El silenci del far

Autor: Albert Juvany i Blanch

Editorial: Edicions del Periscopi

Any de publicació: 2014

Pàgines: 238

Feia temps que tenia pendent llegir alguna de les publicacions de Periscopi perquè des de que es va fundar l’editorial que només feia que sentir a parlar de l’alta qualitat literària que tenen les obres que van publicant. Van inaugurar el segell el 2012 amb Terra de caimans, de Karen Russell (finalista del premi Pullitzer) i actualment fan parlar -i molt- amb L’home pla, de Carles Zafon, i L’aigua és això, de David Foster Wallace. Així, davant la quantitat de bons exemplars que sembla que tenen en catàleg, em vaig decidir per El silenci del far, d’Albert Juvany, i ja tinc a la recàmera Ànima i Cada color d’un riu.

L’Anna és la bibliotecària de Húsavík, un petit poble de pescadors d’Islàndia. Quan rep una carta que firma “el teu pare que t’estima”, s’obre dins seu una porta que creia que havia tancat per sempre i que l’obliga a enfrontar-se al passat i a redefinir les certeses sobre les quals ha construït la seva identitat. (…) Al mateix temps arriba a Húsavík en Gísli, un jove biòleg de la capital que ha recorregut tota l’illa amb la intenció de guarir ferides del passat.

Efectivament, aquesta carta provocarà en l’Anna un terratrèmol d’emocions i es veurà obligada a reviure fets que o bé no vol recordar o bé va enterrar tant profundament que serà fins i tot dolorós recuperar-los. L’Anna intentarà esbrinar perquè els seus pares la van abandonar de sent una nena i haurà de recórrer a l’antiga casa on va viure de ben petita amb ells, una casa plena de fantasmes on trobarà la resposta a les seves preguntes, unes preguntes que la família que la va criar no va voler contestar.

Albert Juvany fa servir els dos personatges principals, l’Anna i el Gísli, com a narradors principals de la història i ens fa viure com l’un o l’altra segons avancen els esdeveniments, però a més s’ajuda d’altres personatges secundaris per anar descobrint-nos el passat dels dos nois. Així, l’oncle i la tia de l’Anna i en Gunnar, el professor de música, es revelaran com actors amb una presència molt més important de la que en principi ens podria semblar i les decisions dels quals seran fonamentals en la història.

I, per descomptat, el silenci. Allò que ningú no vol explicar, allò que s’amaga i que tothom pensa que es millor no revelar, però que pot fer més mal que totes les paraules juntes, perquè la vida de l’Anna està plena de silenci, no tant per l’absència de sons, sinó per tot allò que no s’ha dit mai. La vida de l’Anna està plena de secrets, uns secrets que els altres han decidit per ella, sense ser-ne conscient. Un secret que va iniciar la seva mare i que acabarà amb una última decisió, una decisió que tampoc ella prendrà.

Albert Juvany i Blanch (Vic, febrer del 1974). Des del 1997 es dedica professionalment al camp de les ciències de la salut. La seva formació científica no ha impedit que les lletres l’hagin seduït i acompanyat sempre. Durant anys ha escrit i reescrit relats curts. La majoria reposen en una carpeta i alguns d’ells han vist la llum en forma de premi literari. L’escriptura i la música, les considera un estat d’ànim fins al punt que les cançons són habitualment una font d’inspiració a l’hora d’escriure. El 2009, fruit d’una casualitat, inicia la seva formació en el camp de l’escriptura creativa a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Amb l’obra El silenci del far debuta com a novel·lista.

Compartint l’opinió de l’escriptor respecte la música, em permeto el gust d’acompanyar aquesta ressenya de la cançó que m’ha inspirat en la redacció d’aquest post:

El sermó de la caiguda de Roma

Autor: Jérôme Ferrari

Any de publicació: 2013

Editorial: RBA / La Magrana

Pàgines: 189

Sovint, quan em poso a escriure sobre els llibres que llegeixo, intento fer una explicació prou clara de l’argument (sense explicar punts clau, per descomptat) per tal que els que pogueu llegir la ressenya us en feu una idea prou clara de si el llibre us pot interessar o no.

Amb El sermó de la caiguda de Roma no puc explicar gaire cosa, perquè l’argument general és bastant senzill, fins i tot prosaic, diria. I és que, en dues línies, El sermó de la caiguda de Roma explica la història de dos joves, el Libero i el Matthieu -companys d’universitat- que, forçats a abandonar la carrera de filosofia, s’embarquen en l’aventura de regentar un bar al poble natal d’un ells, a l’Illa de Còrsega.

Evidentment, la gràcia de la novel·la no rau en aquest argument (que també), si no en com el seu autor Jérôme Ferrari desgrana els personatges, no només els de’n Libero i en Matthieu, si no també els de la gent que els envolta, els seus antecessors al cap del bar, el perquè del seu fracàs en la gestió, els de les cambreres que hi treballen i, sobretot, en els de la família de’n Matthieu, perquè en un argument secundari, en Ferrari ens porta un segon narrador, l’avi de’n Matthieu, en Marcel, que ens farà viatjar en el passat, fent-nos viure un temps i un espai fora d’una illa que mica en mica es va convertint en una presó per a Libero i Matthieu. Una presó que serveix d’escenari per mostrar l’inel·ludible, que tot allò que té un principi, té un final, missatge que acompanya el sermó de Sant Agustí, que serveix d’excusa a l’escriptor per mantenir l’estructura argumental.

