Llampecs

Autor: Jean Echenoz

Editorial: Raig Verd

Any de publicació: 2016

Pàgines: 156

Traducció: Anna Casassas

ISBN: 9788416689125

Preu: 14 euros

Llampecs és la tercera entrega de les biografies novel·lades que Jean Echenoz va publicar entre 2006 i 2010, iniciades amb la personalitat del músic i compositor Maurice Ravel i continuades amb les vides de Emil Zatopec i la que ens ocupa, Nikola Tesla. L’edició que tenim entre mans és la traducció al català feta per Anna Casassas i publicada per Raig Verd.

A Llampecs, Echenoz es centra en la vida de Nikola Tesla, a qui dibuixa a través d’un personatge que respon al nom de Gregor i vestit amb les característiques pròpies del gran inventor que va ser Tesla. Un home actiu, bulliciós, amb una ment prodigiosa que el porta a enginyar l’alternativa al corrent continu d’Edison, que vol ser generós, però que al mateix temps és egoista, egocèntric, altiu i que per aquesta necessitat de compartir i deixar petja entre els seus conciutadans, no és capaç de viure més enllà del present, cosa que li comporta més d’un i de dos problemes financers. En definitiva, en Gregor és representat com aquells personatges bipolars, capaços del millor i del pitjor, sent conscient i -al mateix temps- també ignorant de les conseqüències dels seus actes i decisions preses.

I és que aquesta ambigüitat en la seva personalitat, aquest navegar entre un i altre extrem el pinta Echenoz des del moment en què explica el naixement de l’enginyer a mitjans del segle XIX, entre la foscor d’una tempesta nocturna, però il·luminat sobtadament per un llampec i que determinarà la seva vida per sempre:

Naixement fora del temps, per tant, i fora de la llum perquè en aquesta època per il·luminar-se només hi ha la cera o l’oli, encara no es coneix el corrent elèctric.

Llampecs recorre la vida d’en Gregor des del seu naixement fins els seus últims dies que, com la resta de la seva vida, vindrà marcada per una soledat provocada, pròpia d’un home que no ha deixat que les persones que l’envoltaven entressin en la seva intimitat.

L’estil literari de Llampecs és, igual que a Ravel o Córrer, senzill, sense floritures innecessàries. En tots tres casos novel·la uns fets sense haver de recórrer a grans descripcions, presentant els fets directament, amb frases i capítols curts que demanen al final continuar llegint una mica més. Tres històries curtes de lectura ràpida i per a ments encuriosides no exigents amb els fets reals, no em d’oblidar que Echenoz no ha volgut en cap cas fer una biografia, sinó novel·lar una vida.

L’home que plantava arbres

Autor: Jean Giono

Editorial: Viena Edicions

Any de publicació: 2008

Pàgines: 73

Aquest serà probablement l’última ressenya de l’any. Miraré de publicar un post més de resum de com ha anat l’any a nivell de lectures -he llegit més del que he publicat- i potser us poso també la llista dels llibres que jo triaria com a candidats a ser llegits/regalats aquestes festes.

Així, acabo amb un llibre bonic on els hi hagi. No és una història grandiloqüent o d’una riquesa literària digne d’un estudi literari, si no que és una narració curta, senzilla, humil que entra molt i molt bé.

L’home que plantava arbres és un relat sense floritures però amb una forta càrrega ideològica que explica la història d’Elzéard Bouffier, un pastor de la Provença que escull viure a la muntanya, en un espai erm, sec i despoblat, però amb una intenció clara; plantar tants arbres com sigui possible per aconseguir que aquesta vall deixi de ser erma i es converteixi en una vall plena de vida. La vida d’Elzéard Bouffier doncs té una finalitat, un objectiu clar; cada un dels aglans plantats que aconsegueixin sobreviure i convertir-se en un roure fort contribuiran a millorar la seva pròpia vida i també dels animals dels contorns.

