Lesbos, a cor obert

portada_lesbos-a-cor-obert_arantza-diez-garcia_201610260940Autor: Arantza Diez

Editorial: Columna

Any de publicació: 2016

Pàgines: 200

10 quilòmetres. La distància que milers de corredors fan gairebé cada cap de setmana en una cursa homologada en qualsevol ciutat o poble de Catalunya, menys d’una quarta part d’una marató, la distància que té la Diagonal de Barcelona des del Parc de Cervantes fins al centre comercial Diagonal Mar. Una distància que corrent a ritme mig es pot fer en poc menys d’una hora o caminant en una mica més de dues hores o en cotxe en uns 15 minuts.

10.000 metres. Aquesta és la distància que separa la costa de Turquia de l’illa de Lesbos pel seu punt més estret, el pas de Mitilene. Aquesta és la distància que han de recórrer milers de persones cada dia per salvar les seves vides, abandonant cases i famílies per fugir d’uns països on la paraula seguretat no existeix, on la probabilitat de morir per l’explosió d’una bomba és tan alta que la fugida a través del mar dalt d’una barca pneumàtica, sobrecarregada i amb mal temps és veu com l’única manera de sobreviure.

4 socorristes, un cotxe llogat, tres habitacions d’un hostal, uns vestits de neopré. Són tots els mitjans que Oscar Camps i Proactiva Open Arms van poder utilitzar durant mesos en la seva aventura a Lesbos, on hi van arribar empesos per la increïble falta de resposta de les institucions europees que veien com centenars de persones, homes, dones, nens, ancians, es jugaven la vida en un viatge i que no van fer -i segueixen sense fer- res per evitar una tragèdia que és a dia d’avui la pitjor crisi d’humanitat de la història des de la Segona Guerra Mundial.

Lesbos, a cor obert és la versió en paper del documental To Kyma, rescat al mar Egeu que TV3 i La Kaset Ideas Factory van produir conjuntament i es va emetre per la cadena pública, primer, i La Sexta un temps després i que mostrava les condicions en què l’equip de Proactiva havia de treballar per intentar salvar tants refugiats com fos possible a les platges de l’illa de Lesbos.

Aquesta història, traslladada al paper per Arantza Diez -igual que el documental- no ens estalvia cap dels moments més difícils viscuts pels socorristes de Proactiva, si no que fa una narració realista del que aquests voluntaris i molts d’altres anaven trobant-se en cada un dels rescats que feien. I, tot i que és una lectura molt dura -tant com ho va ser el visionat- s’agraeix, perquè els que ho llegim hem de ser conscients que tot i que als telenotícies ja no se’n parla tant, la crisi dels refugiats continua sent un greu problema de consciència d’aquesta societat. Europa no ha sabut reaccionar davant el drama de milers de persones que s’han vist injustament implicades en conflictes bèl·lics que s’han eternitzat i quan ho ha fet, ho ha fet de la pitjor manera possible; aixecant tanques de quatre metres i tancant els ulls enfront de la tragèdia enlloc d’estudiar maneres de solucionar aquests conflictes o de donar socors als fugitius tal i com estableix la convenció de Ginebra o altres normes que es van redactar precisament per evitar nous drames humanitaris.

Lesbos, a cor obert és brutal, colpidor, terriblement dolorós, però al mateix temps deixa la porta oberta a l’esperança. És meravellós poder pensar que encara queda gent al món capaç de fer la motxilla i lluitar per ajudar els que ho necessiten, superant totes les dificultats burocràtiques que convingui i fent una feina que els governs no han estat capaços de fer, no perquè no hagin pogut, si no -encara pitjor- perquè no han volgut.

El llibre de la senyoreta Buncle

imatge_974Autor: D. E. Stevenson

Editorial: Viena Edicions

Any de publicació: 2015 (1934)

Pàgines: 360

Feia molt de temps que no publicava res al blog. Han estat unes setmanes llargues i difícils en l’àmbit laboral i espero poder recuperar el ritme, tant de lectura com d’escriptura, perquè poder-vos parlar de llibres i, sobretot, llegir-los és una molt i molt bona teràpia pels mals moments.

