seva companya de pis que no té feina i, per dissimular, cada dia es lleva al matí i agafa un tren cap a Londres i passa el dia a la ciutat fins a l’hora de tornar a la tarda.

És en aquests viatges en tren que la Rachel veu cada dia les mateixes persones, els mateixos companys de viatge i, a l’altra banda del vidre, en fugaços moments, la gent que viu a les cases properes a les vies del tren, fent-se una imatge de cada un fins el punt que els posa nom i tot.

Fins que un dia, quan veu quelcom que li trenca tots els esquemes la Rachel es veu embolicada en una trama d’intriga amb desaparició i pèrdues de memòria inclosos.

El cert és que el plantejament inicial de la novel·la de la Paula Hawkins té la seva gràcia. Una mica a l’ús de La finestra indiscreta, la Rachel es converteix en un personatge obsessionat amb el que passa a les cases del costat de la via del tren, imaginant com són, de què treballen o com viuen només a partir dels pocs segons que el tren triga a passar per allí, com ho feia James Stewart a la pel·lícula de Hitchcock. Les primeres cent cinquanta pàgines de la història enganxen com poques novel·les saben fer-ho i creen una atmosfera d’intriga i suspens que fan que el lector tingui moltes ganes de saber com evolucionarà la trama.

El problema és que la brillantor que exhibeix Paula Hawkins amb la idea principal de la novel·la es va diluint mica en mica així que es va resolent el misteri fins acabar convertint-se en una trama més pròpia d’un telefilm de diumenge a la tarda i deixa un gust de boca una mica estrany. El suspens inicial que es planteja de veu bàsicament de la Rachel, dóna lloc a una narració a tres veus entre els personatges femenins, jugant a despistar, però sense aconseguir-ho realment.

Penso que La noia del tren serà un d’aquells llibres que o agraden molt o no agraden gens, sense grisos. Això sí, té mèrit haver aconseguit el ritme de vendes que porta, tractant-se d’una escriptora desconeguda. Ara només ens queda esperar la pel·lícula.

Quan siguis lliure

Quan siguis lliureAutor: Maria de la Pau Janer

Any de publicació: 2015

Editorial: Columna

Pàgines: 480

Feia cinc anys que Maria de la Pau Janer no publicava cap novel·la. Els seus seguidors esperaven des del 2010 quan va aparéixer Cartes que sempre he esperat i el Passions Romanes que el 2005 va guanyar el premi Planeta. Sí, just aquell any que alguns membres del jurat (Marsé, Regàs o Posadas) van carregar contra els participants, considerant que era un any de poca qualitat literària.

En qualsevol cas, està clar que a Maria de la Pau Janer, aquelles opinions no van afectar-la i ha continuant escrivint de la mateixa manera que sempre ho ha fet, amb cura pels detalls i amb una narració fluida que absorbeix el lector. La meva primera trobada amb la seva literatura va ser amb Orient, Occident i -casualment- ara m’hi retrobo amb Quan siguis lliure, una novel·la protagonitzada també per una dona i que ens porta altra vegada a l’Orient, en concret a Bagdad, de la mà de n’Aroa i Xarahzad, la famosa protagonista de Les mil i una nits.

La novel·la s’inicia quan n’Aroa, una dona de mitjana edat que havia nascut i viscut en un harem a Bagdad, és detinguda i empresonada per un delicte de tràfic de blanques a Barcelona. N’Aroa té a més una missió, ha de protegir un camafeu centenari que ha heredat de la seva àvia, la dona més poderosa de l’harem. En aquesta missió l’acompanyaran na Rebecca i na Milena, també relacionades amb en Henry – l’autèntic delinqüent- amb qui mantenen una relació difícil. No us explico massa més, perquè hi ha també un component d’intriga que ens fa, com a lectors, estar pendents de la narració.

Quan siguis lliure és una història de dones i per a dones, però sobretot, és una història sobre l’amistat i sobre com els vincles que es creen generen un sentiment de solidaritat, generositat i amor entre les persones. Com a curiositat, resalta la intenció de Janer de fer una adaptació de la llegenda de Xahrazad -des d’un punt de vista una mica diferent al de la història escrita-, la dona que va aconseguir salvar-se d’una mort segura mantenint l’interès del sultà de Bagdad explicant-li històries fantàstiques durant mil i una nits.

Recordo amb bastanta claredat que la sensació que em va quedar en acabar Orient, Occident va ser bastant més intensa i satisfactòria que amb aquest Quan siguis lliure, no obstant, si no sou excessivament exigents aquesta podria ser una lectura adequada per a les caloroses tardes d’aquest estiu.