Jean Giono va escriure un relat molt curt que ens fa pensar en com podem contribuir a fer que aquest món sigui una mica millor. L’exemple d’Elzéard Bouffier ens ha de servir per fer-nos veure que amb paciència, perseverança i sense necessitat de grans accions podem posar el nostre gla per aconseguir una terra o unes relacions fructíferes i de gran valor.

Perquè el caràcter d’un ésser humà reveli qualitats realment excepcionals, cal tenir l’oportunitat de poder observar com actua al llarg de molts anys. Si els seus actes estan desproveïts de qualsevol mena d’egoisme, si el principi que els dirigeix és una generositat sense comparació, si no els inspira l’afany d’obtenir recompenses d’enlloc i si, a més, ha deixat una empremta visible en el món, és que ens trobem, sense cap marge d’error, davant d’un caràcter inoblidable.

A destacar l’edició que va preparar Viena amb les il·lustracions de Francesc Viladot, la traducció d’Isabel-Clara Simó i un epíleg de Martí Boada.

Brúixola

Autor: Mathias Enard

Editorial: Empúries

Any de publicació: 2016

Pàgines: 432

No sé si us passa com a mi, però a l’hora de triar lectures sóc una maniàtica, crec que algun cop ja n’he fet esment d’aquest fet. El cas és que més enllà de les manies i de les llistes dels més venuts -de les que, sincerament, me’n refio poc-, alguns premis literaris em serveixen de molta ajuda per triar què llegir. Els referents que acostumo a seguir amb més interès són el Pullitzer als EEUU, el Goncourt a França i, ja a casa nostra, el premi Llibreter. En general, els guanyadors d’aquests certàmens acostumen a ser cavall guanyador.

La novel·la que avui ens ocupa ve recolzada amb el Goncourt francès que, per si no ho sabeu, atorga l’escandalosa xifra de 10 euros a l’escriptor guardonat, això sí, portar la faixeta d’haver aconseguit el premi acaba significant ser un èxit de vendes. Entre els prestigiosos guanyadors podem trobar autors com Marguerit Duras (L’amant) o Pierre Lemaitre (Ens veurem allà dalt) i des d’aquest any, Mathias Enard pot afegir aquesta fita al seu currículum com a escriptor.

Centrem-nos en la novel·la. Mathias Enard ens presenta a Brúixola en Franz, un musicòleg que viu a Viena i que al llarg d’una nit d’insomni recorda la seva relació amb la Sarah -el seu amor impossible- que representa també la fascinació que sent cap a tot allò que és l’Orient, a través dels records que van apareixent dels seus viatges a Turquia, Síria o Iran. I és que a mida que anem avançant en la lectura ens submergirem en el mar de pensaments d’en Franz, que reflexiona sobre la seva vida i les influències artístiques de l’Orient en l’Occident. Unes reflexions que seran provocades per una notícia terrible, en Franz està malalt.

No us enganyaré. Brúixola no és una novel·la de lectura fàcil. I és que Enard més que seguir una trama el que gairebé fa és escriure una tesi sobre l’Orient, però ho fa d’una forma magistral i amb un estil propi. La fascinació que en Franz té per aquesta part del món és el veritable fil conductor d’aquesta novel·la i és l’excusa per Enard per fer-nos viatjar d’un lloc a un altre sense treva.

Acabo amb una sugerència. Si teniu l’oportunitat i les ganes, llegiu Brúixola amb la tauleta, el mòbil o l’ordinador al costat, perquè és un autèntic plaer anar a buscar-hi les infinites referències que es fan sobre pintura, música o cançons que constantment van apareixent al llarg de la narració. I, si heu viatjat a qualsevol de les localitzacions que hi van sortint, de ben segur que les descripcions us faran tornar a trobar-vos-hi.

Haru

Autor: Flavia Company

Editorial: Catedral

Any de publicació: 2016

Pàgines: 385

Com a lectora, cada cop que acabo de llegir un llibre, dedico un minuts a intentar definir amb tres o quatre paraules com és l’escrit que tinc entre mans i després el guardo a la memòria i a la biblioteca de casa d’acord amb aquesta classificació. La meva biblioteca no està ordenada per gèneres literaris si no que els llibres s’ordenen pel valor que cada la lectura ha aportat -manies que una té-.