No sóc una entesa en literatura, us ho ben asseguro, però sí que us puc dir quan un llibre m’ha arribat a l’ànima i aquest cop ha estat com una explosió. Us recomano que llegiu el primer capítol, jo en vaig genir prou amb això per saber que gaudiria molt de la seva lectura, la força que té és impressionant. Us copio un fragment per si us podeu fer una idea de la poesia que amaga:

Potser fins i tot podem arribar a reconèixer els senyals gairebé imperceptibles que anuncien que un món acaba de desaparèixer, (…), la mà menuda i resseca d’una noia que tanca sense fer soroll, en plena nit, una porta a allò que no hauria hagut de ser la seva vida, o la vela quadra d’una nau que solca les aigües blaves del Mediterrani, al mar d’Hipona, portant des de Roma la inconcebible notícia que uns homes encara existeixen però que el seu món ja no hi és.

El sermó de la caiguda de Roma va guanyar el Premi Goncourt l’any 2012. Us deixo també un enllaç a l’entrevista que L’Illa dels Llibres va publicar poc després de la sortida del llibre en català.

Les llavors del silenci

Autor: Àlvar Caixal

Editorial: Edicions 62

Any de publicació: 2013

Pàgines: 208

Les llavors del silenci és la primera novel·la d’Àlvar Caixal i ens presenta una història per aprendre, per ensenyar-nos que amagar les vergonyes o negar els errors pot tenir i tenen repercusió a la llarga, perquè d’una manera o altra, el destí s’acaba revelant.

La novel·la ens explica la història de l’Alfred que després del suicidi del seu pare, veu com al seu voltant va apareixent una història familiar que poc té a veure amb la que ell coneixia. Així, descobreix per unes pàgines trobades en un llibre de registre que els seus pares, però sobretot la seva mare, van tenir una estreta relació amb les milícies internacionals de voluntaris que van acostar-se a Espanya per ajudar en la lluita contra el feixisme cap a finals de la Guerra Civil. I paral-lelament o, millor dit, com a punt de partida, coneixerem també l’Emma Tavistock que a través de les cartes que va heretar de la seva tia Madeleine, reviurà la història des de l’altra part, la dels brigadistes i les seves famílies.

Caixal introdueix un tema que avui dia, després de més de 50 anys encara està vigent, les conseqüències d’una Guerra Civil, cruel i sense sentit i la restitució de la memòria familiar que és sovint negada a aquestes alçades.

Personalment, agrairia una mica més de detall en la definició dels personatges i de les trames, que en algun moment m’ha semblat que quedaven massa diluïdes, però en general es pot dir que Caixal ha entregat una bona història de lectura ràpida i amb descripcions en la justa mesura.

Recomanable per a un cap de setmana de pluja i manteta.

I el ressò de les muntanyes

Autor: Khaled Hosseini

Any de publicació: 2013

Editorial: Edicions 62

Núm. pàgines: 415

Gràcies als amics del Nosaltresllegim.cat he tingut l’oportunitat de viure una nova experiència: llegir un llibre que encara no ha sortit a la venda. Una curiositat més d’aquest món editorial que cada dia m’ensenya coses noves. Una experiència que m’encantarà repetir.

Quan va arribar a les meves mans I el ressò de les muntanyes, el primer que vaig pensar va ser que potser hauria de posar-me al dia amb El caçador d’estels i Mil sols esplèndids, les dues primeres novel-les de Khaled Hosseini. N’havia sentit a parlar tant d’elles que tenia la sensació d’haver-me perdut alguna cosa pel camí, i me n’adono que realment ha estat així, amb Hosseini, però també amb multitud d’autors.

Tot i això, m’alegro d’haver llegit I el ressò de les muntanyes sense les expectatives que segurament haguessin creat les altres dues novel-les. Ha estat, per a mi, molt agradable descobrir la literatura de Hosseini, senzilla, sense floritures, però plena, molt plena de vida, des d’un primer capítol que posa els pèls de punta fins a un final igualment intens.

I el ressò de les muntanyes ens explica la història de la Pari, una nena que amb només tres anys, es veu obligada a separar-se de la seva família, en especial del seu germà l’Abdullah, a qui està molt unida.

Al llarg de seixanta anys, veurem créixer la Pari i els personatges que l’acompanyaran en la seva nova vida a Kabul, en Suleiman, la Nila o en Nabi, primer, i després a París, on la Pari formarà la seva pròpia família. També podrem conéixer altres personatges i ambientacions, però sempre amb Kabul i Afganistan a l’horitzó, per què Hosseini ens ofereix una lleugera pinzellada històrica, ja que passarem d’un país relativament modern, a un ocupat pels talibans, fins arribar a l’última etapa, la de la intervenció de les tropes americanes i la necessària entrada dels cooperants estrangers que ajudaran en la recuperació del país, això sí, infectada per la presència dels senyors de la guerra.

En definitiva, és una novel-la sobre l’amor, sobre com ens cuidem els uns als altres i com les decisions que prenem no ens afecten només a nosaltres, sino que són la causa de com seran i actuaran les generacions futures.