A punt d’estrena

portada_a-punt-destrena_maria-carme-roca_201511261008Autor: Maria Carme Roca

Editorial: Columna

Any de publicació: 2016

Pàgines: 576

Maria Carme Roca és una de les escriptores més prolífiques actuals de la literatura catalana. Des dels inicis de la seva carrera com a escriptora fins a dia d’avui ha publicat una cinquantena de llibres, la major part d’ells destinat als infants i el jovent, tot i que en els últims anys, la temàtica de les seves obres ha derivat cap a la novel·la històrica, com L’escollida dels deus (2011), L’enigma Colon (2014) o aquesta que tot just acaba de publicar-se; A punt d’estrena.

Fent un resum molt resumit diríem que A punt d’estrena és una novel·la sobre el que ara anomenem una top model però ens hem de traslladar uns quants anys enrere, cap als anys 40 per situar-nos. Ens explica la vida de l’Eulàlia Rovira, una nena que en la seva infantesa es veu obligada a passar molt de temps tancada a la seva habitació per curar-se una malaltia i que té en les revistes de moda la seva finestra al món. Tant és així que des del llit de casa somnia a convertir-se en una d’aquelles maniquins que surten a les fotografies de les revistes ensenyant els models dels dissenyadors més importants de l’època.

L’Eulàlia pertany a una família més o menys acomodada de Barcelona i relacionada també amb Manresa, ciutat origen de la coneguda família Jorba que van aixecar amb molta feina una de les empreses més importants del panorama tèxtil i que a Barcelona tindria la seva expressió més destacada a Can Jorba, un edifici al Portal de l’Àngel ara ocupat per uns altres grans magatzems.

Com que això surt a la contraportada del llibre, us puc explicar que l’Eulàlia aconsegueix el seu somni i es converteix en una cotitzada maniquí que arriba a treballar amb Manuel Pertegaz i és valorada pels grans dissenyadors de l’època i, compte! que això és tant com que ara siguis model i et demanin a can Valentino o a Chanel, per posar un exemple. Però clar, no serà fàcil. L’Eulàlia haurà de viure experiències difícils i haurà de fer grans sacrificis per aconseguir el seu objectiu, però això no us ho explicaré. 

Maria Carme Roca dibuixa una història personal, però també traça les línies d’una època i d’una ciutat, la Barcelona dels anys posteriors a la guerra civil. Amb A punt d’estrena podrem reviure el ressorgiment de la ciutat després d’una època convulsa i fosca i podrem passejar pels seus carrers i fer-nos una idea de com eren abans de la ciutat turística i mundialment coneguda que és ara.

Sponsored Post Learn from the experts: Create a successful blog with our brand new courseThe WordPress.com Blog

WordPress.com is excited to announce our newest offering: a course just for beginning bloggers where you’ll learn everything you need to know about blogging from the most trusted experts in the industry. We have helped millions of blogs get up and running, we know what works, and we want you to to know everything we know. This course provides all the fundamental skills and inspiration you need to get your blog started, an interactive community forum, and content updated annually.

Jardí a l’obaga

portada_jardi-a-lobaga_blanca-busquets-oliu_201510260916Autor: Blanca Busquets

Editorial: Proa

Any de publicació: 2016

Pàgines: 256

Abans de parlar d’aquest llibre, us he de dir que coneixia la Blanca Busquets per la seva carrera periodística i televisiva i poca cosa més. Sabia que havia publicat alguna novel·la -vuit i traduïdes a uns quants idiomes!- i he descobert que està fortament relacionada amb Cantonigrós, tant com que és una de les fundadores del festival de música que es fa allí cada any -això últim m’ho ha dit la Viquipèdia-.

Aquesta vinculació a Cantonigrós és palesa a La nevada del cucut (2010) on Cantoni es converteix en la Carena, localització que torna a utilitzar a Jardí a l’obaga, la novel·la que ens ocupa. Aquí, ens parla de la visió oposada entre els que viuen al món rural i els que viuen a ciutat, entre la burgesia i la classe rural però ens explica, sobretot, una història de secrets teixits al voltant d’un jardí i del seu encarregat, l’Aniol.