Així, aquest primer escrit després de tant de temps el dedico a una lectura molt recent i que ja us dic ara que m’ha agradat moltíssim. Us parlo d’El llibre de la senyoreta Buncle, de D. E. Stevenson, on la D i l’E signifiquen Dorothy Emily i on Stevenson és el mateix cognom del conegudíssim Robert Louis que era cosí del pare de la D.E.

Imagineu-vos un poblet del camp a Anglaterra. Tranquil, amb les seves cases familiars amb jardí, un carrer principal on els veïns es troben al llarg de les seves passejades o mentre arreglen les plantes als jardins. Un poblet d’aquells amb un negoci de cada tipus, un forn de pà, la lleteria i poca cosa més, no gaire lluny de la ciutat, on els habitants troben la resta de negocis menys necessaris pel dia a dia, el banc, la modista… I ara, aneu-hi posant els diferents personatges; el metge i la seva dona, un coronel retirat de l’exèrcit, dues germanes que no han sortit mai del poble, una parella ja gran i retirada i, per descomptat, una dona en la quarentena soltera i sense massa pretensions, la senyoreta Buncle.

Molt bé, doncs ara, fem el combinat i afegim-hi l’ingredient explossiu: la senyoreta Buncle no arriba a finals de mes amb la renda que rep i necessita buscar-se la vida per guanyar més diners. Es planteja dues opcions: criar gallines o escriure un llibre i viure dels beneficis de les vendes. La primera opció queda aviat descartada per ser massa bruta i la segona té una pega; la senyoreta Buncle no té imaginació, així que no li queda una altra que escriure sobre allò que veu cada dia, el seu poble, Silverstream. Això sí, per dissimular, canvia els noms dels veïns-personatges, el nom del poble, no fos cas que algú de Silverstream llegís el llibre i se sentís retratat i el publiquen sota el pseudònim de John Smith.

A partir d’aquí ja us poneu anar imaginant què passa. La tranquil·litat a Silverstream es transforma en una bogeria tan bon punt els primers exemplars arriben al poble, perquè tot i els noms inventats, cada un dels habitants es veu perfectament dibuixat al llibre i s’inicia una cacera col·lectiva per descobrir qui és en John Smith i fer-lo publicar una rectificació en tota regla que digui que cap dels que hi apareixen tenen la més mínima similitud amb els personatges reals.

No us podeu fer una idea de com he arribat a gaudir d’aquesta història. Sóc lectora de metro i hi ha hagut moments en què m’ha resultat impossible dissimular el bon moment que estava passant. I és que D. E. Stevenson aconsegueix línia a línia abduir el lector i fer-lo passejar pels carrers de Silverstream o fer-lo partícep de les reunions amb te i pastes a les cases d’uns veïns que, si poguessin, haurien assotat en John Smith com a càstig pel seu atreviment.

Si aquest estiu us decidiu a llegir El llibre de la senyoreta Buncle, que sapigueu que a Viena Edicions estan preparant la publicació de la segona part de cara a l’octubre o novembre.

Ja tinc ganes que arribi!

Haru

HaruAutor: Flavia Company

Editorial: Catedral

Any de publicació: 2016

Pàgines: 385

Com a lectora, cada cop que acabo de llegir un llibre, dedico un minuts a intentar definir amb tres o quatre paraules com és l’escrit que tinc entre mans i després el guardo a la memòria i a la biblioteca de casa d’acord amb aquesta classificació. La meva biblioteca no està ordenada per gèneres literaris si no que els llibres s’ordenen pel valor que cada la lectura ha aportat -manies que una té-.