Crec que algun cop ja ho he dit, no sóc dona de tornar a llegir llibres, podria comptar amb els dits de les mans els llibres que he tornat a llegir més d’un cop i és que amb la quantitat de bones lectures que es publiquen cada any, sovint tinc la sensació de no arribar a descobrir aquella petita joia per dedicar-li temps a quelcom que, tot i que sé que m’agradarà tornar a llegir, ja conec.

El que m’ha passat amb Haru és una altra història. Per què ha resultat que aquesta novel·la de Flavia Company, reclama a crits només acabar-la que la tornis a llegir. O, com a mínim, que dediquis cada dia una estoneta a buscar en la vida de la Haru aquell moment, aquell aprenentatge, aquell pensament que saps que pots aplicar en la teva pròpia vida igual que li passa a la pròpia Haru.

No recordo quan i com vaig sentir a parlar d’aquesta novel·la. Imagino que seria a les xarxes socials i de la ma d’alguna de les moltes llibreries que segueixo, potser els llibreters de La Impossible o els de Laie o la Documenta en van parlar en algun dels seus perfils. El que sí que recordo és que a mesura que s’acostava Sant Jordi, cada cop veia més referències d’altres llibreters -això no seria massa estrany, tampoc-, però tots i cadascun dels comentaris en parlaven molt i molt bé. I no puc fer altra cosa que afegir-me a les lloances que se li dediquen.

La novel·la ens transporta al Japó més tradicional, al dels dojos on els joves viuen durant uns quants anys la disciplina de l’escola i on aprenen un art ancestral al mateix temps que creixen emocionalment i espiritualment. La Haru és una jove de quinze anys que veu com poc després de la mort de la seva mare és enviada a un d’aquests dojos per aprendre l’art del tir amb arc. La noia arriba a l’escola amb dolor, ja que pensa que ha estat expulsada de casa seva, que el seu pare no l’estima i que se la treuen de sobre. La Haru es rebel·la i amb aquesta rebel·lia actuarà al llarg de la seva vida contra un destí que no és el que ella hauria triat.

Però la història de la Haru va més enllà de la vida al dojo ja que un cop fora, anem descobrint la seva història fins que es converteix en una dona gran que té molt per ensenyar. I és que la Haru ensenya. Per què tot i que el paisatge que envolta la novel·la s’identifica clarament amb el Japó, a la Haru li passen coses que ens poden passar a qualsevol de nosaltres al llarg de la nostra vida i de les quals tots podem treure un aprenentatge. La grandesa d’aquesta narració rau en que les més de tres-centes pàgines que la conformen són un riu de paraules que flueix sense pressa però sense aturador i que arriba al lector fent-se lloc al nostre cor i a la nostra ment.

No puc fer més que recomanar aquesta lectura. Jo me n’hi torno però aquest cop ho faré amb un llapis i tot de marcadors per extreure tot allò que de ben segur m’he perdut en la primera volta.

Al principi de tot, us explicava que els llibres que tenen més valor per a mi tenen un lloc preferent a la biblioteca. Aquí i ara us dic que la Haru no anirà a la biblioteca, es queda a la tauleta de nit.

El dia de Sant Jordi, mentre la Flavia em signava el meu exemplar de Haru, li vaig comentar que era la meva estrena amb algun dels seus llibres, i la Flavia em va dir: “Doncs me n’alegro molt que sigui així, perquè és el millor i et permetrà anar cap als altres si després vols llegir-los”.

No puc estar més d’acord.

Gràcies, Flavia!

Jardí a l’obaga

Autor: Blanca Busquets

Editorial: Proa

Any de publicació: 2016

Pàgines: 256

Abans de parlar d’aquest llibre, us he de dir que coneixia la Blanca Busquets per la seva carrera periodística i televisiva i poca cosa més. Sabia que havia publicat alguna novel·la -vuit i traduïdes a uns quants idiomes!- i he descobert que està fortament relacionada amb Cantonigrós, tant com que és una de les fundadores del festival de música que es fa allí cada any -això últim m’ho ha dit la Viquipèdia-.