La història de Jardí a l’obaga ens la narra el seu jardiner, un Aniol ja gran, envellit i vidu que al llarg de la novel·la va fent memòria del que li ha passat a la vida. Les seves memòries les fa començar en la seva joventut quan, enamorat de la Mireia, una noia del poble a la que no s’atreveix a confessar-li el seu amor, veu com l’oportunitat perduda serà aprofitada per l’Emili Torralba, un burgès estiuejant de Barcelona que s’enamora de la Mireia i s’hi casa. L’Emili i la Mireia, aniran a viure a Barcelona, però cada any, per Setmana Santa i durant l’estiu passaran per la Carena. I aquí entra n’Aniol, que es converteix, a petició dels Torralba en el masover que al llarg de l’any cuidarà les terres dels senyors i viurà al mas, a l’altra banda del mur del jardí des d’on compartirà la vida amb ells i la seva família.

No us explico gaire més, perquè val molt la pena que hi entreu tot sols en aquesta història i que a mida que aneu llegint-la us feu amb els personatges. Sí que us diré que la novel·la està dividida en tres parts, cadascuna d’elles amb el nom d’un arbre, un desmai, un roser i un àlber. Cada un d’aquests arbres és una part molt important del jardí dels Torralba i de l’Aniol i al voltant de cada un s’articulen els fets rellevants que a cada un dels personatges que hi van apareixent els toca viure. I el més important de tot, al voltant del desmai, del roser i de l’àlber s’amaguen també els secrets dels Torralba, però també del mateix Aniol i de les seves respectives famílies.

Us deixo un fragment de la novel·la,

Les quatre estacions, al nostre jardí a l’obaga, se succeïen canviant el decorat, que a l’estiu era una mena de casa verda ombrívola (…), a la tardor tot un joc de colors calents (…), a l’hivern un indret glaçat però il·luminat pel sol, (…) i a la primavera el verd intens que començava a despuntar per tot arreu.

i un extracte de l’entrevista que li van fer a la Blanca Busquets a El Punt Avui:

Un jardí es un lloc tancat, emmurallat i molt fosc on poden passar moltes coses. Jo volia introduir tot el que em passava pel cap, el que em vingués de gust, així que un lloc així era l’ideal per explicar secrets i per jugar amb el lector.

No puc fer res més que recomanar-vos que us endinseu en aquest jardí, penso que us agradarà molt.

Un gos

portada_un-gos_alejandro-palomas_201510271615Autor: Alejandro Palomas

Any de publicació: 2016

Editorial: Columna

Pàgines: 352

Un gos és l’última novel·la publicada per Alejandro Palomas on l’escriptor recupera alguns dels personatges que va presentar a Una mare editada primer en castellà fa poc més d’un any i que ara Columna també publica en català. Els que hagueu llegit Una mare us retrobareu amb l’Amàlia, en Fer i les seves dues germanes, l’Emma i la Sílvia tres anys després dels fets que succeïen al sopar de Nadal que organitzava l’Amàlia en la novel·la anterior.

Jo no havia llegit Una mare abans d’endinsar-me en aquesta història, però havia sentit i llegit meravelles d’aquell llibre i de l’Amàlia, la seva protagonista. I he de dir que em feia un no-se-què perquè tant la crítica com els lectors en general la qualificaven de surrealista, i em deia: “a veure si ara no t’agradarà això”. Doncs no us podeu arribar a imaginar com n’estava d’equivocada, perquè l’Amàlia és surrealista, sí, però també és encantadora, divertida, carinyosa, que no s’hi veu gairebé, però que en realitat ho veu tot. Un dels millors personatges amb qui m’he trobat en molt de temps, d’aquells que es fan estimar.

A Un gos els fets es desenvolupen entre la tarda i el matí del dia següent, després d’un nou esdeveniment familiar, un berenar a casa de l’Amàlia, amb una convidada especial vinguda de l’altra banda de l’oceà. Un cop acabat el berenar, l’Amàlia, que ha sortit a passejar amb la Shirley, la seva gosseta, es troba en Fer per casualitat en una cafeteria i poc després hi apareixen també l’Emma i la Silvia, les dues germanes. I és aquesta trobada a la cafeteria la que ens permetrà conèixer una mica més d’aquesta peculiar família, amb una mare albina, divorciada i tres fills, cadascun d’ells amb una història personal en ocasions dolorosa, però per als que la família és el pilar que els sustenta i els uneix, encara que no sempre ho veuen tot clar.