Aquesta casa està embruixada

CasaEmbruixadaAutor: John Boyne

Editorial: Empúries

Any de publicació: 2014

Pàgines: 304

Sovint, quan ens plantem davant d’un gènere literari del que no som lectors habituals, ens passa que en intentar fer una llista d’escriptors, ens trobem que amb prou feines som capaços d’anomenar ben pocs autors i, generalment, són els més coneguts. En el cas de la literatura de gènere terrorífic, surten noms com Edgar Allan Poe, H.P. Lovecraft i, per descomptat, l’inevitable Stephen King. Ara que, després de publicar-se,  Aquesta casa està encantada, potser d’aquí uns quants anys també podrem afegir John Boyne a la llista. Veurem cap a on es decanta aquest escriptor que, ara com ara, presenta una bibliografia força variada i extensa, tot i ser un escriptor relativament jove.

En aquesta novel·la, ens trobem amb l’Eliza Cayne, una jove mestra de 21 anys que en pocs dies pateix la mort del seu pare. Davant un futur en què es veu sense família ni amics que puguin ajudar-la, es decideix a abandonar Londres per anar a treballar com a institutriu de dos nens a Gaudlin Hall, al comtat de Norfolk. A la casa on va a treballar es trobarà amb uns nens que aparentment viuen sols, tot i que estan tutelats i vigilats pels treballadors de la casa, un jardiner, una cuinera i ella mateixa. Davant d’una sèrie de fets esfereidors, L’Eliza haurà de lluitar per ella i els nens a qui ha de protegir, encarant-se als habitants d’un poble ofegat pels costums i unes normes socials que només busquen mantenir les aparences.

Si espereu una novel·la amb un assassí que va deixant morts pàgina rere pàgina, no llegiu Aquesta casa està encantada, perquè la història és d’aquelles de les d’abans, a l’estil victorià, que ens porta a viure la narració envoltats per una boira espessa en un dia d’hivern atapeït de núvols. Ara, si el que us agrada són les històries intrigants, que mica en mica van revelant el misteri i on els personatges poden veure’s arrossegats per ànimes tormentades,  amb aquella sensació d’intranquil·litat que sovint tant agrada, aquesta nova publicació de Boyne pot ser un bon entreteniment.

Per donar-vos alguna referència cinematogràfica i literària,  podriem dir que Aquesta casa està encantada és una barreja entre Rebecca i Jane Eyre, tot amanit amb referències a Dickens i les seves obres, salvant les diferències, evidentment, perquè, amb tots els respectes cap a John Boyne, és molt difícil fer viure al públic de la manera que ho aconseguiren Daphne du Maurier, Charlotte Brontë o el mateix Charles Dickens.

Paris

ParisAutor: Edward Rutherfurd

Editorial: Roca Editorial

Any de publicació:2013

Pàgines: 843

Sovint, davant de llibres de la longitud de Paris,  em pregunto com pot ser que un escriptor sigui capaç de redactar una història de més de 800 pàgines i no morir en l’intent. Si a més hi afegim l’enorme claredat d’idees que ha de tenir quan es proposa explicar la història d’una ciutat com Paris i, per acabar-ho d’arrodonir, que la història la vol explicar utilitzant els membres de sis famílies diferents, la majoria de vegades, acabes admirant la persona, o com a mínim, l’intent.

Paris és això, un intent monstruós d’intentar explicar la història de la ciutat i dic monstruós perquè la línia temporal que Rutherfurd utilitza comença cap el 1207 i acaba a mitjans del segle XX. Podeu imaginar quina barbaritat de documentació pot arribar a ser necessària per donar consistència als personatges, esdeveniments i localitzacions i a més a més aconseguir que la història no sigui ensopida i mantingui l’interés del lector.

I dius… calen 800 pàgines? Doncs en realitat caldrien moltes més, perquè set segles d’història no es resumeixen així com així, el que passa és que també es podria haver agafat un període més curt de temps i així poder-se dedicar a aprofundir en esdeveniments i personatges que realment marquen el devenir de la ciutat. Per posar un exemple, Rutherfurd dedica un bon número de capítols als anys en què es va construir la Torre Eiffel, fa un bon retrat de l’enginyer i descriu amb rigor els anys anteriors i posteriors a l’Exposició Universal del 1889, així com introdueix el lector en el període cultural de l’impressionisme i el post-impressionisme. No obstant, passa molt de refiló per sobre de personatges absolutament vitals com Napoleó o Lluís XIV o fins i tot la revolució del 1789, tot i que estem d’acord que se n’ha escrit molt sobre aquests fets.