Aquesta vinculació a Cantonigrós és palesa a La nevada del cucut (2010) on Cantoni es converteix en la Carena, localització que torna a utilitzar a Jardí a l’obaga, la novel·la que ens ocupa. Aquí, ens parla de la visió oposada entre els que viuen al món rural i els que viuen a ciutat, entre la burgesia i la classe rural però ens explica, sobretot, una història de secrets teixits al voltant d’un jardí i del seu encarregat, l’Aniol.

La història de Jardí a l’obaga ens la narra el seu jardiner, un Aniol ja gran, envellit i vidu que al llarg de la novel·la va fent memòria del que li ha passat a la vida. Les seves memòries les fa començar en la seva joventut quan, enamorat de la Mireia, una noia del poble a la que no s’atreveix a confessar-li el seu amor, veu com l’oportunitat perduda serà aprofitada per l’Emili Torralba, un burgès estiuejant de Barcelona que s’enamora de la Mireia i s’hi casa. L’Emili i la Mireia, aniran a viure a Barcelona, però cada any, per Setmana Santa i durant l’estiu passaran per la Carena. I aquí entra n’Aniol, que es converteix, a petició dels Torralba en el masover que al llarg de l’any cuidarà les terres dels senyors i viurà al mas, a l’altra banda del mur del jardí des d’on compartirà la vida amb ells i la seva família.

No us explico gaire més, perquè val molt la pena que hi entreu tot sols en aquesta història i que a mida que aneu llegint-la us feu amb els personatges. Sí que us diré que la novel·la està dividida en tres parts, cadascuna d’elles amb el nom d’un arbre, un desmai, un roser i un àlber. Cada un d’aquests arbres és una part molt important del jardí dels Torralba i de l’Aniol i al voltant de cada un s’articulen els fets rellevants que a cada un dels personatges que hi van apareixent els toca viure. I el més important de tot, al voltant del desmai, del roser i de l’àlber s’amaguen també els secrets dels Torralba, però també del mateix Aniol i de les seves respectives famílies.

Us deixo un fragment de la novel·la,

Les quatre estacions, al nostre jardí a l’obaga, se succeïen canviant el decorat, que a l’estiu era una mena de casa verda ombrívola (…), a la tardor tot un joc de colors calents (…), a l’hivern un indret glaçat però il·luminat pel sol, (…) i a la primavera el verd intens que començava a despuntar per tot arreu.

i un extracte de l’entrevista que li van fer a la Blanca Busquets a El Punt Avui:

Un jardí es un lloc tancat, emmurallat i molt fosc on poden passar moltes coses. Jo volia introduir tot el que em passava pel cap, el que em vingués de gust, així que un lloc així era l’ideal per explicar secrets i per jugar amb el lector.

No puc fer res més que recomanar-vos que us endinseu en aquest jardí, penso que us agradarà molt.

Un gos

Autor: Alejandro Palomas

Any de publicació: 2016

Editorial: Columna

Pàgines: 352

Un gos és l’última novel·la publicada per Alejandro Palomas on l’escriptor recupera alguns dels personatges que va presentar a Una mare editada primer en castellà fa poc més d’un any i que ara Columna també publica en català. Els que hagueu llegit Una mare us retrobareu amb l’Amàlia, en Fer i les seves dues germanes, l’Emma i la Sílvia tres anys després dels fets que succeïen al sopar de Nadal que organitzava l’Amàlia en la novel·la anterior.

Jo no havia llegit Una mare abans d’endinsar-me en aquesta història, però havia sentit i llegit meravelles d’aquell llibre i de l’Amàlia, la seva protagonista. I he de dir que em feia un no-se-què perquè tant la crítica com els lectors en general la qualificaven de surrealista, i em deia: “a veure si ara no t’agradarà això”. Doncs no us podeu arribar a imaginar com n’estava d’equivocada, perquè l’Amàlia és surrealista, sí, però també és encantadora, divertida, carinyosa, que no s’hi veu gairebé, però que en realitat ho veu tot. Un dels millors personatges amb qui m’he trobat en molt de temps, d’aquells que es fan estimar.