M’he enganxat a Un gos com feia temps que no m’enganxava a cap llibre. I és que com el seu títol indica, el personatge al voltant del que es mou tota la història és l’R, el gos de’n Fer. A través de les seves reflexions coneixerem la història de l’R i què representa per a cadascú dels que tenim animalons a casa la presència d’aquests peludets pels que molts donaríem gairebé tot el que tenim. Si teniu gossos o gats a casa no us deixeu perdre aquesta meravella de novel·la i, si no en teniu, tampoc.

Però no us penseu que tota l’estona estarem llegint sobre com ens podem arribar a estimar un animal els que en tenim a casa, no. Mentre en Fer va repassant esdeveniments viscuts amb les seves germanes i amb la seva mare, se’ns anirà dibuixant davant dels ulls, paraula a paraula, la vida:

L’àvia tenia raó quan deia que la vida està feta de viatges menors units per transicions de descans i que són aquests viatges menors, aquests cops d’intensitat, el que recordaran els qui ens han conegut i ens han compartit

Però també la família, una família peculiar, però que en realitat no és tant diferent de la de qualsevol de nosaltres:

La família és un continuum de naufragis marcats per les morts i els naixements (…). Ser família és ser-ho també dels nostres vius i dels nostres morts, del records, del que hauria pogut ser i no ha estat, i de les converses que han quedat a mitges i que repetim en veu alta quan estem sols

Voldria acabar aquest escrit amb unes paraules d’agraiment. Gràcies a Alejandro Palomas, perquè amb la seva narració ràpida, àgil i sobre tot emocionant m’ha fet riure, pensar i plorar intensament i gràcies, a en Martí el responsable del Nosaltres Llegim, per pensar que aquesta història m’agradaria, l’has ben encertat.

La sega

La segaAutor:  Martí Dominguez

Editorial: Proa

Any de publicació: 2015

Pàgines: 352

La sega podria ben bé ser un recull novel·lat de les històries que els nostres avantpassats van haver de viure en un dels períodes més foscos de la història del nostre país: la Guerra Civil del 1936. Els que ja tenim una edat, de ben segur que hem sentit als avis frases de l’estil “si haguessis passat una guerra”. Frases que de nens no enteníem però que passats uns quants anys van començar a prendre entitat i més endavant vam arribar a comprendre en tota la seva cruesa. Ara, no és que sàpiga realment què devien de sentir, quines pors devien de tenir o què volia dir haver de compartir taula amb algú que ha fet tant de mal que només es pot pensar en revenjar-se, però ser conscient del que passa a zones com Síria o Palestina i llegir molt ajuda una mica més a comprendre-ho. Amb La Sega, Martí Dominguez contribueix a la causa narrant les vivències dels habitants del Maestrat que com molta altra gent es van trobar atrapats en mig d’un conflicte bèlic, entre dos bàndols en guerra, els nacionals i els republicans.

La Sega recull els pensaments d’en Goriet – Gregori-, el fill mitjà d’una família de masovers que viuen els anys de la revolta militar a Espanya i pateixen impotents la detenció i posterior assassinat del seu pare Zacarias en mans de la Guàrdia Civil. En aquest context, la Teresa, la germana gran d’en Goriet, manté una relació amb un dels maquis, a qui posen el malnom de Ferroviari. La Teresa, moguda per la set de venjança per la mort del pare comença un joc perillós per ella però també pels que l’envolten que continuament hauran de vigilar el que fan per no trobar-se acusats de col·laborar amb un bàndol o l’altre.

Hem sentit i llegit mil històries com aquestes. A dia d’avui es compten per centenars les famílies que passats més de quaranta anys encara lluiten per trobar els cossos de familiars seus que van desaparèixer durant els anys de la guerra i la posguerra, tant en un bàndol com en l’altre. No és un tema nou, abans que Martí Dominguez l’han narrat amb gran talent escriptors com Jaume Cabré a Les veus del Pamano o en castellà i més recentment, Almudena Grandes amb els Episodios de una guerra interminable, entre d’altres. Cadascún d’ells a la seva manera han explicat com vivien els afectats pel conflicte i les conseqüències que van arrossegar durant anys.

