Lesbos, a cor obert

Autor: Arantza Diez

Editorial: Columna

Any de publicació: 2016

Pàgines: 200

10 quilòmetres. La distància que milers de corredors fan gairebé cada cap de setmana en una cursa homologada en qualsevol ciutat o poble de Catalunya, menys d’una quarta part d’una marató, la distància que té la Diagonal de Barcelona des del Parc de Cervantes fins al centre comercial Diagonal Mar. Una distància que corrent a ritme mig es pot fer en poc menys d’una hora o caminant en una mica més de dues hores o en cotxe en uns 15 minuts.

10.000 metres. Aquesta és la distància que separa la costa de Turquia de l’illa de Lesbos pel seu punt més estret, el pas de Mitilene. Aquesta és la distància que han de recórrer milers de persones cada dia per salvar les seves vides, abandonant cases i famílies per fugir d’uns països on la paraula seguretat no existeix, on la probabilitat de morir per l’explosió d’una bomba és tan alta que la fugida a través del mar dalt d’una barca pneumàtica, sobrecarregada i amb mal temps és veu com l’única manera de sobreviure.

4 socorristes, un cotxe llogat, tres habitacions d’un hostal, uns vestits de neopré. Són tots els mitjans que Oscar Camps i Proactiva Open Arms van poder utilitzar durant mesos en la seva aventura a Lesbos, on hi van arribar empesos per la increïble falta de resposta de les institucions europees que veien com centenars de persones, homes, dones, nens, ancians, es jugaven la vida en un viatge i que no van fer -i segueixen sense fer- res per evitar una tragèdia que és a dia d’avui la pitjor crisi d’humanitat de la història des de la Segona Guerra Mundial.

Lesbos, a cor obert és la versió en paper del documental To Kyma, rescat al mar Egeu que TV3 i La Kaset Ideas Factory van produir conjuntament i es va emetre per la cadena pública, primer, i La Sexta un temps després i que mostrava les condicions en què l’equip de Proactiva havia de treballar per intentar salvar tants refugiats com fos possible a les platges de l’illa de Lesbos.

Aquesta història, traslladada al paper per Arantza Diez -igual que el documental- no ens estalvia cap dels moments més difícils viscuts pels socorristes de Proactiva, si no que fa una narració realista del que aquests voluntaris i molts d’altres anaven trobant-se en cada un dels rescats que feien. I, tot i que és una lectura molt dura -tant com ho va ser el visionat- s’agraeix, perquè els que ho llegim hem de ser conscients que tot i que als telenotícies ja no se’n parla tant, la crisi dels refugiats continua sent un greu problema de consciència d’aquesta societat. Europa no ha sabut reaccionar davant el drama de milers de persones que s’han vist injustament implicades en conflictes bèl·lics que s’han eternitzat i quan ho ha fet, ho ha fet de la pitjor manera possible; aixecant tanques de quatre metres i tancant els ulls enfront de la tragèdia enlloc d’estudiar maneres de solucionar aquests conflictes o de donar socors als fugitius tal i com estableix la convenció de Ginebra o altres normes que es van redactar precisament per evitar nous drames humanitaris.

Lesbos, a cor obert és brutal, colpidor, terriblement dolorós, però al mateix temps deixa la porta oberta a l’esperança. És meravellós poder pensar que encara queda gent al món capaç de fer la motxilla i lluitar per ajudar els que ho necessiten, superant totes les dificultats burocràtiques que convingui i fent una feina que els governs no han estat capaços de fer, no perquè no hagin pogut, si no -encara pitjor- perquè no han volgut.

El factor humà (Playing the enemy)

Autor: John Carlin

Any de publicació: 2009

Editorial: La Campana

Pàgines: 376

A vegades, tenim la sort com a humans que apareixen personatges que amb la seva forma de viure i actuar ens recorden que hi ha altres maneres de resoldre conflictes sense necessitat de recórrer a la violència. Són persones amb la capacitat de veure més enllà, d’intuir un futur millor i capaces, sobretot, d’aconseguir convéncer qualsevol adversari de la seva mateixa idea amb una mirada, una encaixada de mans, un “Bon dia, com estàs?”. Sembla ser que Nelson Mandela era una d’aquestes persones i John Carlin, el periodista autor d’El Factor Humà, ens ho explica en aquest fantàstic assaig.