Crec que algun cop ja ho he dit, no sóc dona de tornar a llegir llibres, podria comptar amb els dits de les mans els llibres que he tornat a llegir més d’un cop i és que amb la quantitat de bones lectures que es publiquen cada any, sovint tinc la sensació de no arribar a descobrir aquella petita joia per dedicar-li temps a quelcom que, tot i que sé que m’agradarà tornar a llegir, ja conec.

El que m’ha passat amb Haru és una altra història. Per què ha resultat que aquesta novel·la de Flavia Company, reclama a crits només acabar-la que la tornis a llegir. O, com a mínim, que dediquis cada dia una estoneta a buscar en la vida de la Haru aquell moment, aquell aprenentatge, aquell pensament que saps que pots aplicar en la teva pròpia vida igual que li passa a la pròpia Haru.

No recordo quan i com vaig sentir a parlar d’aquesta novel·la. Imagino que seria a les xarxes socials i de la ma d’alguna de les moltes llibreries que segueixo, potser els llibreters de La Impossible o els de Laie o la Documenta en van parlar en algun dels seus perfils. El que sí que recordo és que a mesura que s’acostava Sant Jordi, cada cop veia més referències d’altres llibreters -això no seria massa estrany, tampoc-, però tots i cadascun dels comentaris en parlaven molt i molt bé. I no puc fer altra cosa que afegir-me a les lloances que se li dediquen.

La novel·la ens transporta al Japó més tradicional, al dels dojos on els joves viuen durant uns quants anys la disciplina de l’escola i on aprenen un art ancestral al mateix temps que creixen emocionalment i espiritualment. La Haru és una jove de quinze anys que veu com poc després de la mort de la seva mare és enviada a un d’aquests dojos per aprendre l’art del tir amb arc. La noia arriba a l’escola amb dolor, ja que pensa que ha estat expulsada de casa seva, que el seu pare no l’estima i que se la treuen de sobre. La Haru es rebel·la i amb aquesta rebel·lia actuarà al llarg de la seva vida contra un destí que no és el que ella hauria triat.

Però la història de la Haru va més enllà de la vida al dojo ja que un cop fora, anem descobrint la seva història fins que es converteix en una dona gran que té molt per ensenyar. I és que la Haru ensenya. Per què tot i que el paisatge que envolta la novel·la s’identifica clarament amb el Japó, a la Haru li passen coses que ens poden passar a qualsevol de nosaltres al llarg de la nostra vida i de les quals tots podem treure un aprenentatge. La grandesa d’aquesta narració rau en que les més de tres-centes pàgines que la conformen són un riu de paraules que flueix sense pressa però sense aturador i que arriba al lector fent-se lloc al nostre cor i a la nostra ment.

No puc fer més que recomanar aquesta lectura. Jo me n’hi torno però aquest cop ho faré amb un llapis i tot de marcadors per extreure tot allò que de ben segur m’he perdut en la primera volta.

Al principi de tot, us explicava que els llibres que tenen més valor per a mi tenen un lloc preferent a la biblioteca. Aquí i ara us dic que la Haru no anirà a la biblioteca, es queda a la tauleta de nit.

El dia de Sant Jordi, mentre la Flavia em signava el meu exemplar de Haru, li vaig comentar que era la meva estrena amb algun dels seus llibres, i la Flavia em va dir: “Doncs me n’alegro molt que sigui així, perquè és el millor i et permetrà anar cap als altres si després vols llegir-los”.

IMG_20160507_193802154

No puc estar més d’acord.

Gràcies, Flavia!

Un gos

portada_un-gos_alejandro-palomas_201510271615Autor: Alejandro Palomas

Any de publicació: 2016

Editorial: Columna

Pàgines: 352

Un gos és l’última novel·la publicada per Alejandro Palomas on l’escriptor recupera alguns dels personatges que va presentar a Una mare editada primer en castellà fa poc més d’un any i que ara Columna també publica en català. Els que hagueu llegit Una mare us retrobareu amb l’Amàlia, en Fer i les seves dues germanes, l’Emma i la Sílvia tres anys després dels fets que succeïen al sopar de Nadal que organitzava l’Amàlia en la novel·la anterior.