Martí Dominguez teixeix, al voltant d’en Goriet i la seva família un entramat de personatges que ens ajudaran a conèixer una mica més el conflicte. Són interessants les figures dels maquis que s’amaguen al mas -el Matemàtic o el Francès-, que ens donen una visió més idealista i fora muralla de la guerra. O don Arcadi, el mestre de l’escola, el tio Miquelo i la del capità Maximino Mata o d’alguns dels soldats que l’acompanyen; tots ells moguts per uns sentiments i unes idees que retraten amb detall els fets; tots ells exemples dels comportaments més habituals en una guerra, amb les coses bones, però també les més denunciables i cruentes.

L’edat dels homes

edathomesAutor: Hèctor Bofill

Any de publicació: 2015

Editorial: Edicions 62

Pàgines: 128

Comencem avui amb un avís per a navegants: L’edat dels homes és una història sobre la vida. En aquest cas, sobre la vida dels homes, dones i nens que van haver de viure períodes tan terribles com poden ser les guerres. I parlem de guerres molt properes geogràficament, en concret la Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial, conflictes en els que els soldats espanyols van tenir una participació activa en més o menys mesura.

Segon avís: si voleu un llibre amb les típiques moralines sobre els conflictes bèlics, aquest no és una història per a vosaltres, perquè Hèctor Bofill el que fa precisament és allunyar-se d’aquest estil per centrar-se més en explicar d’una forma propera, neta i transparent el que molts homes i les seves famílies van viure i veure al llarg d’aquells anys. Aquí no trobareu herois que salven pobles ni dolents molt dolents moguts per ves a saber quins dimonis interiors, només trobareu persones normals que independentment de les seves idees polítiques, ètiques o morals es veuen lluitant i matant altres persones igual de normals que elles.

A l’edat dels homes, (…) haver assassinat no era obstacle per col·laborar només uns mesos després amb els companys dels que havies exterminat”.

L’edat dels homes és una d’aquelles històries que val la pena, ho dic molt seriosament. A mi m’agrada molt llegir novel·la històrica, però reconec que és un tipus de narrativa que, tot i que a vegades està ben documentada, és fàcil trobar personatges poc realistes, ja que o els passa de tot o ho viuen amb una intensitat que els converteix en herois o en autèntics vilans. En canvi, amb aquesta novel·la/assaig d’Hèctor Bofill he pogut veure els mateixos conflictes que podria narrar en Ken Follet però des d’una perspectiva bastant més neutra perquè la narrativa de Bofill fuig dels adornaments i les dramatitzacions i, en canvi, explica els fets de la mateixa manera que un avi podria explicar-los als seus nets. I, com deia al principi, és una història sobre la vida i, com sabeu, igual que els protagonistes de L’edat dels homes, amb guerra o sense, no deixem de riure, ballar o estimar, en definitiva, viure.

La malcontenta

LamalcontentaAutor: Sebastià Alzamora

Editorial: Proa

Any de publicació: 2015

Pàgines: 240

En Sebastià Alzamora  torna a l’actualitat literària i ho fa -m’atreviria a dir que- per la porta gran de la mà de La Malcontenta, el malnom del personatge principal de la novel·la que porta el mateix títol.

La novel·la comença amb una execució, la d’en Joan Durí, un bandoler que al segle XIX tenia atemorida bona part del sud de l’illa de Mallorca. A en Joan l’executaran a la forca juntament amb tres dels homes que formen part de la seva banda, acusats d’assassinat i dels múltiples robatoris que han anat cometent. Entre la multitud present a la plaça hi ha l’Antònia Suau, la companya d’en Joan Durí, anomenada la Malcontenta, unida al bandoler en un amor pur i incondicional que és capaç de sobreposar-se als fets més terribles que la banda pugui arribar a perpetrar.

Aquesta unió entre la Malcontenta i en Joan serà l’eix de la història, el que ens anirà portant en diferents fils temporals d’un moment a un altre de la vida dels protagonistes, des del dia que es coneixen fins el dia de l’execució -i més enllà- perquè el bandoler, en l’últim moment farà un jurament que l’Antònia assumeix com a propi:

Sí que vaig a l’infern! I allà vos esperaré a tots es que sou aquí! A tots!