Això sí, si coneixeu la ciutat i heu passejat per ella, les descripcions dels carrers i places que es fan al llarg de la novel·la us permetran tornar-hi de ben segur. Rutherfurd fa un recorregut a mode de guia turístic i ens passeja per tots i cadascun dels llocs que ara estan farcits de turistes amb càmeres fotogràfiques, des dels peus de la Torre Eiffel, passant pels Camps Elisis, l’Arc de Triomf, el Moulin Rouge o el conegudíssim cementiri del Père Lachaisse.

Bridget Jones. Boja per ell

116413_bridget-jones-boja-per-ell_9788429771596Autor: Helen Fielding

Any de publicació: 2013

Editorial: Edicions 62

Pàgines: 484

En temps de consultes, per començar amb la proposta editorial d’avui llanço un parell de preguntes: Us heu sentit mai atabalades davant del facebook o del twitter?. I, en cas afirmatiu, heu mirat mai més d’un cop al dia quants “m’agrada” tenieu dels vostres comentaris?.

Aquesta és tal qual una de les qüestions vitals a les que la Bridget Jones s’enfronta en la nova novel·la de la Helen Fielding. I dic vital perquè si mai heu vist les pel·licules o heu tingut la joia de llegir els llibres sabreu que la Bridget no passa per la vida subtilment, ni les coses que li passen són d’aquelles que tenen poques repercusions. No, si una cosa no és el personatge de la Bridget (ni cap dels que l’envolten) és discret, tot el contrari.

Situant-nos en aquesta nova entrega, trobem a la Bridget quan la vida li ha fet un tomb radical, a l’edat de 51 anys, la Bridget es troba vídua del seu (i nostre) estimadíssim Marc Darcy i amb dos fills als que adora, però que estan en una etapa que consumeix molta energia i requereix el màxim de la Bridget.

Enfonsada durant uns anys, la Bridget que s’ha deixat guanyar per la tristesa fins el punt de perdre la batalla dels quilos, es decideix a sortir del pou, recuperar la forma física i tornar a ser la mare perfecta que era mentre en Marc era viu. Això ens donarà divertidíssimes situacions com la lluita contra els polls, la planificació de les vacances de Nadal o compaginar les seves noves aventures amoroses amb un iogurtet de 29 anys anomenat Roxster amb els horaris familiars.

El gran mèrit de la Helen Fielding és haver fet envellir el seu personatge estrella, completant-lo i permetent-nos a les lectores que la vam conéixer en la trentena, disfrutar un cop més d’un personatge que té les mateixes pors que qualsevol dona podria tenir, no tenir un futur convencional amb parella, casa, fills…, notar el pas del temps en el nostre físic, no haver aconseguit fer res rellevant en la vida… A la Bridget li passa tot això i molt més i ho supera com només ella ho sap fer, amb humor i una mica de bogeria.

Recomanada sobretot per a les súper fans del personatge. Si sou lectores en els trajectes cap a la feina, no us esteu de riure lliurement, si us ve de gust, a grans riallades, gaudireu molt més de les aventures de la Bridget. Pels que no siguin fans, trobareu una lectura entretinguda, sobretot en la seva primera part que mica en mica va deixant de banda les situacions més hilarants per entrar en una trama més pròpia d’una novel·la romàntica.

Les llavors del silenci

114603_les-llavors-del-silenci_9788429771794Autor: Àlvar Caixal

Editorial: Edicions 62

Any de publicació: 2013

Pàgines: 208

Les llavors del silenci és la primera novel·la d’Àlvar Caixal i ens presenta una història per aprendre, per ensenyar-nos que amagar les vergonyes o negar els errors pot tenir i tenen repercusió a la llarga, perquè d’una manera o altra, el destí s’acaba revelant.

La novel·la ens explica la història de l’Alfred que després del suicidi del seu pare, veu com al seu voltant va apareixent una història familiar que poc té a veure amb la que ell coneixia. Així, descobreix per unes pàgines trobades en un llibre de registre que els seus pares, però sobretot la seva mare, van tenir una estreta relació amb les milícies internacionals de voluntaris que van acostar-se a Espanya per ajudar en la lluita contra el feixisme cap a finals de la Guerra Civil. I paral-lelament o, millor dit, com a punt de partida, coneixerem també l’Emma Tavistock que a través de les cartes que va heretar de la seva tia Madeleine, reviurà la història des de l’altra part, la dels brigadistes i les seves famílies.

Caixal introdueix un tema que avui dia, després de més de 50 anys encara està vigent, les conseqüències d’una Guerra Civil, cruel i sense sentit i la restitució de la memòria familiar que és sovint negada a aquestes alçades.

Personalment, agrairia una mica més de detall en la definició dels personatges i de les trames, que en algun moment m’ha semblat que quedaven massa diluïdes, però en general es pot dir que Caixal ha entregat una bona història de lectura ràpida i amb descripcions en la justa mesura.

Recomanable per a un cap de setmana de pluja i manteta.