Jo no havia llegit Una mare abans d’endinsar-me en aquesta història, però havia sentit i llegit meravelles d’aquell llibre i de l’Amàlia, la seva protagonista. I he de dir que em feia un no-se-què perquè tant la crítica com els lectors en general la qualificaven de surrealista, i em deia: “a veure si ara no t’agradarà això”. Doncs no us podeu arribar a imaginar com n’estava d’equivocada, perquè l’Amàlia és surrealista, sí, però també és encantadora, divertida, carinyosa, que no s’hi veu gairebé, però que en realitat ho veu tot. Un dels millors personatges amb qui m’he trobat en molt de temps, d’aquells que es fan estimar.

A Un gos els fets es desenvolupen entre la tarda i el matí del dia següent, després d’un nou esdeveniment familiar, un berenar a casa de l’Amàlia, amb una convidada especial vinguda de l’altra banda de l’oceà. Un cop acabat el berenar, l’Amàlia, que ha sortit a passejar amb la Shirley, la seva gosseta, es troba en Fer per casualitat en una cafeteria i poc després hi apareixen també l’Emma i la Silvia, les dues germanes. I és aquesta trobada a la cafeteria la que ens permetrà conèixer una mica més d’aquesta peculiar família, amb una mare albina, divorciada i tres fills, cadascun d’ells amb una història personal en ocasions dolorosa, però per als que la família és el pilar que els sustenta i els uneix, encara que no sempre ho veuen tot clar.

M’he enganxat a Un gos com feia temps que no m’enganxava a cap llibre. I és que com el seu títol indica, el personatge al voltant del que es mou tota la història és l’R, el gos de’n Fer. A través de les seves reflexions coneixerem la història de l’R i què representa per a cadascú dels que tenim animalons a casa la presència d’aquests peludets pels que molts donaríem gairebé tot el que tenim. Si teniu gossos o gats a casa no us deixeu perdre aquesta meravella de novel·la i, si no en teniu, tampoc.

Però no us penseu que tota l’estona estarem llegint sobre com ens podem arribar a estimar un animal els que en tenim a casa, no. Mentre en Fer va repassant esdeveniments viscuts amb les seves germanes i amb la seva mare, se’ns anirà dibuixant davant dels ulls, paraula a paraula, la vida:

L’àvia tenia raó quan deia que la vida està feta de viatges menors units per transicions de descans i que són aquests viatges menors, aquests cops d’intensitat, el que recordaran els qui ens han conegut i ens han compartit

Però també la família, una família peculiar, però que en realitat no és tant diferent de la de qualsevol de nosaltres:

La família és un continuum de naufragis marcats per les morts i els naixements (…). Ser família és ser-ho també dels nostres vius i dels nostres morts, del records, del que hauria pogut ser i no ha estat, i de les converses que han quedat a mitges i que repetim en veu alta quan estem sols

Voldria acabar aquest escrit amb unes paraules d’agraiment. Gràcies a Alejandro Palomas, perquè amb la seva narració ràpida, àgil i sobre tot emocionant m’ha fet riure, pensar i plorar intensament i gràcies, a en Martí el responsable del Nosaltres Llegim, per pensar que aquesta història m’agradaria, l’has ben encertat.

La llibreria encantada

llibreria_encantada

Autor: Christopher Morley

Editorial: Viena edicions

Any de publicació: 2015 (1919)

Pàgines: 256

No us passa mai que hi ha llibres que acaben a casa per alguna mena de desig estrany del destí?

Veureu, ja fa temps que em vaig fixar en el catàleg de Viena edicions, en concret, la col·lecció El cercle de Viena que han dedicat a recuperar en català clàssics moderns del segle XX fins ara inèdits en el nostre idioma -m’agrada molt la idea que una editorial dediqui una col·lecció a fer-nos descobrir joies de la literatura moderna.