I és que abans de tancar porta, l’Antònia ha de preparar una venjança. Algú ha traït en Joan Durí i ha de ser castigat.

Sebastià Alzamora ha optat per inspirar-se en uns fets i personatges reals -hi ha documentació sobre l’existència de Joan Durí- i n’hi introdueix un de ficció -la Malcontenta- que es converteix en l’eix principal de la novel·la i que té una característica especial: l’Antònia és una dona forta, de caràcter, lluitadora, diferent a les dones del segle XIX que vivien a l’ombra dels seus homes. L’Antònia i en Joan van junts, però no es dilueixen l’un en l’altre. Aquests personatges ens faran veure les coses des d’un punt de vista propi: en Joan és brutal, el mouen els instints, les vísceres, mentre que l’Antònia és més racional i tot i que la seva intenció és la mateixa -fugir d’un món injust, sense oportunitats- no perden mai la seva pròpia identitat.

Sebastià Alzamora ha escrit entre d’altres els poemaris Mula morta (2001) i La part visible (2008) i ha estat reconegut com a novel·lista amb els premis Josep Pla 2005, perLa pell i la princesa, i el Sant Jordi 2011, per Crim de sang.

Fidelitats

portada_fidelitats_diane-brasseur_201506021117Autor: Diane Brasseur

Any de publicació: 2015

Editorial: Edicions 62

Pàgines: 144

L’amor ha estat des de sempre un dels temes més recurrents al llarg de la història literària. Shakespeare, Neruda o Vicent Andrés Estellés, per posar algun exemple, el van tractar en magnífics poemes i obres de teatre. De vegades eren amors apassionats, d’altres tràgics i prohibits ben embolcallats en contextos ensucrats. El cert, però, és que l’amor és molt més que un enamorament més o menys ardent i això és el que la Diane Brasseur ens mostra a la seva primera novel·la, Fidelitats.

Fidelitats parla sobre l’amor, però des d’un punt de vista al que no estem acostumats. Per començar, el narrador és un home ja entrat en la cinquantena i que des de fa uns mesos ha iniciat una relació extra-matrimonial. La novel·la -curta, per llegir d’una sentada- entra en la ment del nostre protagonista i ens deixa veure l’embolic mental d’aquest pare de família que no pot decidir-se entre un matrimoni que ja dura quinze anys o una intensa aventura amb una noia bastant més jove amb qui ha recuperat l’energia i l’entusiasme.

La Diane Brasseur no ens planteja un tema nou. El veiem gairebé cada dia, ja sigui entre les nostres amistats, a les revistes del cor o perquè hem viscut una experiència semblant participant en un triangle com aquest en els papers de l’amant, l’infidel o l’enganyat/da. La perícia de la narració està en fer-nos-ho viure des d’un punt de vista diferent i a un ritme reposat però tens, ja que ens veiem immersos en una profunda reflexió.

Els que llegim molt sovint ens sorprèn veure històries de dones escrites per homes, per allò que diuen que l’escriptor s’ha sabut posar en la psique femenina. En aquest cas és just al revés, tenim una escriptora que ha intentat posar-se al lloc d’un home tractant un tema complex, però d’una manera senzilla i sense floritures.

La pregunta és: se n’ha sortit?

Amics lectors -els homes, sí- només vosaltres podeu respondre a aquesta pregunta.

La llibreria encantada

llibreria_encantada

Autor: Christopher Morley

Editorial: Viena edicions

Any de publicació: 2015 (1919)

Pàgines: 256

No us passa mai que hi ha llibres que acaben a casa per alguna mena de desig estrany del destí?

Veureu, ja fa temps que em vaig fixar en el catàleg de Viena edicions, en concret, la col·lecció El cercle de Viena que han dedicat a recuperar en català clàssics moderns del segle XX fins ara inèdits en el nostre idioma -m’agrada molt la idea que una editorial dediqui una col·lecció a fer-nos descobrir joies de la literatura moderna.