A Un gos els fets es desenvolupen entre la tarda i el matí del dia següent, després d’un nou esdeveniment familiar, un berenar a casa de l’Amàlia, amb una convidada especial vinguda de l’altra banda de l’oceà. Un cop acabat el berenar, l’Amàlia, que ha sortit a passejar amb la Shirley, la seva gosseta, es troba en Fer per casualitat en una cafeteria i poc després hi apareixen també l’Emma i la Silvia, les dues germanes. I és aquesta trobada a la cafeteria la que ens permetrà conèixer una mica més d’aquesta peculiar família, amb una mare albina, divorciada i tres fills, cadascun d’ells amb una història personal en ocasions dolorosa, però per als que la família és el pilar que els sustenta i els uneix, encara que no sempre ho veuen tot clar.

M’he enganxat a Un gos com feia temps que no m’enganxava a cap llibre. I és que com el seu títol indica, el personatge al voltant del que es mou tota la història és l’R, el gos de’n Fer. A través de les seves reflexions coneixerem la història de l’R i què representa per a cadascú dels que tenim animalons a casa la presència d’aquests peludets pels que molts donaríem gairebé tot el que tenim. Si teniu gossos o gats a casa no us deixeu perdre aquesta meravella de novel·la i, si no en teniu, tampoc.

Però no us penseu que tota l’estona estarem llegint sobre com ens podem arribar a estimar un animal els que en tenim a casa, no. Mentre en Fer va repassant esdeveniments viscuts amb les seves germanes i amb la seva mare, se’ns anirà dibuixant davant dels ulls, paraula a paraula, la vida:

L’àvia tenia raó quan deia que la vida està feta de viatges menors units per transicions de descans i que són aquests viatges menors, aquests cops d’intensitat, el que recordaran els qui ens han conegut i ens han compartit

Però també la família, una família peculiar, però que en realitat no és tant diferent de la de qualsevol de nosaltres:

La família és un continuum de naufragis marcats per les morts i els naixements (…). Ser família és ser-ho també dels nostres vius i dels nostres morts, del records, del que hauria pogut ser i no ha estat, i de les converses que han quedat a mitges i que repetim en veu alta quan estem sols

Voldria acabar aquest escrit amb unes paraules d’agraiment. Gràcies a Alejandro Palomas, perquè amb la seva narració ràpida, àgil i sobre tot emocionant m’ha fet riure, pensar i plorar intensament i gràcies, a en Martí el responsable del Nosaltres Llegim, per pensar que aquesta història m’agradaria, l’has ben encertat.

L’edat dels homes

Autor: Hèctor Bofill

Any de publicació: 2015

Editorial: Edicions 62

Pàgines: 128

Comencem avui amb un avís per a navegants: L’edat dels homes és una història sobre la vida. En aquest cas, sobre la vida dels homes, dones i nens que van haver de viure períodes tan terribles com poden ser les guerres. I parlem de guerres molt properes geogràficament, en concret la Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial, conflictes en els que els soldats espanyols van tenir una participació activa en més o menys mesura.

Segon avís: si voleu un llibre amb les típiques moralines sobre els conflictes bèlics, aquest no és una història per a vosaltres, perquè Hèctor Bofill el que fa precisament és allunyar-se d’aquest estil per centrar-se més en explicar d’una forma propera, neta i transparent el que molts homes i les seves famílies van viure i veure al llarg d’aquells anys. Aquí no trobareu herois que salven pobles ni dolents molt dolents moguts per ves a saber quins dimonis interiors, només trobareu persones normals que independentment de les seves idees polítiques, ètiques o morals es veuen lluitant i matant altres persones igual de normals que elles.

“A l’edat dels homes, (…) haver assassinat no era obstacle per col·laborar només uns mesos després amb els companys dels que havies exterminat”.