Doncs bé, un dia vaig trobar-me amb una novel·la anomenada La llibreria ambulant. El llibre em cridava de totes les maneres possibles: la coberta és maca, l’edició és espectacular -paper del de debó, d’aquell que fa goig tocar i olorar- i el tema que plantejava no podia ser més addient – parla de llibres i llibreters-. Però per no sé quin motiu, durant molt de temps m’he resistit a la seva compra. Algun cop perquè me’l trobava quan ja portava dos o tres llibres a la mà, altres perquè se m’acudia pensar en la llista interminable de llibres que tinc a casa esperant i tenia remordiments… el cas és que a dia d’avui, encara no ha passat per caixa.

Un diumenge, passejant per la llibreria Documenta, vaig veure un títol que em va cridar l’atenció: La llibreria encantada. No m’ho vaig pensar dues vegades i el vaig agafar sense ni tan sols mirar la contraportada. Aquell dia tenia ganes de llibres que parlen de llibreries i amb aquell títol, molt em podia equivocar, però creia que encertaria. Va ser després, ja de camí cap a casa que vaig adonar-me que aquesta llibreria encantada era la segona part de La llibreria ambulant que tant se m’havia resistit. Hi veieu la màgia? Al final, La llibreria ambulant acabarà sent llegida, d’això n’estic segura.

La llibreria encantada reprén la història iniciada a l’anterior novel·la de Christopher Morley, tot i que amb una gran diferència, els seus personatges principals, en Roger i la Helen Mifflin han deixat el Parnàs a casa (el carro-llibreria) a un costat i han instal·lat en una bonica casa el nou Parnàs, la botiga on venen llibres de segona mà. La seva vida transcorre apacible entre llibres, cigars i fum i el club de la Panotxa, un club on es reuneixen els amics de la parella a discutir de llibres i del que passa a Nova York i arreu del món, fins que un dia, el Sr. Chapman, membre del club de la Panotxa demana a en Roger Mifflin que aculli la seva filla Titania i li ensenyi l’ofici de llibreter. Sembla ser que la noia està completament embadalida amb els llibres que llegeix i cal que aprengui a distingir entre la realitat i la ficció literària. Fins aquí tot correcte, el que a continuació anirem veient és la divertida aventura dels nostres amics llibreters embolicats sense voler en un misteri on un llibre apareix i desapareix de forma estranya.

Aquesta Llibreria encantada agradarà a tothom, és divertida, entranyable i té fins i tot una part de misteri que fa que el lector es quedi enganxat des d’un bon principi. Hi destacaria, en especial per als amants dels llibres, els discursos d’en Roger Mifflin sobre el món literari i recordo amb especial divertimento en el monòleg que ell mateix elabora mentre pensa en els llibres que ha de posar a l’habitació de la Titania.

Si hagués d’utilitzar una única paraula per qualificar aquest llibre seria, sense cap mena de dubte, deliciós.

I no dubteu ni un sol segon que aviat caurà també la Llibreria ambulant, encara que l’ordre de lectura no hagi estat el més correcte.

Les veus del Pamano

PamanoAutor: Jaume Cabré

Any de publicació: 2004

Editorial: Proa

Pàgines: 624

A principis d’any, com moltes persones, en fer el resum de com havia anat -literàriament parlant- l’any 2014 i en plantejar-me com volia que fos el 2015, vaig topar amb una proposta que em va engrescar bastant. Segurament, per a molts no és res innovador però jo no m’havia fet mai un propòsit d’aquest tipus (de fet, ara que penso, fa molt de temps que no faig propòsits de cap d’any…). El cas, que vaig decidir-me a intentar superar el repte que plantejaven al web Librópatas i vaig pensar que Les veus del Pamano seria la lectura adequada per al punt 17 de la llista, encara que aquesta lectura podria servir per a diversos punts.