Aquest cop, no vull explicar massa sobre la història que es narra. Segur que molts heu vist ja la pel·lícula que el 2009 va rodar Clint Eastwood amb Matt Damon i Morgan Freeman com a protagonistes en els papers de François Pienaar i Nelson Mandela, respectivament.

Llibre i pel·lícula tenen en comú el mundial de rugbi del 1995 i la relació que s’estableix entre Mandela i Pienaar, però és bàsicament un fil conductor, perquè, tal i com es pot treure de la història, el rugbi és l’excusa (una excusa que es va demostrar absolutament imprescindible), perquè l’objectiu de Mandela era una empresa molt més important: unir un país totalment dividit, trencat i gairebé a punt de viure una guerra civil.

Aquest assaig m’ha permés conéixer una mica més un periode de la història que em va agafar ja tard per viure’l i que he conegut més pels llibres d’història i les diferents biografies publicades. Això sí, cap biografia, documental o article periodístic m’ha fet sentir el que he viscut de la mà de John Carlin, amb passatges absolutament carregats d’emoció.

No us puc dir res més que no us el deixeu perdre. En aquests temps en què els conflictes a Iraq, Siria o Israel sembla que no puguin tenir altra sol·lució que la intervenció militar, Mandela ens ensenya que sí que hi ha altres maneres i que amb treball dur, esperança i molta voluntat l’entesa és assolible.

Quin millor exemple podriem tenir?!

 

Història de Catalunya (modèstia a part)

Autor: Toni Soler

Any de publicació: 1998 (2014, edició revisada)

Editorial: Columna

Pàgines: 300

Sabeu aquella frase que diu que “tots tenim un passat”? Aquella que de tant en tant surt quan repasses els àlbums de fotos de fa mil anys i et veus amb un pentinat o una roba que no recordaves i dels que el 99% de les vegades voldries no haver deixat testimoni gràfic?. Imagino que una cosa semblant és el que deu pensar Toni Soler quan 15 anys després ha revisat els testos d’Història de Catalunya (modèstia a part). I és que, tot i que l’edició que ens porta Columna ens ve amb un format molt i molt xulo (tapa dura i il·lustracions de Jordi Duró), el gruix de l’obra té ja uns 15 anyets ben bons.

Què dir de’n Toni Soler? Podriem dir que no és només un productor de televisió que diu “Talleu! És bona!” i un fan absolut de La Penya. No, és l’actual comissari dels actes del Tricentenari 1714-2014 i, a part de la seva faceta de guionista i director del Polònia, l’hem vist com a director i presentador al Malalts de Tele o fent de guionista al Sense Títol amb l’Andreu Buenafuente. Però el que molta gent no sap és que en Toni Soler és llicenciat en Història i es deleix per fer gaudir la gent amb aquesta matéria tant o més com ell mateix en gaudeix. I és per això que a la seva bibliografia apareixen novel·les de contingut històric com L’última carta de Companys (2009) o aquesta Història de Catalunya (modèstia a part).  

El cert és que m’ha fet força il·lusió fer aquesta ressenya, perquè jo vaig ser una dels molts que l’any 1998 van comprar la primera edició impulsada per la crida del fenómen mediàtic que el Toni era en aquell moment. La relectura m’ha deixat descobrir un text que no pretén explicar fil per randa la història del nostre país, simplement vol fer-ne cinc cèntims dels fets més importants i ajudar a aclarir idees ajudant-se en tot moment de l’humor que caracteritza el seu autor.

Pels que ja vau llegir en el seu moment Història de Catalunya, una sorpresa, un pròleg fantàstic de’n Carles Capdevila que com el Toni Soler també té un passat gamberro (el recordeu a l’APM amb el Bassas?) i un capítol extra que parla del que ha succeït en aquests darrers 15 anys.

Pels que us trobeu amb aquesta edició per primer cop, gaudireu d’un text divertit i gens feixuc, que intenta explicar un cop més perquè els catalanys són com som.

I… qui sap… potser d’aquí 15 anys ens trobem amb una edició nova que ens explicarà com  Catalunya es converteix en un nou estat d’Europa… o no.