Doncs bé, un dia vaig trobar-me amb una novel·la anomenada La llibreria ambulant. El llibre em cridava de totes les maneres possibles: la coberta és maca, l’edició és espectacular -paper del de debó, d’aquell que fa goig tocar i olorar- i el tema que plantejava no podia ser més addient – parla de llibres i llibreters-. Però per no sé quin motiu, durant molt de temps m’he resistit a la seva compra. Algun cop perquè me’l trobava quan ja portava dos o tres llibres a la mà, altres perquè se m’acudia pensar en la llista interminable de llibres que tinc a casa esperant i tenia remordiments… el cas és que a dia d’avui, encara no ha passat per caixa.

Un diumenge, passejant per la llibreria Documenta, vaig veure un títol que em va cridar l’atenció: La llibreria encantada. No m’ho vaig pensar dues vegades i el vaig agafar sense ni tan sols mirar la contraportada. Aquell dia tenia ganes de llibres que parlen de llibreries i amb aquell títol, molt em podia equivocar, però creia que encertaria. Va ser després, ja de camí cap a casa que vaig adonar-me que aquesta llibreria encantada era la segona part de La llibreria ambulant que tant se m’havia resistit. Hi veieu la màgia? Al final, La llibreria ambulant acabarà sent llegida, d’això n’estic segura.

La llibreria encantada reprén la història iniciada a l’anterior novel·la de Christopher Morley, tot i que amb una gran diferència, els seus personatges principals, en Roger i la Helen Mifflin han deixat el Parnàs a casa (el carro-llibreria) a un costat i han instal·lat en una bonica casa el nou Parnàs, la botiga on venen llibres de segona mà. La seva vida transcorre apacible entre llibres, cigars i fum i el club de la Panotxa, un club on es reuneixen els amics de la parella a discutir de llibres i del que passa a Nova York i arreu del món, fins que un dia, el Sr. Chapman, membre del club de la Panotxa demana a en Roger Mifflin que aculli la seva filla Titania i li ensenyi l’ofici de llibreter. Sembla ser que la noia està completament embadalida amb els llibres que llegeix i cal que aprengui a distingir entre la realitat i la ficció literària. Fins aquí tot correcte, el que a continuació anirem veient és la divertida aventura dels nostres amics llibreters embolicats sense voler en un misteri on un llibre apareix i desapareix de forma estranya.

Aquesta Llibreria encantada agradarà a tothom, és divertida, entranyable i té fins i tot una part de misteri que fa que el lector es quedi enganxat des d’un bon principi. Hi destacaria, en especial per als amants dels llibres, els discursos d’en Roger Mifflin sobre el món literari i recordo amb especial divertimento en el monòleg que ell mateix elabora mentre pensa en els llibres que ha de posar a l’habitació de la Titania.

Si hagués d’utilitzar una única paraula per qualificar aquest llibre seria, sense cap mena de dubte, deliciós.

I no dubteu ni un sol segon que aviat caurà també la Llibreria ambulant, encara que l’ordre de lectura no hagi estat el més correcte.

El lector del tren de les 6.27 h

9788466419611Autor: Jean-Paul Didierlaurent

Any de publicació: 2015

Editorial: Columna

Pàgines: 218

Els que llegim habitualment sovint ens trobem que després de diversos llibres potents -entenent potent com d’alta literatura, d’aquells que requereixen que llegeixis més d’una pàgina un parell de cops, per exemple- necessitem la lectura d’alguna història que sigui una mica més lleugera (i tan ben escrita), però que ens torni els peus a terra i apaivagui les neurones alterades del cervell.

Necessitem un llibre d’aquells que classifiquem com a “maco, maco”, amb personatges normals, que fan vides normals però que per petits detalls acaben convertint-se en històries extraordinàries. I això és el que m’he trobat a El lector del tren de les 6.27, un llibre per a tothom, d’aquells recomanaràs sí o sí quan algú et pregunti què puc llegir.

Us en faig cinc cèntims. En Guylain Vignoles és un noi en la trentena, amb una feina que a molts ens faria mal de fer; controla la Cosa, una màquina que destrueix llibres retornats i els converteix en pasta de paper per a fer més llibres. En Guylain agafa cada dia el mateix tren de tornada a casa -el de les 6.27- i durant el camí llegeix en veu alta les pàgines dels llibres que s’han salvat dins la Cosa. I és el fet de treballar en aquesta fàbrica i de la lectura diària el que fa que en Guylain estigui envoltat per una sèrie de personatges que fan que aquesta base narrativa acabi sent una meravellosa aventura literària.