Deixant de banda l’anècdota del repte, el cert és que tenia moltes ganes de llegir alguna de les obres de Jaume Cabré, perquè per un motiu o un altre, fins ara no m’hi havia posat i el resultat ha estat tan satisfactori que estic més que convençuda que aviat repetiré amb alguna altra de les seves novel·les o llibres de relats (m’atrau especialment Viatge d’hivern).

Estic segura que molts dels que pogueu arribar a Un món de llibres, coneixeu Les Veus del Pamano, sigui perquè heu llegit la novel·la o perquè heu vist la sèrie que va rodar-se basada en ella. De fet, fa uns dies, van programar-la per TV3, però vaig fer l’esforç no veure-la i esperar-me a llegir-la primer. I crec que l’he encertada.

Així que no dedicaré massa temps a explicar-vos de què va Les veus del Pamano, amb el temps que fa que es va publicar i amb la quantitat de re-edicions que se n’han fet hi ha un munt d’articles que en parlen ja molt extensament. Sí us diré que està ambientada al Pirineu, als pobles pròxims a Sort, en concret en un poble de nom Torena -nom fictici- durant els anys de la guerra civil espanyola. Els seus protagonistes (el mestre Oriol Fontelles, l’alcalde Targa, la burgesa Elisenda Vilabrú o el Tinent Marcó, entre d’altres) són personatges que s’han vist obligats a triar un bàndol, bé per naixement bé per circumstàncies: o eren afins a la Falange o eren partidaris del maquis o, segons com, els tocava exercir doble moral, sent falangistes infiltrats a les partides maquis o al revés, fer creure a tothom que s’és partidari del franquisme quan en realitat ajuda els fugitius a passar la frontera.

Cabré té un grandíssim talent a l’hora de fer-nos sentir i viure els esdeveniments que al llarg de les més de sis-centes pàgines va narrant a la novel·la, amb una narració que s’esdevé en diversos moments temporals ja que va saltant del 1943 al temps present (2002) i avançant des de la visió particular de cada un dels personatges.

I no puc fer més que dir-vos que si esteu com jo i encara no heu llegit Les veus del Pamano, ja trigueu a acostar-vos a la biblioteca del barri i demanar-lo. Doneu-li una oportunitat i que l’extensió no us faci por, no li sobra ni una sola pàgina i estic convençuda que us agradarà.

La librería

9788493760144_LIBRERIA_FITZGERALDAutor: Penelope Fitzgerald
Any de publicació: 2010 (1978)
Editorial: Impedimenta
Pàgines: 192

Avui us vull proposar una forma diferent a l’habitual de donar-vos a conéixer una de les meves lectures. I no és que no tingui ganes d’escriure ni res similar (el cert és que feia molt de temps que no passava per aquí que ja m’enyorava i tot), però és que s’ha donat una coincidència i com que jo no hagués pogut dir-ho ni millor ni d’una altra manera… doncs aprofito.

El cas és que s’ha donat la casualitat que al programa El Suplement a Catalunya Ràdio, aquest cap de setmana passat, l’Eduard Marquez i la Laura Borràs van voler fer un petit homenatge a les biblioteques i les llibreries. Un homenatge que en la meva opinió està més que merescut i que es queda molt curt per fer valer la importància que bibliotecaris i llibreters tenen com a agents culturals en aquest país en el que lamentablement, i en la meva opinió, es valora molt poc la feina que fan.

Al que anàvem, la casualitat pròpia és que un dels llibres que van comentar és La librería, de Penelope Fitzgerald i que tot just jo estava acabant de llegir, així que aquest cop he decidit que siguin ells els que us en parlin, perquè coincideixo plenament amb el que diuen.

No puc afegir res més que repetir una idea: si sou dels que (com jo) estimeu els llibres i feu de cada visita a les llibreries un moment especial, amb aquell convenciment que són els llibres els que us trien i no vosaltres a ells, en definitiva, si us estimeu aquest món, no us podeu perdre aquesta novel·la. Us encantarà.

Us deixo l’enllaç a l’àudio del programa.