Un gos

Autor: Alejandro Palomas

Any de publicació: 2016

Editorial: Columna

Pàgines: 352

Un gos és l’última novel·la publicada per Alejandro Palomas on l’escriptor recupera alguns dels personatges que va presentar a Una mare editada primer en castellà fa poc més d’un any i que ara Columna també publica en català. Els que hagueu llegit Una mare us retrobareu amb l’Amàlia, en Fer i les seves dues germanes, l’Emma i la Sílvia tres anys després dels fets que succeïen al sopar de Nadal que organitzava l’Amàlia en la novel·la anterior.

Jo no havia llegit Una mare abans d’endinsar-me en aquesta història, però havia sentit i llegit meravelles d’aquell llibre i de l’Amàlia, la seva protagonista. I he de dir que em feia un no-se-què perquè tant la crítica com els lectors en general la qualificaven de surrealista, i em deia: “a veure si ara no t’agradarà això”. Doncs no us podeu arribar a imaginar com n’estava d’equivocada, perquè l’Amàlia és surrealista, sí, però també és encantadora, divertida, carinyosa, que no s’hi veu gairebé, però que en realitat ho veu tot. Un dels millors personatges amb qui m’he trobat en molt de temps, d’aquells que es fan estimar.

A Un gos els fets es desenvolupen entre la tarda i el matí del dia següent, després d’un nou esdeveniment familiar, un berenar a casa de l’Amàlia, amb una convidada especial vinguda de l’altra banda de l’oceà. Un cop acabat el berenar, l’Amàlia, que ha sortit a passejar amb la Shirley, la seva gosseta, es troba en Fer per casualitat en una cafeteria i poc després hi apareixen també l’Emma i la Silvia, les dues germanes. I és aquesta trobada a la cafeteria la que ens permetrà conèixer una mica més d’aquesta peculiar família, amb una mare albina, divorciada i tres fills, cadascun d’ells amb una història personal en ocasions dolorosa, però per als que la família és el pilar que els sustenta i els uneix, encara que no sempre ho veuen tot clar.

M’he enganxat a Un gos com feia temps que no m’enganxava a cap llibre. I és que com el seu títol indica, el personatge al voltant del que es mou tota la història és l’R, el gos de’n Fer. A través de les seves reflexions coneixerem la història de l’R i què representa per a cadascú dels que tenim animalons a casa la presència d’aquests peludets pels que molts donaríem gairebé tot el que tenim. Si teniu gossos o gats a casa no us deixeu perdre aquesta meravella de novel·la i, si no en teniu, tampoc.

Però no us penseu que tota l’estona estarem llegint sobre com ens podem arribar a estimar un animal els que en tenim a casa, no. Mentre en Fer va repassant esdeveniments viscuts amb les seves germanes i amb la seva mare, se’ns anirà dibuixant davant dels ulls, paraula a paraula, la vida:

L’àvia tenia raó quan deia que la vida està feta de viatges menors units per transicions de descans i que són aquests viatges menors, aquests cops d’intensitat, el que recordaran els qui ens han conegut i ens han compartit

Però també la família, una família peculiar, però que en realitat no és tant diferent de la de qualsevol de nosaltres:

La família és un continuum de naufragis marcats per les morts i els naixements (…). Ser família és ser-ho també dels nostres vius i dels nostres morts, del records, del que hauria pogut ser i no ha estat, i de les converses que han quedat a mitges i que repetim en veu alta quan estem sols

Voldria acabar aquest escrit amb unes paraules d’agraiment. Gràcies a Alejandro Palomas, perquè amb la seva narració ràpida, àgil i sobre tot emocionant m’ha fet riure, pensar i plorar intensament i gràcies, a en Martí el responsable del Nosaltres Llegim, per pensar que aquesta història m’agradaria, l’has ben encertat.