No us vull explicar massa coses perquè la gràcia de tot està en anar descobrint els personatges que hi van apareixent, el vigilant de l’entrada de la fàbrica, un company retirat, unes germanes que com en Guylain agafen el tren… Uns personatges que transmeten amor, cadascú a la seva manera i cap a unes aficions diferents, però amor al capdavall.

En Jean-Paul Didierlaurent ha trenat una narració àgil que no es fa gens pesada i que té moments molt i molt divertits, de la mateixa manera que ens retrata realitats grises, però que mirades des d’un altre prisma deixen de ser tristes i queden embolcallades en una aura d’optimisme gens habitual en aquests temps que corren.

Per posar un exemple, a molts ens costaria veure el costat positiu de treballar com a senyora dels urinaris en un centre comercial, però en Didierlaurent ens ho fa veure d’una manera molt i molt diferent i amb una ironia fina, fina que ens treu un somriure mentre anem llegint.

No puc fer res més que recomanar-vos aquesta lectura. Estic convençuda que us encantarà!!

La noia del tren

la-noia-del-trenTítol: La noia del tren

Autor: Paula Hawkins

Any de publicació: 2015

Editorial: La Campana

Pàgines: 464

Sovint, sents a parlar tant d’un llibre – te’l recomanen per tot arreu, reps emails, veus publicitat als diaris, les xarxes socials… – que dius, “alguna cosa haurà de tenir”. Així que, cansada de tantes recomanacions, si és que en parlaven fins i tot al TN!!, em vaig decidir a provar amb aquesta noia del tren i veure si era tant bo com es deia.

La noia del tren és la Rachel, una dona en la trentena, amb un divorci recent a l’esquena, una forta depressió i alcoholitzada fins les celles. Per acabar de rematar-ho, ha perdut la feina i ha de compartir pis perquè la casa on vivia se l’ha quedat el seu ex. I, per si no n’hi havia prou, la Rachel és incapaç de confessar-li a la seva companya de pis que no té feina i, per dissimular, cada dia es lleva al matí i agafa un tren cap a Londres i passa el dia a la ciutat fins a l’hora de tornar a la tarda.

És en aquests viatges en tren que la Rachel veu cada dia les mateixes persones, els mateixos companys de viatge i, a l’altra banda del vidre, en fugaços moments, la gent que viu a les cases properes a les vies del tren, fent-se una imatge de cada un fins el punt que els posa nom i tot.

Fins que un dia, quan veu quelcom que li trenca tots els esquemes la Rachel es veu embolicada en una trama d’intriga amb desaparició i pèrdues de memòria inclosos.

El cert és que el plantejament inicial de la novel·la de la Paula Hawkins té la seva gràcia. Una mica a l’ús de La finestra indiscreta, la Rachel es converteix en un personatge obsessionat amb el que passa a les cases del costat de la via del tren, imaginant com són, de què treballen o com viuen només a partir dels pocs segons que el tren triga a passar per allí, com ho feia James Stewart a la pel·lícula de Hitchcock. Les primeres cent cinquanta pàgines de la història enganxen com poques novel·les saben fer-ho i creen una atmosfera d’intriga i suspens que fan que el lector tingui moltes ganes de saber com evolucionarà la trama.

El problema és que la brillantor que exhibeix Paula Hawkins amb la idea principal de la novel·la es va diluint mica en mica així que es va resolent el misteri fins acabar convertint-se en una trama més pròpia d’un telefilm de diumenge a la tarda i deixa un gust de boca una mica estrany. El suspens inicial que es planteja de veu bàsicament de la Rachel, dóna lloc a una narració a tres veus entre els personatges femenins, jugant a despistar, però sense aconseguir-ho realment.

Penso que La noia del tren serà un d’aquells llibres que o agraden molt o no agraden gens, sense grisos. Això sí, té mèrit haver aconseguit el ritme de vendes que porta, tractant-se d’una escriptora desconeguda. Ara només ens queda esperar la pel·lícula.