Bridget Jones. Boja per ell

116413_bridget-jones-boja-per-ell_9788429771596Autor: Helen Fielding

Any de publicació: 2013

Editorial: Edicions 62

Pàgines: 484

En temps de consultes, per començar amb la proposta editorial d’avui llanço un parell de preguntes: Us heu sentit mai atabalades davant del facebook o del twitter?. I, en cas afirmatiu, heu mirat mai més d’un cop al dia quants “m’agrada” tenieu dels vostres comentaris?.

Aquesta és tal qual una de les qüestions vitals a les que la Bridget Jones s’enfronta en la nova novel·la de la Helen Fielding. I dic vital perquè si mai heu vist les pel·licules o heu tingut la joia de llegir els llibres sabreu que la Bridget no passa per la vida subtilment, ni les coses que li passen són d’aquelles que tenen poques repercusions. No, si una cosa no és el personatge de la Bridget (ni cap dels que l’envolten) és discret, tot el contrari.

Situant-nos en aquesta nova entrega, trobem a la Bridget quan la vida li ha fet un tomb radical, a l’edat de 51 anys, la Bridget es troba vídua del seu (i nostre) estimadíssim Marc Darcy i amb dos fills als que adora, però que estan en una etapa que consumeix molta energia i requereix el màxim de la Bridget.

Enfonsada durant uns anys, la Bridget que s’ha deixat guanyar per la tristesa fins el punt de perdre la batalla dels quilos, es decideix a sortir del pou, recuperar la forma física i tornar a ser la mare perfecta que era mentre en Marc era viu. Això ens donarà divertidíssimes situacions com la lluita contra els polls, la planificació de les vacances de Nadal o compaginar les seves noves aventures amoroses amb un iogurtet de 29 anys anomenat Roxster amb els horaris familiars.

El gran mèrit de la Helen Fielding és haver fet envellir el seu personatge estrella, completant-lo i permetent-nos a les lectores que la vam conéixer en la trentena, disfrutar un cop més d’un personatge que té les mateixes pors que qualsevol dona podria tenir, no tenir un futur convencional amb parella, casa, fills…, notar el pas del temps en el nostre físic, no haver aconseguit fer res rellevant en la vida… A la Bridget li passa tot això i molt més i ho supera com només ella ho sap fer, amb humor i una mica de bogeria.

Recomanada sobretot per a les súper fans del personatge. Si sou lectores en els trajectes cap a la feina, no us esteu de riure lliurement, si us ve de gust, a grans riallades, gaudireu molt més de les aventures de la Bridget. Pels que no siguin fans, trobareu una lectura entretinguda, sobretot en la seva primera part que mica en mica va deixant de banda les situacions més hilarants per entrar en una trama més pròpia d’una novel·la romàntica.

Anuncis

Algo ha pasado (Something Happened)

algohapasadoAutor: Joseph Heller

Editorial: El Aleph Editores

Any de publicació: 1974 (2013)

Avui mateix m’he estrenat al blog Nosaltresllegim.cat ressenyant la novel-la Algo ha pasado, de Joseph Heller.

L’any 1961, va aparéixer publicada als Estats Units una novel-la de títol Catch-22, aquí traduïda com a Trampa 22. La novel-la, que fa una crítica satírica de l’ètica militar dels Estats Units en l’època de la guerra del Vietnam, es va convertir en poc temps en un èxit literari molt important, portant el seu autor Joseph Heller al tauler dels escriptors nordamericans amb cert reconeixement literari.

Algo ha pasado va ser la seva segona novel-la, però no va paréixer fins deu anys més tard i en ella canvia l’ètica militar per l’American Way of Life, el somni americà, sense canviar l’estil sarcàstic i crític amb què es va donar a conéixer amb Trampa 22.

Ens parla de Bob Slocum, un executiu d’èxit, ja en la quarentena, durant els anys setanta. Però la gràcia d’en Bob és que el seu personatge representa un estereotip. Es diu Bob, però podria dir-se X, només cal que sigui nord-americà, que tingui una família, una casa i una feina ben pagada, en una empresa més o menys exitosa. Això sí, tot ben banyadet en la consabuda doble moral americana. Podria ser qualsevol executiu d’IBM o de la Ford dels anys seixanta.

A mida que anem avançant, descobrim que en Bob no és feliç, però ningú no ho ha de saber. La seva dona beu una mica massa, ell treballa en una empresa fent una feina que no sap ben bé si li agrada fer i amb els seus fills la relació no és precisament bona (la filla està en plena adolescència, el mitjà odia la gimnàstica i el petit té una paràlisi cerebral). I el problema de tot plegat no és la manca de felicitat, és que d’una forma o altra, ha de creure que té aquesta felicitat. O el que és el mateix, no pot ser que tenint el que té i sent qui és no sigui feliç.

Hi ha un moment al principi del llibre que mostra perfectament aquesta idea. En Bob ens està explicant com és la feina, els companys que té i com es relacionen entre ells i va parlant de les relacions amoroses o sexuals que passen, que l’empresa permet les relacions entre companys, encara que estiguin casats amb altres persones, i que permet les xafarderies per comentar amb qui o com mantenen relacions, mentre que no es permet de parlar de les relacions que hagin pogut tenir amb la pròpia esposa, perquè seria una falta de respecte.

Heller utilitza en Bob per fer una crítica brutal de l’estil de vida americà. Les descripcions detalladíssimes de cada situació viscuda a la feina i amb la família, que repeteix constantment (tot sovint, i tot i anar avançant una pàgina rera una altra, tenia la sensació que allò que llegia ja ho havia vist i llegit trenta pàgines enrera) fan pensar que ens hem ficat en un laberint del que no podem sortir. La sensació arriba a ser fins i tot angoixant, però aquesta és sens dubte la gràcia de l’estil de Heller, perquè ens fa viure casi en la pròpia pell el que passa dins el cap del Bob.