L’edat dels homes és una d’aquelles històries que val la pena, ho dic molt seriosament. A mi m’agrada molt llegir novel·la històrica, però reconec que és un tipus de narrativa que, tot i que a vegades està ben documentada, és fàcil trobar personatges poc realistes, ja que o els passa de tot o ho viuen amb una intensitat que els converteix en herois o en autèntics vilans. En canvi, amb aquesta novel·la/assaig d’Hèctor Bofill he pogut veure els mateixos conflictes que podria narrar en Ken Follet però des d’una perspectiva bastant més neutra perquè la narrativa de Bofill fuig dels adornaments i les dramatitzacions i, en canvi, explica els fets de la mateixa manera que un avi podria explicar-los als seus nets. I, com deia al principi, és una història sobre la vida i, com sabeu, igual que els protagonistes de L’edat dels homes, amb guerra o sense, no deixem de riure, ballar o estimar, en definitiva, viure.

La malcontenta

Autor: Sebastià Alzamora

Editorial: Proa

Any de publicació: 2015

Pàgines: 240

En Sebastià Alzamora  torna a l’actualitat literària i ho fa -m’atreviria a dir que- per la porta gran de la mà de La Malcontenta, el malnom del personatge principal de la novel·la que porta el mateix títol.

La novel·la comença amb una execució, la d’en Joan Durí, un bandoler que al segle XIX tenia atemorida bona part del sud de l’illa de Mallorca. A en Joan l’executaran a la forca juntament amb tres dels homes que formen part de la seva banda, acusats d’assassinat i dels múltiples robatoris que han anat cometent. Entre la multitud present a la plaça hi ha l’Antònia Suau, la companya d’en Joan Durí, anomenada la Malcontenta, unida al bandoler en un amor pur i incondicional que és capaç de sobreposar-se als fets més terribles que la banda pugui arribar a perpetrar.

Aquesta unió entre la Malcontenta i en Joan serà l’eix de la història, el que ens anirà portant en diferents fils temporals d’un moment a un altre de la vida dels protagonistes, des del dia que es coneixen fins el dia de l’execució -i més enllà- perquè el bandoler, en l’últim moment farà un jurament que l’Antònia assumeix com a propi:

Sí que vaig a l’infern! I allà vos esperaré a tots es que sou aquí! A tots!

I és que abans de tancar porta, l’Antònia ha de preparar una venjança. Algú ha traït en Joan Durí i ha de ser castigat.

Sebastià Alzamora ha optat per inspirar-se en uns fets i personatges reals -hi ha documentació sobre l’existència de Joan Durí- i n’hi introdueix un de ficció -la Malcontenta- que es converteix en l’eix principal de la novel·la i que té una característica especial: l’Antònia és una dona forta, de caràcter, lluitadora, diferent a les dones del segle XIX que vivien a l’ombra dels seus homes. L’Antònia i en Joan van junts, però no es dilueixen l’un en l’altre. Aquests personatges ens faran veure les coses des d’un punt de vista propi: en Joan és brutal, el mouen els instints, les vísceres, mentre que l’Antònia és més racional i tot i que la seva intenció és la mateixa -fugir d’un món injust, sense oportunitats- no perden mai la seva pròpia identitat.

Sebastià Alzamora ha escrit entre d’altres els poemaris Mula morta (2001) i La part visible (2008) i ha estat reconegut com a novel·lista amb els premis Josep Pla 2005, perLa pell i la princesa, i el Sant Jordi 2011, per Crim de sang.

Fidelitats

Autor: Diane Brasseur

Any de publicació: 2015

Editorial: Edicions 62

Pàgines: 144

L’amor ha estat des de sempre un dels temes més recurrents al llarg de la història literària. Shakespeare, Neruda o Vicent Andrés Estellés, per posar algun exemple, el van tractar en magnífics poemes i obres de teatre. De vegades eren amors apassionats, d’altres tràgics i prohibits ben embolcallats en contextos ensucrats. El cert, però, és que l’amor és molt més que un enamorament més o menys ardent i això és el que la Diane Brasseur ens mostra a la seva primera novel·la, Fidelitats.

Fidelitats parla sobre l’amor, però des d’un punt de vista al que no estem acostumats. Per començar, el narrador és un home ja entrat en la cinquantena i que des de fa uns mesos ha iniciat una relació extra-matrimonial. La novel·la -curta, per llegir d’una sentada- entra en la ment del nostre protagonista i ens deixa veure l’embolic mental d’aquest pare de família que no pot decidir-se entre un matrimoni que ja dura quinze anys o una intensa aventura amb una noia bastant més jove amb qui ha recuperat l’energia i l’entusiasme.

La Diane Brasseur no ens planteja un tema nou. El veiem gairebé cada dia, ja sigui entre les nostres amistats, a les revistes del cor o perquè hem viscut una experiència semblant participant en un triangle com aquest en els papers de l’amant, l’infidel o l’enganyat/da. La perícia de la narració està en fer-nos-ho viure des d’un punt de vista diferent i a un ritme reposat però tens, ja que ens veiem immersos en una profunda reflexió.

Els que llegim molt sovint ens sorprèn veure històries de dones escrites per homes, per allò que diuen que l’escriptor s’ha sabut posar en la psique femenina. En aquest cas és just al revés, tenim una escriptora que ha intentat posar-se al lloc d’un home tractant un tema complex, però d’una manera senzilla i sense floritures.

La pregunta és: se n’ha sortit?

Amics lectors -els homes, sí- només vosaltres podeu respondre a aquesta pregunta.

El lector del tren de les 6.27 h

Autor: Jean-Paul Didierlaurent

Any de publicació: 2015

Editorial: Columna

Pàgines: 218

Els que llegim habitualment sovint ens trobem que després de diversos llibres potents -entenent potent com d’alta literatura, d’aquells que requereixen que llegeixis més d’una pàgina un parell de cops, per exemple- necessitem la lectura d’alguna història que sigui una mica més lleugera (i tan ben escrita), però que ens torni els peus a terra i apaivagui les neurones alterades del cervell.

Necessitem un llibre d’aquells que classifiquem com a “maco, maco”, amb personatges normals, que fan vides normals però que per petits detalls acaben convertint-se en històries extraordinàries. I això és el que m’he trobat a El lector del tren de les 6.27, un llibre per a tothom, d’aquells recomanaràs sí o sí quan algú et pregunti què puc llegir.

Us en faig cinc cèntims. En Guylain Vignoles és un noi en la trentena, amb una feina que a molts ens faria mal de fer; controla la Cosa, una màquina que destrueix llibres retornats i els converteix en pasta de paper per a fer més llibres. En Guylain agafa cada dia el mateix tren de tornada a casa -el de les 6.27- i durant el camí llegeix en veu alta les pàgines dels llibres que s’han salvat dins la Cosa. I és el fet de treballar en aquesta fàbrica i de la lectura diària el que fa que en Guylain estigui envoltat per una sèrie de personatges que fan que aquesta base narrativa acabi sent una meravellosa aventura literària.

No us vull explicar massa coses perquè la gràcia de tot està en anar descobrint els personatges que hi van apareixent, el vigilant de l’entrada de la fàbrica, un company retirat, unes germanes que com en Guylain agafen el tren… Uns personatges que transmeten amor, cadascú a la seva manera i cap a unes aficions diferents, però amor al capdavall.

En Jean-Paul Didierlaurent ha trenat una narració àgil que no es fa gens pesada i que té moments molt i molt divertits, de la mateixa manera que ens retrata realitats grises, però que mirades des d’un altre prisma deixen de ser tristes i queden embolcallades en una aura d’optimisme gens habitual en aquests temps que corren.

Per posar un exemple, a molts ens costaria veure el costat positiu de treballar com a senyora dels urinaris en un centre comercial, però en Didierlaurent ens ho fa veure d’una manera molt i molt diferent i amb una ironia fina, fina que ens treu un somriure mentre anem llegint.

No puc fer res més que recomanar-vos aquesta lectura. Estic convençuda que us encantarà!!